today-is-a-good-day

Orquestant sota la pluja

- Advertisement -

Encara recordo quan tenia 10 anys i van instal·lar una antena parabòlica a casa. No és que entengués massa res del què emetien, però hi havia canals de França, Itàlia i Alemanya, i fins i tot d’Estats Units, com TNT, que des de fa uns anys té filial espanyola. I era en aquest canal on es preparaven especials nadalencs en què cada tarda feien un musical del Hollywood clàssic. Cada tarda americana, s’entén; aquí eren les 2 del matí. Però jo ja em quedava a veure’ls, sense entendre els diàlegs perquè eren en anglès, totalment encisat per les cançons i les coreografies de ball, especialment dels films de Gene Kelly, sobretot la tríada An American in Paris (1951), Brigadoon (1954) i l’eterna Singin’ in the Rain (1952).

- Advertisement -

Què dir a aquestes alçades de Singin’ in the Rain. Un dels grans musicals de la història del cine, un musical brillant sobre el metallenguatge cinematogràfic, amb el rerefons del canvi del cine mut al sonor i l’aparició dels musicals, amb cançons degudament rescatades de films de la MGM de la dècada dels anys 20-30 i esplèndidament arranjades cap a un jazz i un swing potent i ple de metalls. Un producte que Arthur Freed, productor i lletrista, va gestar com un musical a gran escala, on el mateix Gene Kelly exercia de co-director juntament amb Stanley Donen, i a mode de greatest hits a partir de melodies de Nacio Herb Brown amb textos del mateix Freed. Com a anècdota, de totes les cançons només Make ‘Em Laugh i Moses Supposes són cançons escrites expressament pel film.

- Advertisement -

Fa pocs anys, gràcies a la remasterització en 4K la vaig poder, per fi, visionar en pantalla gran als cinemes Verdi, però el que Reel Solutions BCN oferia els passats 1 i 2 de març podria definirise com l’experiència definitiva de Singin’ in the Rain: la seva projecció simfònica. Si fa poc menys d’un any la mateixa productora ens oferia al Tívoli la projecció de Casablanca amb l’Orquestra Simfònica Camera Musicae interpretant la banda sonora en directe, aquest cop serien els balls de Gene Kelly, Debbie Reynolds i Donald O’Connor els que es projectarien al mateix teatre mentre les cançons de Herb Brown i la partitura de Lennie Hayton serien tocades en directe per la formació tarragonina que tantes bones sensacions ofereix.

65 músics de la Orquestra Simfònica Camera Musicae sortien aquest passat 2 de març a l’atapeït escenari, coronat per la pantalla gegant on es projectaria la pel·lícula. Instants després, Anthony Gabriele, el director escollit per tan magna empresa de dirigir l’orquestra i sincronitzar aquesta seixantena de músics amb la pel·lícula, entrava a escena i segons després, el tema Singin’ in the Rain ja sonava per tot el teatre mentre els tres paraigües grocs de la pantalla del títol apareixien en pantalla i els primers aplaudiments omplien la platea del Tívoli.

Com ja vaig explicar a la crònica de “Casablanca amb orquestra”, hi ha un valor afegit enorme en aquesta classe d’esdeveniments, que amb el musical de Gene Kelly també succeeix: la qualitat del so que reps com a espectador, no només perquè no es pot comparar a un enregistrament amb una interpretació en directe, sinó perquè a més la qualitat de l’enregistrament en un film de 1952 és òbviament molt pobre (so monaural, i amb la limitada tecnologia de l’època) respecte al so real d’una orquestra simfònica. Sóc conscient que dura 12 minuts, però no hi ha paraules per definir la riquesa musical del gran ballet final del film quan el sents per una orquestra en directe en comptes de la gravació de l’època:

Menció a part mereix l’energia i el talent de la Camera Musicae, com han demostrat en múltiples ocasions en què he pogut gaudir-la. Com heu pogut comprovar a l’anterior vídeo, van estar durant tota la projecció a un grandíssim nivell, mostrant lirisme quan calia i un gran sentit del swing sobretot en la brutal secció de metalls, amb un enorme Anthony Gabriele a la batuta dirigint els músics amb un pols més que ferm. Una excel·lent elecció aquest director australià d’ascendència italiana afincat a Gran Bretanya. Actual director de la Brittish Symphonietta, l’experiència dirigint òperes i musicals com Phantom Of The Opera al West End avala a Gabriele per un esforç titànic com el que és sincronitzar una orquestra a la centèsima de segon amb unes imatges que inclouen tantes melodies cantades com coreografies de claqué, o sorolls com les picades a les portes a l’inici del ballet, totalment sincronitzades amb la música. Vegem-ho ara amb l’assaig oficial del concert, durant el cèlebre número musical que dona títol al film; observeu els canvis de ritme, com el director ha d’estar pendent dels tempos i de quan Kelly canta després de les pauses, i com de bé sona la Camera Musicae adaptant-se a la perfecció a la veu i als peus del ballarí:

https://www.facebook.com/orquestraOCM/videos/1552208798180939/

De fet, al final del meu article sobre com es dirigeixen concerts sincronitzats amb imatges faig una menció especial al sistema analògic de rellotge d’agulles que Tomàs Grau, el director titular de la Camera Musicae, va haver d’usar quan va dirigir Casablanca amb gran encert. Anthony Gabriele va haver d’usar el mateix sistema de rellotges per aquesta Singin’ in the Rain, com es pot veure a la següent foto, amb la qual vistos els resultats en directe només puc aplaudir la gran feina resultant per part de tothom que era a l’escenari.

- Advertisement -

Tal com he dit, l’orquestra va estar sensacional, i sense ajuda de cap micròfon, tot era so directe, com ha de ser. Únicament podria destacar com a punt negatiu que, per pura disposició dels músics a l’escenari (els metalls als esglaons i els violins a peu pla), als tuttis, les cordes gairebé no se sentien, però en una banda sonora on el jazz predomina, els autèntics protagonistes als tuttis són els metalls, així que era un mal molt menor. Tanmateix, m’agradaria destacar molt la gran feina del concertino Joel Bardolet al violí i de la Laia Puig com a primera violoncelista, ja que van interpretar exquisidament els trossos més lírics en què eren protagonistes, com durant el festeig entre els personatges de Kelly i Reynolds.

Voldria destacar també, la importància de poder fer-se aquest concert. La poca cultura de considerar de valor incalculable les partitures de les bandes sonores de films molt antics va fer que, entre d’altres, es perdessin. Va ser la gran feina de reorquestració de John Wilson, un expert arranjador dels musicals clàssics de la MGM que va reescriure la partitura de la banda sonora del film, la qual ha permès que aquest esdeveniment sigui una realitat. Al 2011, per exemple, amb la seva John Wilson Orchestra va llençar un àlbum de rearranjaments de An American in Paris, Seven Brides for Seven Brothers, High Society i la mateixa Singin’ in the Rain amb el so actual, un CD fantàstic per als fanàtics del gènere. A continuació, podeu escoltar el moment, en directe des del Tívoli, la genial interpretació de l’Orquestra Camera Musicae sota la direcció de Gabriele de la cèlebre Good Morning Good Morning, per fer-vos una idea de la gran feina de transcripció de John Wilson:

https://www.facebook.com/orquestraOCM/videos/1553491218052697/

Tal com es pot veure al vídeo, el públic va respondre amb merescudíssims aplaudiments als millors moments musicals del film, però sempre amb un gran respecte cap als músics, sempre al final del número i sense victorejar enmig d’una interpretació. La comunió de l’orquestra amb els que estàvem al Tívoli va ser total, i crec poder assegurar que tothom, ja fos interpretant la música com escoltant-la, va gaudir al màxim de l’experiència.

No vull deixar passar l’ocasió tampoc per agrair a Ramon Lamarca, productor de l’espectacle i a qui tinc la sort de poder conèixer arran de la crònica que vaig escriure per la projecció simfònica de Casablanca, qui em presentés el director de l’orquestra, Anthony Gabriele, amb qui vaig poder tenir una conversa d’allò més enriquidora sobre l’espectacle i sobre l’àrdua feina de sincronització d’orquestra i cel·luloide i amb qui vaig comprovar com és capaç de taral·lejar totes i cadascuna de les seqüències del film amb una precisió al·lucinant.

Per tancar la crònica d’aquest fantàstic concert, no vull deixar de posar el vídeo oficial que l’Orquestra Simfònica Camera Musicae ha penjat fa pocs dies sobre l’esdeveniment, on al ritme de la seva pròpia interpretació de Singin’ in the Rain podreu viure les sensacions viscudes en aquest gran teatre que es el Tívoli, i sobretot el so real d’una orquestra interpretant aquesta magnífica música en comparació de la qualitat de gravació original.

https://www.facebook.com/orquestraOCM/videos/1572934216108397/

Sé del cert que aquesta no serà la darrera producció d’aquestes característiques per part de Reel Solutions BCN, així que s’haurà d’estar atent a aquests propers mesos per quan serà la pròxima projecció simfònica de grans clàssics del cinema, com ja han fet amb Psycho, Casablanca i Singin’ in the Rain. I allà estaré per viure-ho i explicar-ho.

- Advertisement -
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents