“És com una tragèdia grega de dos germans que s’estimen però estan 40 anys sense veure’s per culpa d’una persona que s’ha posat entre mig d’ells”. Així defineix Ventura Pons Miss Dalí, el seu últim film que narra la tortuosa relació entre Salvador Dalí i la seva germana Anna Maria Dalí. Per explicar aquesta relació el director català fa un viatge per gran part del segle XX a través d’una família de poder de l’Empordà que ha de lluitar amb un “personatge” que a la vegada és el fill gran de la família. I és que un dels aspectes que vol aclarir la pel·lícula és que de Salvadors Dalí no n’hi ha només un. El fill, el germà, el pintor, l’exhibicionista, l’estrella, l’amant… La complexitat de l’artista dóna molt de joc i més encara si s’explica des del punt de vista de la seva germana a qui va estar molt unit en la més tendra joventut però de la qual es va separar (per culpa de la seva dona Gala, segons la pel·lícula).
La cinta, que flueix a un ritme tranquil i pausat, presenta moltes sorpreses que van succeint-se al llarg de les seves més de dues hores i mitja de metratge. La més destacada és cadascuna de les seves interpretacions. La parella de dames que expliquen la història són dues veteranes de la pantalla. Les converses entre Siân Phillips (Jo, Claudi, Dune) i Clare Bloom (The King’s Speech, Candillejas) són una guia perfecte per seguir el fil de la família Dalí des dels inicis a la Figueres de tombant de segle fins a la mort dels protagonistes ja anys anys 80. Hi ha química i màgia en aquestes converses entre les dues àvies entranyables que recorden la muntanya russa de la vida d’Anna Maria Dalí.
La segona sorpresa és un trio d’intèrprets masculins en registres ben diferents però tots ells encertats. Parlem, sens dubte, de Joan Carreras (Infidels, Temps de silenci) que es posa en la complexa pell de Dalí i es capaç de transmetre credibilitat i força tant en els moments més histriònics del pintor com en la seva faceta privada més desconeguda. El mateix actor explica que, malgrat les referències històriques evidents, ha volgut mostrar la contradicció personal del personatge “la part exterior contra la part íntima”. Prova superada per Carreras que s’apunta una bona medalla que possiblement li reporti alguna nominació quan torni l’època dels premis. És possible que tingui un més que digne rival: Josep Maria Pou que encarna el patriarca dels Dalí barrejant moments de comèdia, ira i processó interior. La interpretació de Pou ens mostra a la perfecció el conflicte d’un home del segle XIX que no no entén ni les avantguardes del XX ni les bogeries del seu fill. Un fill que no entén el carrinclonisme del XIX i que s’ha convertit en la bandera de la modernitat del XX. Però el Dalí artista/personatge/estrella és capaç d’escopir al retrat de la seva mare morta o menysprear les seves arrels catalanes pel que avui en dia anomenem “postureig”. L’última sorpresa en masculí és el debutant José Carmona. Aquest actor sevillà esdevé, en poca estona de pantalla, una portentosa representació de Lorca. El Lorca líric, el Lorca, bromista, el Lorca amant… Una agradable troballa que segur que molts recordaran com un dels secundaris més carismàtics de la història.
El més estrany del film és el seu to a mig camí entre el documental, flashback i biopic. No tothom connectarà amb la fórmula que corre el risc de ser excessivament densa i feixuga per a un públic massa acostumat a que tot passi més ràpid. I és que Ventura Pons no té pressa i si ha de recrear-se ensenyant el cap de creus o un passeig per Cadaqués ho fa sense recança. Miss Dalí és un film molt lliure i valent. Un projecte ambiciós i molt personal que el director ha estudiat al mil·límetre. Assegura haver llegit 23 llibres per preparar la pel·lícula! El resultat és descarat i contundent. Una biografia indirecta narrada a través de diverses veus, estils i punts de vista. Un film complex però molt interessant.
Veredicte
El millor: les interpretacions en general i la del trio masculí en particular.
El pitjor: El fet que les Siân Phillips i Clare Bloom parlin en anglès impedeix la interacció amb altres intèrprets catalans i a vegades aquesta relació de silencis es veu una mica forçada.
Nota: 7,5
