Probablement, si has entrat a la secció d’Asiateca directament, aquest article no va dedicat precisament a tu. Però si ets un d’aquells que hem aconseguit atraure amb un dels enginyosos tuits del nostre community manager, segurament és a tu a qui m’he de dirigir. El cinema asiàtic no t’agrada. Bé, potser no és que no t’agradi, és que senzillament no t’hi has acostat gairebé mai. Potser alguna vegada per culpa d’algun premi, o per aquell amic pesat que ha insistit a portar-te al Verdi per veure no sé quina pel·lícula de no sé quin director de nom impronunciable que t’ha avorrit més que l’última declaració de renta.
El primer error, sempre, és pensar que el cinema asiàtic no és per tu. Especialment si només has vist dues o tres pel·lícules. De fet, nosaltres mateixos ja cometem un error quan parlem de “cinema asiàtic” de forma general. Hi ha diverses cinematografies, i dins d’aquestes, diferents gèneres, estils, actors, directors. Igual que a Hollywood. O és que potser hi ha algú que li agradi tot el que es fa a Hollywood? (Si trobeu algú així, ingresseu-lo urgentment en un psiquiàtric).
De totes maneres, hem de reconèixer que hi ha una barrera que per a molts segueix essent insalvable: la barrera cultural. Sembla prou lògic que siguem més capaços de ficar-nos en la pell d’un oficinista de Nova York que no pas d’un salaryman de Tòquio, però també és cert que potser tenim molt menys en comú amb un pagès de Kansas del què ens pensem, però portem tantes dècades rebent la influència nord americana que acceptem que som gairebé iguals. I també hi ha un tema racial. No, no us estic etiquetant de racistes, però la identificació amb els protagonistes, l’empatia, no sol ser la mateixa amb persones d’altres races, i menys si no estem gaire acostumats a interactuar-hi. De fet, això és el què passa quan es parla de les diferents tragèdies climàtiques o de les víctimes d’atacs terroristes, i la capacitat que tenim per sentir empatia per algú dels Estats Units, mentre que no sentim la mateixa amb algú del Marroc, malgrat tenir-lo molt més a prop de casa nostra.
L’orientalisme que va definir Edward Said per estudiar principalment la visió occidental de l’Orient Mitjà, es pot aplicar perfectament al cas asiàtic. La visió eurocèntrica del món fa que caiem sovint en la generalització i homogeneïtzació de tot allò que és asiàtic, i siguem incapaços de distingir entre les cultures japoneses, xineses o coreanes. Tot va al mateix sac, tot és igual: “pel·lícules de xinos”. Si la nostra educació cinèfila, i cultural en general, té molt a veure amb tot allò que ens ha arribat de Hollywood, és normal també que patim les conseqüències d’algunes de les seves pràctiques històriques respecte als asiàtics, i que sí que qualificaria sense cap mena de dubte de racistes. I ve de lluny.
L’orientalisme s’ha manifestat en dues vessants principals en el cinema de Hollywood, per una banda tenim la idea del “perill groc” que encarnava el personatge de Fu Manchú. Nascut de les pàgines pulp de Sax Rohmer, aquest personatge era un símbol de la por i els prejudicis existents sobre els xinesos que havien emigrat als Estats Units. En una de les seves adaptacions cinematogràfiques, Fu Manchú ordenava a un “grup d’asiàtics” que matessin els homes blancs i s’emportessin les seves dones. Aquest grup estava format per indis i àrabs, en una mostra d’aquest orientalisme, on tot allò no occidental és exactament igual. L’altra cara de la moneda la trobem en el personatge Charlie Chan, també nascut en les pàgines d’una novel·la, aquest detectiu era l’exemple d’un altre estereotip sobre els asiàtics: molt amable, molt obedient, i amb un punt ridícul. Si bé això podia tenir un efecte positiu en com els nord americans veien els xinesos (o asiàtics), també es va creant una imatge totalment estereotipada que podríem dir que encara es manté avui en dia.
Per acabar-ho d’adobar, Fu Manchú ni tan sols va ser interpretat per un actor xinès, ni oriental, en cap de les seves encarnacions. I dels cinc actors que van encarnar la figura de Charlie Chan, només un era xinès (l’únic d’ells que no té biografia a la Wikipedia). Tenint en compte que la immigració xinesa cap als Estats Units ja existia des del s. XIX, que a principis del s. XX se seguís utilitzant actors blancs per fer de personatges asiàtics és tan ridícul com que avui en dia se segueixin pintant cares de color negre a les cavalcades dels Reis Mags.
I s’ha superat això avui en dia? Malauradament no. I en tenim exemples ben recents. Parlem del “whitewashing” o “enblanquiment”, que consisteix en fer servir actors blancs per a papers que originalment eren d’una altra raça. No és que es facin passar per asiàtics com en els casos anteriors, sinó que senzillament es canvia la seva raça, principalment per qüestions de màrqueting (els productors tenen el convenciment que els protagonistes blancs aporten més beneficis – cosa que la BBC va descriure com a “racisme institucional”). Així és com Keanu Reeves acaba fent de samurai a 47 ronin, o com l’ancià tibetà del Doctor Extraño és ara Tilda Swinton. També ha provocat cert rebombori l’elecció de Scarlett Johansson per protagonitzar el paper de Kusanagi a la pel·lícula de Ghost in the Shell, que encara ha anat més enllà, quan sembla que es va intentar “orientalitzar” digitalment el seu aspecte, una forma més moderna de pintar el rei negre (per sort, finalment ho van descartar).
Però és evident, els productors de Hollywood del s.XXI, segueixen tenint exactament les mateixes manies que els del s.XX. Un actor asiàtic difícilment pot protagonitzar una pel·lícula en solitari. I l’exemple més clar el tenim en Jackie Chan. Fixeu-vos que totes les pel·lícules que ha rodat a Hollywood, malgrat que les puguem considerar “pelis d’en Jackie Chan”, sempre compten amb un protagonista blanc (o no asiàtic) al seu costat. Ja sigui Owen Wilson, Chris Tucker, Jennifer Love Hewitt i més recentment Pierce Brosnan.
Però això ja li passava al seu antecessor. Bruce Lee va passar-se la meitat de la seva curta vida intentant fer-se un lloc a Hollywood, procurant convertir-se ell en el protagonista d’una sèrie o pel·lícula. A la sèrie The Green Hornet, malgrat que l’autèntic heroi d’acció era Kato (el personatge “japonès” encarnat per Bruce Lee), el protagonista era Britt Reid. Més tard, va estar treballant en un projecte de sèrie que havia de protagonitzar ell mateix, The Warrior. Temps després, Warner Bros va estrenar la mítica sèrie Kung Fu, protagonitzada per David Carradine enlloc de Bruce Lee, reconeixent anys després que no havien donat el paper al seu creador original (tot i que no reconegut als crèdits) en part per la seva raça i en part pel seu accent. I per acabar d’arrodonir-ho tot, un altre projecte anomenat The Silent Flute, probablement un dels treballs més personals de Bruce Lee, va acabar essent protagonitzat pel mateix David Carradine anys després de la mort de Lee. Per últim, la única pel·lícula que va protagonitzar l’actor i artista marcial a Hollywood, la mítica Operación Dragón, que ell no va poder veure mai estrenada, va ser, de nou, una història amb diversos protagonistes: un blanc, un negre i un asiàtic. A ningú se li escapa que aquesta era una aposta per presentar (de nou) al gran públic les habilitats marcials de Bruce Lee, però els productors no se la van voler jugar del tot, i és per això que John Saxon i Jim Kelly van acabar apareixent també per allà.
Però acaba aquí tot el “whitewashing” de Hollywood? En absolut. El cas dels remakes és també prou flagrant. I després del boom del cinema de terror asiàtic, l’hem patit de forma continuada. No s’ha escapat pràcticament cap dels grans hits. The Ring, Dark Water, La maldición, Pulse… Però també tenim el cas de Infiltrados, la pel·lícula que va fer guanyar un Oscar a Martin Scorsese. Remake de la hongkonesa Infernal Affairs, on el “whitewashing” el trobem en un final totalment canviat per satisfer el moralisme nord americà i la seva necessitat de “final feliç”. I no és un fenomen nou, ja que la primera pel·lícula de Godzilla que van veure els nord americans als anys 50 la protagonitzava Raymond Burr (sí, Perry Mason), amb escenes afegides al metratge original japonès. En definitiva, tot allò que sigui massa oriental ha de passar pel filtre de Hollywood, o podria ser que no fos acceptat pel públic.
I és cert que el públic respon d’aquesta manera? Certament les pel·lícules asiàtiques que s’estrenen aquí no tenen l’èxit de les produccions nord americanes, però tampoc el tenen les espanyoles, que teòricament ens haurien d’entrar molt millor per afinitat cultural. Però el cinema espanyol també ha patit durant molt temps de prejudicis, i molts encara tenim al cap la idea que tot el cinema espanyol és igual. I si aquesta última és una idea errònia, imagina’t com d’equivocada és la idea que “el cinema de xinos” és tot igual, quan estem parlant de països molt diferents, alguns dels quals amb algunes de les indústries cinematogràfiques més potents del món (Bollywood, Hong Kong…). El cinema asiàtic, de Hong Kong, del Japó, de Corea del Sud, de la Índia, és tant o més variat que el cinema de Hollywood. El problema, és que ens posen molt difícil esbrinar-ho.
Així doncs, potser no és culpa teva que no t’agradi el cinema asiàtic. Durant molt de temps, i encara passa, algú ha pensat que el millor és agafar tot allò asiàtic i passar-ho per la rentadora. Que d’aquesta manera, les idees bones que tenen “els xinos” també les podem aprofitar nosaltres. No cal anar a la font original, perquè potser no ho entendràs. I per què t’hauries de molestar a aprendre alguna cosa sobre altres cultures? No veus que és molt difícil entrar-hi? Tranquil, jo t’ho mastego, jo t’ho trio. Total, el cinema asiàtic és tot igual, perquè tots els asiàtics són iguals, no?
