El passat 13 de maig de 2018 ens deixava l’actriu canadenca Margot Kidder a l’edat de seixanta nou anys. Per a tota una generació va ser i serà per sempre la Lois Lane de les pel·lícules dels setanta i vuitanta de Superman dotant el seu personatge d’un gran empoderament que competia al mateix nivell fins i tot amb tot un home d’acer. D’aquella època també són algunes de les pel·lícules més destacades de la seva filmografia, com Hermanas (Sisters, 1972), Terror en Amityville (The Amityville Horror, 1979) o Heartaches (1981), encara que no va parar de treballar des de finals dels anys seixanta fins la seva mort, tant per la petita com per la gran pantalla.
Va interpretar Lois Lane en les quatre pel·lícules que va protagonitzar Christopher Reeve: Superman (1978), dirigida per Richard Donner; Superman II (1980), dirigida per Richard Lester i Richard Donner; Superman III (1983), dirigida per Richard Lester; i Superman IV: En busca de la paz (Superman IV: The Quest for Peace, 1987), dirigida per Sidney J. Furie. No va ser la primera ni l’última d’interpretar-la al cinema: Noel Neill va ser Lois Lane en dues pel·lícules Superman (1948) i Atom Man vs. Superman (1950) (també ho seria vàries temporades de la sèrie de televisió als cinquanta), i després de Kidder l’han interpretada Kate Bosworth a Superman Returns: El regreso (Superman Returns, 2006) , i, més recentment, Amy Adams a El hombre de acero (Man of Steel, 2013), a Batman v Superman: El amanecer de la justicia (Superman v Batman: Dawn of Justice, 2016) i a Liga de la Justicia (Justice League, 2017).
A les actrius del cinema que han interpretat a Lois Lane cal afegir-hi les de la televisió (Phyllis Coates, Noel Neill, Teri Hatcher i Erica Durance), les de les pel·lícules animades (Dana Delany, Anne Heche, Kyra Sedgwick i Christina Hendricks, entre d’altres) i, les pioneres als anys quaranta, les actrius de la ràdio: Rolly Bester, Helen Choate i Joan Alexander. De totes elles només una té el sobrenom de la núvia de Superman: Margot Kidder.
La pel·lícula de Superman del 1978 va suposar tot un fenomen en el seu temps per molts motius: direcció de Richard Donner (tot just després de rodar La profecía, The Omen, 1976), actors secundaris de la talla de Gene Hackman com a Lex Luthor, Glen Ford com a Jonathan Kent o Susannah York i Marlon Brando com als pares de Superman (aquest últim en el paper més car per minuts de pantalla fins el moment), música de John Williams… però sobretot el recordem per la interpretació dels dos protagonistes, Christopher Reeve i Margot Kidder, que van saber dotar del to que necessitaven els personatges: el contrapunt tímid oposat a l’home d’acer dels personatges interpretats per Reeve, i la professionalitat, independència i personalitat de la Lois Lane de Kidder, a més de mostrar una gran compenetració i sintonia en les escenes que apareixien junts, van aconseguir fer versemblant una història de gènere per al gran públic.
D’aquestes escenes, una de les més mítiques és sens dubte la primera en què es coneixen, on veiem com Superman rescata a Lois Lane d’una mort segura quan des de dalt d’un gratacel (on hi ha les oficines del Daily Planet on treballen), cau des d’un helicòpter que s’estavella quan accidentalment queda enganxat amb un cable elèctric, i fa que el pilot perdi el control de l’aparell i quedi inconscient.
L’escena, de gran tensió dramàtica, succeeix en pocs minuts: l’helicòpter es descontrola i queda penjat de la vora del terrat i quan s’obre la porta del copilot Lois Lane cau i es queda enganxada durant un instant, temps suficient perquè Clark Kent, que just sortia per la porta al carrer, es canviï de roba i es doni a conèixer per primer cop amb el vestit de Superman. Recordo perfectament l’esclat al cinema amb aplaudiments quan l’agafa al vol en braços, i tot just després, amb una mà, agafa l’helicòpter que finalment també queia per la façana de l’edifici. Primera aparició apoteòsica i providencial per salvar la vida de Lois Lane i la del pilot.
L’emoció de l’escena d’una pel·lícula protagonitzada per un superheroi extraterrestre que vola i té superforça no fa que et plantegis si és possible o no allò que estàs veient. Simplement gaudeixes de l’espectacle i dels impressionants efectes especials per l’època. Ara bé, amb els anys vaig començar a analitzar com es mostrava la ciència a les pel·lícules, i vaig arribar a la conclusió que si partim sempre de la base que acceptem el miracle de l’excepció (en aquest cas els superpoders del kryptonià), llavors la resta de la pel·lícula hauria de respectar les lleis de la física. Així que un dia vaig arribar a la conclusió que Lois Lane, qui no té superpoders, s’hauria d’haver trencat en tres trossos quan Superman l’agafa en braços (tal qual, tot i que ja no seria una pel·lícula familiar, no creieu?).
L’explicació, de forma molt senzilla, té a veure amb la força de la gravetat. Suposant que Lois Lane caigués aproximadament durant 90 metres, es pot calcular la seva velocitat, que seria d’uns 150 km/h malgrat tenir una petita resistència de l’aire que la frenaria (però cau en vertical, així que en realitat la caiguda és molt aerodinàmica). El perill en realitat no és la velocitat en la qual caiem sinó la parada brusca que fem quan impactem contra el terra o, en aquest cas, contra Superman. Per passar de 150 km/h a 0 km/h es necessita una força externa considerable. Per calcular el valor d’aquesta força cal emprar la segona llei de Newton que diu que la força és el producte de la massa per l’acceleració (recordeu: F=m·a). Si multipliquem pel temps en tots dos costats de l’equació ens quedaria que F·t=m·a·t=m·canvi_de_velocitat (l’acceleració pel temps és justament el canvi de velocitat).
Aquesta equació el que ens diu és que quan volem canviar la velocitat d’un objecte en moviment cal fer-li una força durant un temps determinat. Quan més gran sigui el temps més petita haurà de ser la força. Aquest és el principi de funcionament dels airbags dels cotxes: quan els cotxes paren bruscament per un accident, el nostre cos continua cap endavant a la mateixa velocitat a la que anava el cotxe, i l’únic que ens frena és el nostre cinturó i el cap xocant contra el volant. Si el volant està quiet, el temps de contacte és molt petit i tota la força de la frenada va a parar al nostre cap. Si l’airbag s’infla, el nostre cap està uns instants molt petits en contacte amb aquest coixí, el suficient per disminuir notablement la força que actua contra el meu cap, que ja no és letal, malgrat que el cop no ens el treu ningú.
Aquest mateix exemple el podem aplicar a la caiguda de Lois Lane des de dalt del gratacel, suposant que pesi uns 50 kg i que en caure als braços de Superman es freni la caiguda en 0,5 segons (que és el que es veu a la pel·lícula) vol dir que la força aplicada per a cada braç del superheroi per frenar la caiguda és de 440 kilos. És a dir, en un espai de temps tan petit, no hi ha diferència entre estavellar-se contra el terra o contra els braços de Superman, és com si et caigués dues pedres de mitja tona tallant-te probablement en tres trossos. La solució és ben senzilla, en lloc d’agafar-la l’hauria d’haver acompanyat a la caiguda i frenar poc a poc.
Com a aficionats al cinema en general, i al cinema fantàstic en particular, ens vanagloriem que els guionistes i directors a vegades no en sàpiguen gaire de física la qual cosa ens permet gaudir de l’espectacle saltant-se les lleis de la física, i evitar que en aquest cas ens haguessin perdut la simpàtica resposta de Lois Lane quan Superman li diu que no es preocupi i que s’agafi ben fort a ell: “I a vostè qui l’agafa?”.
En record de Margot Kidder.
