Després de veure obres com Scarface (1983) de De Palma, The Godfather (1972) de Coppola o Godfellas (1990) d’Scorsese, un es queda bocabadat amb aquests personatges i se sent atret per la seva forta personalitat. Són grans homes de negocis que a causa de la naturalesa dels mateixos es veuen en l’obligació de robar, disparar i fins i tot matar a tot aquell que pretengui acabar amb els seus somnis. Al cap i a la fi, el seu poder es deu al costat fosc de la consecució del somni americà, la terra de les oportunitats on un qualsevol pot arribar a ser la persona més poderosa. L’ascensió en el poder és el leitmotiv d’aquestes pel·lícules i com el poder els acaba corrompent. El problema és que molts cops, a l’hora de descriure al món gangsteril s’ha exaltat i mitificat la figura dels gàngsters.
Però, quin va ser l’origen d’aquest cinema on el protagonista era el criminal? Una de les primeres pel·lícules de Hollywood que va tractar aquest tema és Little Caesar (1931). Aquesta obra l’hem d’emmarcar dins del cinema negre o noir, és a dir, aquell cinema on les pel·lícules giren al voltant de temes criminals, o de la presència d’un delicte, protagonitzades per personatges situats a la frontera de la llei (gàngsters, criminals, policies o detectius) i amb un fort contingut expressionista en l’estilitzada formalització visual de les seves imatges.
Ens trobem en el moment de la llei seca, quan mitjançant la llei Volstead es va prohibir la venda d’alcohol i es va crear així el mercat il·legal de les destil·leries. És l’època de la màfia italoamericana que té com a gran representant a Al Capone. En aquest context, Hollywood que li encanta reflectir a la pantalla la societat del seu moment, es fa ressò d’aquest problema i comença a produir tota una sèrie de films on els protagonistes són els gàngsters, no pas els policies que els persegueixen ja que els dolents són molt més interessants. Són ells qui fan el que és políticament incorrecte i esdevenen abanderats d’allò que ens agradaria fer però mai ens atreviríem a dur a terme. Entre aquests hi trobem a César Rico i Tom Powers, els protagonistes de Little Caesar i Public Enemy respectivament. Ambdues pel·lícules pretenien cridar l’atenció de l’audiència d’un problema que s’estava estenent dins la societat nord-americana del moment, el dels gàngsters, homes sense escrúpols que posaven en perill la tranquil·litat del sistema de vida americà.
Little Caesar va esdevenir un èxit rotund a la taquilla en el seu moment i s’ha convertit en tot un clàssic. I com cataloguem els clàssics? L’altra dia vaig escoltar dues definicions que m’agraden molt: un clàssic és allò que resisteix el sedàs del temps; o el contemporani perpetu. És a dir, es tracta d’històries universals. I el gàngster sempre és universal, ja que reflecteix el revers fosc de l’ésser humà i el seu afany de poder.
La pel·lícula està basada en una famosa novel·la de W.R. Burnett, autor que va viure a Chicago i va conèixer l’ambient delictiu d’aquells convulsos anys. Tenint en compte que l’home que regnava a Chicago als anys 20 era Al Capone, és normal que el retrat que Burnett fa que en Rico s’assembli molt al gran capo. El relat ens presenta a César Rico, un pobre lladregot dels carrers que a cop de pistola i carisma es fa pas en els negocis il·legals del tràfic d’alcohol fins arribar al cim. El seu contrapunt serà el seu amic Joe Massara que només veu en el crim el vehicle per poder sobreviure i aconseguir la seva veritable fita, que és ser un ballarí. Tot i que en Joe desitja deixar la banda, en Rico li ho impedeix i serà la seva amistat, plena de tires i arronses, el detonant de la caiguda del mite.
Com que Jack Warner i Darryl F. Zanuck estaven interessats en el tema dels gàngsters, la Warner es va fer amb els drets de la novel·la per portar-la a la pantalla i va oferir-li la direcció a Mervyn Leroy que venia de fer algunes pel·lícules musicals, com Top Speed Little (1930) i Johnny Jones (1929). Però, potser la seva obra més recordada és Quo Vadis (1951), que ens l’han programada cada Setmana Santa. Leroy ens transmet un sentit del ritme molt accentuat, segurament és un tret que va adaptar del cinema musical. La planificació dels plànols es resol com a tot el cinema clàssic de l’època, amb plànols mitjans i alguns primers plans en moments molt determinats per ressaltar el dramatisme del moment. La pel·lícula es va rodar íntegrament en estudi, amb només una escena rodada en els exteriors i no en plató. Aquesta és una constant d’aquell moment per tal d’abaratir costos i poder controlar a la perfecció la lluminositat de l’escena.
El protagonisme va recaure en Edward G. Robinson, un actor que tot i ser, a la vida real, culte i intel·lectual va esdevenir al cinema un dels màxim representants d’aquest tipus de personatges a causa de la seva semblança amb els gàngsters més famosos de l’època. Ell interpreta en César Rico, un megalòman que només busca la fama i el poder per sobre de tot. Aquesta també és una semblança del personatge amb Capone, ja que aquest últim també era molt visible a totes les pàgines dels diaris de Chicago. En el cas de Rico la preeminència i la fama faran d’ell un personatge caigut en desgràcia. En el seu món, no et pots permetre que la gent et conegui. Tu has de poder moure els fils sense que mai ningú et pugui assenyalar amb el dit. El fet de creure’s la seva pròpia llegenda i el de no confiar en ningú serà el seu propi declivi.
El senyor Robinson està incommensurable en la seva interpretació d’un gàngster icònic i elegant, que denota en el seu posat la violència inherent del personatge. Tots els seus moviments són amenaçadors. Pels que pugueu veure-la en versió original us la recomano perquè podeu gaudir amb l’altre gran tret distintiu de la seva interpretació, la veu. Els grans actors del cinema clàssic tenien un element en comú, sense fer grans escarafalls omplien la pantalla. Quan tenien en el moment clau el seu primer plànol aconseguien transmetre les emocions que necessitaven. En el seu cas té tres grans moments: quan ha de disparar al seu amic perquè creu que es un delator; quan escolta, un cop ha caigut en desgràcia, el que diuen els diaris d’ell i com s’omple el seu rostre d’ira; i el seu tràgic final. En tots aquests moments Robinson es menja la pantalla com el gran actor que era.
En el paper del seu company, hi trobem Douglas Fairbanks Jr. Diu la rumorologia que en Mervyn Leroy volia per aquest paper en Clark Gable, però que en Jack Warner s’hi va negar perquè no volia les grans orelles de l’actor a pantalla, fet que va produir la seva sortida cap a la MGM. En Douglas Fairbanks Jr. hi fa un bon treball en la creació d’un personatge que no creu mai en la mala intenció del seu amic Rico fins que és massa tard, i fins i tot en l’últim moment no el delata. L’amistat és un nexe d’unió massa fort entre ells que impedeix que en Rico el pugui assassinar. L’únic que es pot interposar entre ells és l’amor d’una dona.
El punt feble del personatge d’en Rico és la seva amistat envers Jou. Si analitzem la història del cinema, el sicari, o l’assassí acaba caient en desgràcia quan es fa humà, quan s’enamora o intercedeix a favor d’algú que no sigui ell mateix. Pel fet que en Rico no creu en l’amor, tal com li reconeix en Jou, ha de caure per un altre motiu, que és la seva amistat cega. Això farà que perdi el seu imperi i acabi en una casa de caritat per als sense sostre i serà llavors quan el seu segon punt feble el condueixi a la mort: l’orgull. És aquest mateix orgull el que crea en el personatge la sensació d’impunitat i de creure’s invencible, fins al punt de sorprendre’s quan cau tirotejat al final del film, dient la cèlebre frase: Is this the end of Rico?
L’ascens dins del món de l’hampa queda reflectit en el vestuari del protagonista. Cada cop vesteix millor i de forma més elegant determinant d’aquesta manera l’èxit que va assolint dins la banda de Chicago. Això també es veu plasmat en la gran casa que obté quan derrota en Pete Montana, un dels seus rivals. Però també el seu declivi es reflecteix per com vesteix (acaba com un rodamón) i on finalitzen les seves aventures: enmig del carrer. El luxe desapareix totalment de la seva vida.
La pel·lícula té un sentit moralista ja que ens crida l’atenció en el fet que tot pot esfondrar-se tan de pressa com ha pujat, establint també d’aquesta manera una crítica als homes de negoci dels anys 20 que pensaven que cada cop es farien més rics fins que al 1929 va arribar la gran fallida de la borsa i la Gran Depressió. Però per altra banda, molts pensaven que era ofensiu que la gent es pogués identificar amb el gàngster a la pel·lícula i que s’establís aquesta figura com a heroica perquè lluitava contra els poders establerts que havien conduït a la societat a la Gran Depressió. Com veieu és una pel·lícula que té diverses lectures i que no va deixar a ningú indiferent.
Pels més cinèfils vull que tingueu en compte que uns dels capos als que fa front en Rico és en Pete Montana, cognom que més tard agafaria l’Oliver Stone per esculpir el seu model de mafiós cubà, el famós Tony Montana.
Què és el que més m’agraden dels clàssics? A banda que són els precursors del cinema modern, entenen des del primer moment que la seva principal finalitat és entretenir i que per aconseguir-ho les obres han de ser concises i al gra. D’aquí les el·lipsis argumentals i que la duració dels films no passin d’uns 90 minuts en la majoria dels casos. I això és meravellós, odio a tots aquells directors que no saben condensar el que volen dir en més de 110 minuts perquè en la majoria dels casos no és necessari. La gran virtut d’aquesta durada és que el ritme no decau i la síntesi narrativa és meravellosa, res és superflu, tot el que hi ha a pantalla té el seu sentit i significat. A Little Caesar aquesta condensació hi és present, penseu que parlem d’una obra que dura 76 minuts i que et manté entretingut en tot moment.
Aquesta meravella del seté art va aconseguir una nominació als premis Oscar, que va ser al millor guió adaptat. Guardó que va acabar guanyant Cimarron (1931). I com que m’agrada tant el cinema de gàngsters, el mes que ve us parlaré de Public Enemy (1931) del gran James Cagney, que és l’altra gran èxit del mateix any que va obrir les portes de Hollywood a aquest tipus de pel·lícules.
