Ai Weiwei és l’enèsim artista plàstic que ha volgut tastar el mitjà cinematogràfic, rodant la reivindicativa The Human Flow (2017). Repassem altres artistes que, com ell, han passat dels quadres al cel·luloide.
Que el cinema és la unió de totes les arts ja ho sabem. És per això que, de tant en tant, algun artista consagrat en una disciplina diferent a l’audiovisual s’aventura a rodar una pel·lícula, trobant en aquest mitjà un nexe comú amb el seu camp on pot aferrar-se. És el cas del polèmic artista xinès Ai Weiwei, que va estrenar al passat Festival de Venècia la seva primera pel·lícula, The Human Flow (2017), que arriba ara a les sales de cinema.
Es tracta d’un documental que aborda el tema de les migracions massives des d’una aproximació principalment visual. Així, veiem habitants de 23 països diferents que, a causa de la gana, la guerra o altres factors, se senten obligats a deixar la seva llar per dirigir-se a indrets que creuen que els tractaran millor. És un film sobre marees humanes que arriba en el moment més oportú, tenint en compte la contemporaneïtat de la crisi dels refugiats a Europa.
Sens dubte, la lluita i reivindicació social és una de les principals motivacions pels artistes que decideixen fer un pas endavant i saltar al format cinematogràfic, mitjançant el qual segurament podran obtenir una major projecció i arribar a més públic. Aquest és el cas de la iraniana Shirin Neshat, qui a Women Without Men (2009) va voler explicar el que va passar l’any 1953 al seu país, quan els anhels de tota una nació van ser aixafats pels poders estrangers, derivant a la Revolució Islàmica del 1979.
Aquesta connexió amb el seu món personal és una altra de les vies que han pres molts artistes per fer el seu salt al setè art. Recordem el fals documental de Bansky, Exit Through the Gift Shop (2010), que parla en clau còmica sobre el món de l’art urbà i, molt especialment, sobre la misteriosa i controvertida figura del mateix Bansky. En un to completament diferent i una aproximació experimental Laurie Anderson s’exposa totalment a la pel·lícula Heart of a Dog (2015), que explora grans conceptes com el dol, la identitat i la memòria agafant la mort del seu gos com a punt de partida. Aquí també hi podríem incloure a Matthew Barney, que amb la seva pentalogia Cremaster (1995-2002) va seguir explorant el tema que més l’ha caracteritzat en la seva obra escultòrica: la sexualitat i els límits entre l’ens masculí i el femení.
Però no totes les incursions d’artistes plàstics al cinema són tan singulars com les anteriors. En la majoria de casos el resultat són pel·lícules purament convencionals, per molt diferents que puguin semblar entre elles. Tenim des de la comèdia negra del pintor David Salle titulada Search and Destroy (1995) a la incursió a la sèrie B de Cindy Sherman a Office Killer (1998). Per altra banda, Anton Corbijn va rodar el film d’intriga The American (2010), amb George Clooney al capdavant, Sam Taylor-Johnson va dur la vida de John Lennon a la gran pantalla a Nowhere Boy (2009) i Robert Longo va jugar a mesclar gèneres a Johnny Mnemonic (1995), la qual combina l’acció i la ciència ficció amb el cinema yakuza.
La majoria d’aquests casos es queden merament en anècdota, ja que molts d’aquests artistes no van seguir en el camp cinematogràfic i les seves obres ràpidament han quedat oblidades. Amb tot, hi ha alguns afortunats que sí que van aconseguir aixecar grans pel·lícules partint d’un background artístic i han aconseguit fer una important carrera cinematogràfica. Òbviament, aquí en destaca la figura de David Lynch, que des que va descobrir la imatge en moviment al seu primer curt, Six Men Getting Sick (1966), no ha deixat d’explotar les possibilitats que ofereix el setè art. Un altre cas d’èxit és el de Steve McQueen, que va passar de curts experimentals i instal·lacions artístiques a rodar Hunger (2008), que li va valer el premi a la millor òpera prima al Festival de Cannes. Larry Clark va passar de la fotografia en blanc i negre al cel·luloide i va commocionar a tot al món amb la seva irreverent pel·lícula Kids (1995). I finalment tenim el cas de Julian Schnabel, qui va guanyar nombrosos guardons a la millor direcció per la peculiar The Diving Bell and the Butterfly (2007).
Però el transvasament de la pintura al cinema no és quelcom purament contemporani. Només cal mirar els anys del naixement de les avantguardes europees per entendre que molts artistes van veure en el cinema un nou camp de possibilitats per explorar. Molts d’ells tenien una concepció de l’art global que no distingia de suports ni mitjans. És per això que aquí trobem des de curtmetratges experimentals com Anémic cinema (1926), de Marcel Duchamp, a provocacions documentals com Empire (1964) o Sleep (1963), d’Andy Warhol.
I no podem acabar sense mirar a casa nostra, on tenim una figura fonamental que, tot i que no va dirigir mai cap pel·lícula (com a mínim en solitari), sí que va ser una peça clau d’algunes grans obres del cinema. Parlo, és clar, de Salvador Dalí. La seva relació més coneguda és amb Luis Buñuel, amb qui va treballar a Un chien andalou (1929), primer, i a L’age d’or (1930), després. Però Dalí també va tenir una estreta relació amb Walt Disney, amb qui va idear el film mai estrenat de nom Destino, i fins i tot amb Alfred Hitchcock, per a qui va dissenyar tota la seqüència onírica de Spellbound (1945).
El cinema són imatges en moviment, però no deixen de ser imatges. Per això no és tan estrany que pintors, escultors i il·lustradors de tot el món s’interessin per aquest art que els permet expandir-se i seguir creixent com a artistes.
