Temps enrere ja vam comentar la incursió de l’animació dins el món del gènere policíac. Exemples com El detectiu Conan, L’inspector Gadget o Mortadel·lo i Filemó han sabut mantenir una incursió dins el món policíac, respectant les bases d’aquest gènere: un detectiu (o un parell) com a protagonistes investigadors, una premissa d’un crim i un seguit de pistes per resoldre-ho.
Ara bé, hi ha una factoria de cinema, la Walt Disney, que tot i que en el món de l’animació és molt més coneguda actualment per les aventures «pixarianes» i les princeses, no ha estat aliena a la negror i criminalitat. Va quedar més que demostrat l’any 2016 amb Zootopia, quan van crear, dins el món animal, un argument centrat plenament en el món policíac, amb un duet d’allò més pintoresc i interessant, però que va aconseguir captar l’atenció del públic infantil i adult (i dels Oscars).
No obstant això, aquesta no ha estat l’única vegada que la gent de Walt Disney ha entrat en el món policíac. De fet, si per una cosa és famosa la factoria és per la reinterpretació i/o reproducció de contes clàssics, i, evidentment, no es van poder resistir al poder d’atracció de Sherlock Holmes. L’any 1986 presentaven The Great Mouse Detective (Bàsil, el ratolí detectiu), curiosament també ambientat en el món animal. En Bàsil, un ratolí detectiu (en Sherlock), acompanyat del Dr. Dawson (en Watson), hauran de lluitar contra en Ratigan (en Moriarty), per salvar el pare de l’Olivia. Premisa clàssica d’argument policíac. Conan Doyle n’estaria orgullós.
Si tirem una mica més enrere, l’any 1977, Disney ja s’havia submergit en el món dels ratolins (de fet, això ja ho va fer amb el ser personatge estrella, Mickey Mouse. Ves a saber quines fílies corrien per allà dins) i en les trames criminals amb The rescuers (Els rescatadors). En Bernard i la Bianca, membres de la Societat Internacional de rescat, descobreixen un missatge d’auxili de la petita Penny, una nena que ha estat segrestada. Tot i que en aquest cas el policíac queda més diluit per deixar pas a l’aventura del desconegut, no podem evitar veure-hi aspectes com el crim (en aquest cas el segrest) i el duet de personatges investigadors, els quals, evidentment, els ajudarà tot un seguit de personatges secundaris del món animal. Aquest film va tenir una seqüela l’any 1990, The Rescuers Down Under (Los Rescatadores en Cangurolandia), però va perdre el component policíac més clàssic per passar a ser una aventura naturalista.
Encara un xic més enrere, l’any 1970, dins encara del món animal però no dels ratolins sinó dels gats, hi trobem The Aristocats (Els Aristogats). Un ambient força més burgès que l’anterior, però amb una barreja de classes socials, Disney va construir el que actualment anomenaríem un domestic noir (on un “crim familiar”). L’herència d’una milionària té uns beneficiaris poc comuns, els gats que viuen amb ella. Però el majordom, l’Edgar, no es conformarà amb això i per tant intentarà eliminar els gats. Premissa clàssica dels inicis de la novel·la policíaca europea: ambients burgesos o aristòcrates on el majordom sempre n’acabava sent el culpable (Christie o Conan Doyle van exercir aquesta pràctica, però van anar variant de malvat per evitar que el lector comencés la lectura sabent ja qui en seria el culpable).
Arribem ja al 1961. Tot i que aquest film també està protagonitzat per animals, els humans hi tenen un paper un xic més actiu i no només com a malvats. Estic parlant de 101 Dalmatias (101 Dàlmates). En aquest cas, perdem una mica el policíac pur per deixar pas a un drama. Una dona obsessionada amb la moda i, sobretot, amb les pells roba descaradament, per mitjà d’uns sequaços de pacotilla (tal com han de ser) uns cadells de dàlmata per matar-los i fer-se’n un abric. Aquí perdem la figura del detectiu més clàssica ja que els rescatadors seran els pares dels cadells acompanyats de diferents animals que al llarg de la cerca els aniran ajudant. Un film que de petita em va ensenyar a no confiar en la policia, però sí amb els gossos. Potser vaig rebre un missatge equivocat, però m’ha anat prou bé.
És curiós que l’animació de Disney s’hagi atrevit en més d’una vegada a entrar almón policíac, però sempre de la mà del món animal. És possible que una trama criminal protagonitzada per humans fos massa propera a un públic adult i massa poc atractiva o complexa per a un públic infantil? I d’altra banda, si ens fixem en la petita llista que hem esbossat veurem que tot el que hem comentat pertany més a la vessant policíaca o fins i tot europea del que entenem per gènere criminal, deixant de banda la negror característica del gènere negre, més típic de l’americà. Molt probablement és perquè una de les característiques del gènere negre és la crítica social i la violència força més explícita, cosa força complicada d’adaptar a una història per a un públic infantil. En canvi la policíaca es mou en uns ambients més detectivescos o, a vegades, fins i tot burgesos, on sovint el protagonista n’acaba sent un detectiu o policíac. Evidentment, aquest segon cas és molt per atractiu i simple als ulls d’un infant.
