S’acosta l’ocàs de l’Univers Cinematogràfic de Marvel… O això és que ens pensem (no dubto que Disney no deixarà perdre aquesta multimilionària creació). Infinity War és el principi del final la penúltima? orgia de personatge abans de la superbatalla final que serà la segona part d’aquest díptic que ens arribarà l’any que ve per aquestes dates (3 de maig del 2019). Abans de posar-nos a desgranar el que ens trobarem a la pel·lícula, m’he de treure el barret davant la genialitat de Disney. No tant per la qualitat “artística” de les seves pel·lícules de segell Marvel, sinó per la brillant maquina de fer calers que s’han tret de la màniga amb aquesta ocurrència d’anar sumant superherois i superposant-los pel·lícula rere pel·lícula. I el més curiós i sorprenent de tot: arrossegar milions d’espectadors arreu de món que continuen comprant la fórmula.
Dit això, anem a parlar de cine i deixem el negoci rodó de banda. Infinity War mola! Sí, la pel·lícula està a l’alçada del repte. L’amanida de superherois funciona. Les moltes ments que hi ha darrere el projecte han estat capaces d’alinear-se i fer que els fans de la matèria surtin contents del cinema. Si entres al cine a veure aquesta pel·lícula has de ser conscient del que vas a veure. No em valen excuses… Ja som grandets i no em val això de “massa escenes d’acció”, “massa ordinadors” o “massa increïble”. El producte està tan calculat al mil·límetre que és gairebé impossible que surti malament. A més, a diferència d’altres cops (i a diferència del que passa a les pel·lis de DC) el dolent és una gran troballa. Malgrat està fet digitalment la personalitat de Thanos i les seves contradiccions internes el converteixen en un rival amb carisma. Sens dubte del millor del film i un motiu per frisar pel desenllaç l’any que ve.
En aquest llargmetratge de dues hores i mitja tothom té el seu minut de glòria i, a la vegada, tots són secundaris. De fet, el veritable protagonista és Thanos i la resta són idees, músculs, armes, màgia, màquines, tecnologia, déus, aliens, mutants i argúcies per aturar-lo. N’hi ha de més secundaris que d’altres però la barreja és equilibrada. Es manté i es potencia el que ja ha funcionat en totes les altres pel·lícules: les píndoles d’humor, els diàlegs migs seriosos mig de broma i molta, moltíssima, acció des del minut u fins el final. Encara que sembli mentida el guió té gran part del mèrit ja que separa en micro històries paral·leles els personatges, móns i trames fent que totes mantinguin l’interès i culminin en un gran clímax final que, a diferència d’altres cops, no és el moment més espectacular del film. Pretén ser el més emotiu i, a la seva manera, ho aconsegueix. Això sí cal que estiguis dins la pel·lícula ja que si tot t’importa més aviat poc el (previsible) desenllaç et deixarà igual de fred que estaves en entrar al cine.
La saga ha evolucionat. Des que l’any 2012 The Avengers es va convertir en la 3a pel·lícula més taquillera de la història (ara és la 5a i Black Panther la 10a) la fórmula “més és més” s’ha anat potenciant fins a arribar on estem ara. Més personatges, més explosions, més móns, més diners… Més, més, més, més! Les pel·lícules són distretes i agraden als fans que encara no s’han cansat del joc. Infinity War és, en aquest sentit, això: una més. Està clar que pel camí es perd l’originalitat, la capacitat de sorpresa i fins i tot la il·lusió. En la meva humil opinió The Avengers (2012) va ser el cim creatiu de la saga. El moment on ajuntar les peces encara volia dir poder fer un producte superior dins la fórmula superheroica. Ara s’ha arribat a un punt de ser víctimes i del propi èxit de la recepta de més i més i més. I tot i això vaig sortir del cine satisfet del que havia vist. Sabia al què anava a veure. M’esperava això. I m’ho han donat. Clinc-Clinc. Passem per caixa que aquest estiu arriba Ant-man and the Wasp i l’any que ve Captain Marvel i després el desenllaç d’Infinity War i després més Spider-man i després més Guardians of the Galaxy i més i més i més…
Veredicte
El millor: que tot i el risc de perdre’s entre tant personatge el film funcioni i es mantingui el nivell. Ah, i Thanos.
El pitjor: ja no sorprèn, ni emociona, ni enlluerna… D’alguna manera ja ho hem vist tot altres cops.
Nota: 6,5
