today-is-a-good-day

La immersió lingüística (i social) dels nens refugiats

- Advertisement -

Una de les sorpreses en positiu de la recent edició del Docs Barcelona va ser Miss Kiet’s Children, una pel·lícula que té l’educació com a protagonista principal. El matrimoni de documentalistes format per Petra Lataster-Czisch and Peter Lataster s’han colat literalment en una aula d’una zona rural dels Països Baixos per ensenyar-nos, sense filtres, com és l’adaptació lingüística i social de nens refugiats de Síria a partir de 5 anys. I és que el principal reclam del film és que l’espectador assisteix a la classe de la senyoreta Kiet com un nen més. Sense veu en off, sense entrevistes, sense efectes digitals. Trípode en mig de la classe i amanida de moments ben diversos que van des de la simple docència fins a les emocions més primàries dels nens passant per les dificultats d’adaptació i algun moment de conflicte entre els infants. El film arriba aquest divendres 22 als cinemes també en versió original subtitulada en català.

- Advertisement -

Com dèiem, sembla que la pel·lícula no tingui guió… Quan et col·loques en una classe plena de nens tot és imprevisible i en aquest sentit gran part del mèrit és saber captar moments molt especials i delicats i, posteriorment, un àgil muntatge que et fa passar pels diversos passos pels quals passen els estudiants. Aprendrem a llegir holandès, a no pegar al pati, a respectar la diversitat i a la vegada veurem el món secret d’un grup de nens que, pel fet de parlar també en àrab, tenen una doble avantatge: ni la mestra ni els altres nens els entenen. El film aconsegueix captar moments memorables, com la relació entre la nouvinguda Leanne i la “veterana” Haya, que és la líder del grup però no per això té menys inseguretats. La segona part de la pel·lícula se centra més en els germans Jorj i Maksem i les dificultats d’aprenentatge del primer i les pors del segon. Sens dubte un dels moment més corprenedors és sentir en Jorj explicar a la mestra el perquè no anava al col·legi a Síria i perquè encara ara no pot dormir per nits… Moments molt durs que, encara que vinguin amortits per la tendresa de la professora, faran saltar alguna llagrimeta a l’espectador.

- Advertisement -

Si hem de trobar aspectes negatius al conjunt, el més destacat és potser la durada. La mateixa història es podria haver condensat en un metratge que no cal que duri quasi dues hores. Malgrat això no s’arriba a fer pesat perquè els nens són, per definició, espontanis i el muntatge s’ha fer de manera que vagis saltant de mini-història en mini-història no deixant lloc a l’avorriment. A tot això, la veritable estrella de la pel·lícula és la professora. Tot paciència, tot amor, tot vocació per l’ensenyament. La senyoreta Kiet i les milers de senyoretes Kiets anònimes que hi ha repartides pel món mereixien un documental com aquest per homenatjar de veritat la figura dels docents.

Segurament no calia tenir un grup de nens refugiats per fer que un documental com aquest sobre la docència fos interessant però sens dubte el valor afegit de la integració és un punt a favor més. En moments on es parlar (potser massa) de xenofòbia, intolerància i racisme ja voldria jo una Miss Kiet també per alguns adults… però aquest és un altre tema. En qualsevol cas, la pel·lícula és una oda a la diversitat de la nostra societat, a la tolerància i l’acceptació de la diferència des de la virtut i no des del desdeny. Escolteu la senyoreta Kiet: “Totes aquestes diferències ajuden a fer del món un lloc molt més maco”.

Veredicte

El millor: que la càmera està tota l’estona al bell mig de la classe i tens la sensació de ser un nen més.

El pitjor: una durada excessiva.

Nota: 7,5

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents