Fa uns anys ja es va estrenar el film Asmodexia del director català Marc Carreté. En un dels passis que vam organitzar des de la revista El Cinèfil va haver-hi una xerrada sobre sectes a la realitat i a la ficció en la qual també hi va participar l’inspector dels Mossos d’Esquadra Lluís Paradell, responsable de l’equip de la policia catalana especialitzat en grups de manipulació psicològica. Per motius de seguretat prefereix no mostrar la seva cara però no per això ens ha deixat d’explicar la seva feina i comparar com el cinema ha tractat la temàtica de les sectes i com, a la vida real, també aquestes s’han influenciat pels estereotips del cinema. I és que recentment sèries com Wild Wild Country o l’última pel·lícula de Quentin Tarantino sobre Charles Manson que han posat el tema “de moda” novament.
Quan veiem sectes al cinema estan sempre exagerades o espectacularitzades?
Des de la perspectiva policial el que veiem exagerat és el propi concepte i la idea que hi ha darrere de les sectes. Primer perquè és un terme molt ambigu i s’associa a continguts pseudoreligiosos quan el que més ens preocupa és no tant el contingut que s’usa com esquer sinó l’existència o no de tècniques de manipulació psicològica o de persuasió coercitiva. És a dir, alteració i control de la personalitat.
Per tant parlem més de psicologia que no pas de religió…
Per descomptat. Si féssim una classificació d’aquest tipus de grups de manipulació psicològica veuríem que no es limita ni molt menys a col·lectius que fan servir referències religioses. Hi ha experiments o iniciatives comercials que tenen el mateix sistema de control de la personalitat causant un perjudici com pot ser una dependència o la necessitat d’estar sempre en contacte amb el grup o el líder. Això els aïlla de família i amics. L’excusa pot ser política, esotèrica, ufològica o comercial… També es fan servir tècniques absolutament positives però utilitzades com a ganxo per la manipulació.
Posi’m alguns exemples
La meditació o el coaching que mal utilitzat pot esdevenir el que anomenen coaching coercitiu. Són esquers que generen un vincle i si detecten que poden extreure beneficis, normalment de caire econòmic o sexual, les intenten portar cap a nivells de dependència més elevats.
Llavors el que el cine sí retrata més fidelment és la presència d’un líder i una jerarquia en aquests grups?
A veure, hi ha molts estereotips però podríem dir que aquest esquema organitzatius dels grups se sembla força a tal com és a la realitat. Parlem d’un líder molt dominant i un grup de persones sotmeses a la seva voluntat. Aquestes persones no són especialment febles o dèbils emocionalment. Tots nosaltres en un moment especialment delicat podem entrar en una dinàmica que ens acabi portant aquí. És un procés que molts cop passa inadvertit pel propi adepte. Es converteixen en paràsits del líder. Hem vist situacions on el líder encomana la dependència de substàncies i d’altres quan se senten poderosos és quan veuen un auditori ple de persones fent-li cas.
Hi ha molts tipus de grups i estructures però sempre un o més líders
Els líders son conscients que estan prenent el pèl a la gent?
Hi ha de tot. Hi ha casos en que són víctimes d’ells mateixos i en altres ocasions saben perfectament que el que fan els reporta beneficis i ingressos.
El cine ha tret molt de suc de les sectes satàniques. N’han detectat alguna a Catalunya?
No hem trobat mai cap secta satànica que ens generés preocupació. Sí coneixem grups que practiquen algun tipus de culte al diable de forma clandestina però en cap cas han suposat un problema. El que sí hem trobat són denúncies en la línia que determinat individu vol segrestar una persona però han resultat ser totes falses. No tenien cap mena de base. Sí és cert que ha passat al revés…
Què vol dir?
Que han tret alguns arguments d’alguna pel·lícula. Ens han explicat alguna cosa que han vist al cine perquè ho investiguem quan en realitat era fals i darrere hi havia enveges, venjances personals o embolics sentimentals.
L’últim cop que vaig mirar la Constitució adorar el diable no estava prohibit… On acaba la llibertat de culte i on comença el delicte?
Ets lliure de creure el que vulguis a no ser que ho facis d’una manera que caiguis en una de les conductes que per acció o per omissió estan tipificades com a delicte al Codi Penal. Si exerceixes la coacció per estendre aquestes idees o el fet d’incorporar aquestes idees et porta a cometre un fet delictiu això farà que aquestes actuacions esdevinguin motiu, com a mínim, d’investigació judicial.
L’article 515 del Codi Penal diu que una associació passa a ser il·lícita quan utilitza mitjans coercitius per aconseguir les seves finalitats, malgrat aquestes puguin ser molt lícites
La part més complicada a nivell judicial i processal és poder demostrar que s’està produint aquesta coacció. Per sort tenim psicòlegs que treballen per poder certificar que determinades actuacions estan encaminades a modificar el pensament lliure.
Deixem les sectes un moment… Com veu la imatge que es dóna dels Mossos al cinema i les sèries?
Això s’escapa del meu àmbit i no em correspon del tot contestar-ho a mi… però ja que hi som sí m’agradaria donar alguna resposta. És una opinió personal però la sensació que tinc és que ens retraten bastant com som. El que és cert és que en general, i no només a TV3, encara hi ha molts tòpics i tabús. Falta encara una mica més de presència per tal que nosaltres mateixos expliquem què som, què fem i com ho fem.
Hollywood ha fet molt de mal en aquest sentit? Tenim una imatge equivocada de com és un cos policial?
No és que sigui equivocada, està descontextualitzada. Potser li correspondria més a un policia nord-americà dir si Hollywood els retrata tal com són. Fins on jo sé, i conec companys de l’FBI o la Policia Muntada del Canadà, se semblen molt més a la nostra dinàmica que no a la que surt a la televisió.
Normalment els cossos policials no disposem de recursos infinits i els casos no es resolen en el temps que dura un capítol d’una sèrie
Tampoc no hi ha tantes casualitats que fan que es resolguin els casos. Penso que sí que contribueixen a generar una imatge una mica equivocada del que és el dia a dia d’un policia. Per això crec que cal més presència de la pròpia policia explicant què fem perquè sinó es genera unes falses esperances a la ciutadania que pot pensar que disposem d’uns recursos i… no és així.
