La June s’ha negat a apedregar la Janine i el seu acte ha empès les seves companyes a fer el mateix. Això ha provocat que les forces de l’ordre establert la detinguin, la fiquin en una de les maleïdes furgonetes negres i se l’emportin sense saber quin serà el seu destí. Així finalitzava la primera i angoixant primera temporada. I, per sort, han trigat poc els productors (gràcies al seu èxit) a desenvolupar una nova trama per a la nostra heroïna. Se’ns ha venut com a més i millor, “aquesta temporada és encara més fosca” ens anunciaven. Ara ens toca a nosaltres valorar si això s’ha complert.
Continuem amb la mateixa estructura, un futur distòpic on la majoria de les dones no són fèrtils i les poques que ho són esdevenen esclaves de les classes poderoses per poder perpetuar la seva dinastia. Són violades sistemàticament en un morbós ritual per tal de quedar-se embarassades. Entre aquestes esclaves hi ha la nostra protagonista, la June Osborne, que al final de la primera temporada estava en estat de “bona esperança”. Aconseguirà aquest cop fugir dels seus segrestadors?
Per tal de donar-nos nous emplaçaments i enriquir el conjunt, ara serem testimonis de les granges de treballs forçosos on són enviades aquelles criades rebels i on viu l’altra part de la societat que no són comandants.
Repartiment
Elisabeth Moss torna a donar vida a Defred/June Osborne. La seva interpretació torna a ser excel·lent, tal com aconsegueix dir tant amb tan poc. Hi han molt poques actrius amb tant potencial. En aquesta segona temporada els seus intents de fugida seran constants, no està disposada que el seu nadó naixi en un societat tan opressora com és Gilead. Els sentiments de ràbia, frustració, odi i abnegació aniran aflorant al llarg d’aquesta segon temporada tan intensa.
Yvonne Strahovski interpreta la Sra. Waterford i és el personatge que més evoluciona i augmenta la seva intervenció a la trama. Ja no és només la dona de la seva casa, anirem veient en diferents flashbacks els seus dies d’activista a favor de l’Estat de Gilead i com era una de les ideòlogues del nou sistema autoritari. El seu odi vers June i els seus intents de fugida aniran en augment. I, a més, lluitarà per l’amor de la filla que porta la June i pel futur d’aquesta mateixa, enfrontant-se fins i tot amb el seu marit i el consell de Govern de Gilead. Strahovski crea aquest personatge tan polièdric amb fermesa i versemblança.
Joseph Fiennes, el comandant Waterford, és encara més odiós i repugnant que a la primera temporada. Fiennes aconsegueix crear un personatge que està a l’alçada dels millors dolents cinematogràfics. El tracte que dispensa tant a la criada com a la seva pròpia dona fan que ens distanciem d’aquest personatge tan reprovable. Fiennes és tan manipulador com a la primera temporada, no permet que la seva dona li qüestioni o intenti arrabassar-li la seva posició. I si ha de castigar-la, que així sigui. Amb la June el tracte d’amor-odi continua igual. En alguns moments intenta manipular-la amb el fet que pugui tornar a veure la seva filla per tal que sigui més submisa amb ell i cedeixi als seus desitjos.
Ann Dowd és la tieta Lydia. En aquesta segona temporada hi haurà moments en què tot i ser un dels personatges dolents de la trama arribarem a congeniar amb ella. Fins i tot, en un determinat moment on la June li suplicarà que vetlli pel benestar de la seva filla. Tot i el fonamentalisme del personatge veiem en ella una dona que defensa els drets de les seves criades i serà ella qui aconsegueixi posar pau entre la June i la Sra. Waterford.
Max Minghella és el xofer, el personatge més contingut de tota la sèrie, un home que només és un espectador i que s’obliga a actuar pels seus sentiments vers Defred. L’home estoic que interpreta Minghella és l’únic heroi, aquell personatge que ens transmet seguretat. És l’únic capaç de treure la June d’aquest infern.
Influències
És curiós que una obra com The Planet of the Apes (1968) hi sigui present en la representació de les granges. Els guardians a cavall ens recorden als simis que vigilaven Charlton Heston al clàssic dels anys 60. I és que ambdues obres parlen de l’esclavització i de la imposició d’un sistema dictatorial sobre la llibertat dels individus.
L’enterrament a l’episodi 7 ens recorda als nous films d’Star Wars per la vestimenta que porten les criades. Potser és un dels moments més espectaculars i més preciosistes que s’han rodat a la sèrie. No és l’única referència a aquest univers, a l’episodi 8 la Janine saluda la June amb un “que la força t’acompanyi” per iniciar immediatament un diàleg sobre si és millor Alien o Aliens.
Al primer episodi també hi trobem una referència a Schindler’s List (1993) quan a les criades se les emporten per penjar-les i en l’últim moment els fan saber que les deixaran amb vida i que només ha sigut un avís. Aquest moment s’assembla a quan les dones, en la citada pel·lícula d’Spielberg, entren a les dutxes i creuen que van a la càmera de gas.
A l’episodi 11 hi ha una referència a caputxeta vermella quan enmig de la neu ella es troba a un llop i ha d’enfrontar-se amb ell. Recurs fàcil quan la vestimenta ens recorda tant al del personatge del conte.
Valoració
Les dones no només es troben sotmeses a una dictadura misògina, sinó que són les mateixes dones qui la fomenten, defensen i ensenyen. És curiosa aquesta dada però hem de tenir en compte que la June es rebel·la contra un món de dones que esclavitzen altres dones. És clar que estem davant d’una societat masclista, però els homes no tenen un paper tan rellevant com ho pot tenir el personatge de la tieta Lydia en la destrucció de la conducta femenina. És ella qui les alliçona. A més la ideòloga del moviment, del sistema que estructura la societat, no és un home sinó la Sra. Waterford, com es demostra a la primera temporada i aquí es desenvolupa a través del sisè episodi. Són les mateixes dones qui han creat un món on seran esclavitzades pels homes. Clarament, quan per crear el que tu creus que serà una societat millor, humilies la dona i enalteixes l’home i el dotes de poder, el resultat serà un estat misogin. Per sort, la senyora Waterford anirà prenent consciència que el sistema que va idear les deixa en una posició d’inferioritat i atempta contra les següents generacions de dones i voldrà canviar-ho.
Quan ens trobem amb una segona temporada busquem l’espectacularitat i el desenvolupament de noves trames i de nous espais que només s’havien descrit a la primera temporada. Tenint això en compte, la segona temporada comença enèrgica i molt forta, però a mesura que ens trobem a partir del quart episodi tornem al punt de partida, el següent episodi és de farcit i a partir d’aquí el ritme decau (encara més del que és habitual a la sèrie) i els esdeveniments ens tornen a posar a tots els personatges a la casella de sortida. Per sort, a partir de l’episodi 8 es reactiva el seu atractiu amb un viatge a Canadà per part dels Waterford que ens permeten veure el conflicte que existeix entre les diferents potències.
El que a la primera temporada servia per transmetre l’angoixa i la tensió, aquí serveix per ensopir el conjunt. El ritme de l’acció té la seva lògica que sigui lent en certs trams però mantenir-lo durant tota la segona part de la temporada és excessiu i no aporta a l’espectador res més que la sensació de tedi.
La violència és més explícita en aquesta temporada però res que no estigui dins de la normalitat que vivim actualment. Però, tot i així, hi ha dos moments que donen especialment “mal rotllo”, ens trobarem amb una violació (compte, no la violació mitjançant el ritual que ja vam veure en la primera temporada) i maltractament de gènere. La cruesa d’aquestes dues escenes fan que prenguem consciència del patiment que sofreixen els personatges femenins dins d’aquesta societat, ja siguin criades o dones “lliures”.
Com ja vam analitzar a la primera temporada, aquesta és una sèrie de mirades, raó per la qual la interpretació dels actors i les actrius s’ha de concentrar en els primers plànols. Però és precisament la concatenació dels mateixos sense cap sentit el que disminueix el ritme de la trama i l’interès de l’espectador. Fins a quin punt és lenta que un company meu em va dir que ell veia els capítols amb una velocitat d’1,5 i que no es perdia cap dada important! Potser un altre dels problemes que presenta és que aquesta temporada és de 13 episodis i no tenien material per a tant metratge. Senyors productors, no allarguin massa el xiclet o acabaran destrossant un producte que era brillant però que en aquesta segona temporada ha fregat perillosament el suspens.
Veredicte
Agradarà a: qui s’acontenti amb la repetició de la fórmula de la primera temporada.
No agradarà a: qui busqui el principi de la gran revolució que acabi amb Gilead.
Enganxòmetre: 6
Nota: 5
