La història del cinema assenyala a David WardGriffith com el responsable d’haver fixat les bases del llenguatge cinematogràfic modern, per haver introduït elements com les accions paral·leles o els primers plans. Però el cert és que les innovacions en el cinema no han estat mai cosa d’una sola persona i que, en l’avenç del llenguatge fílmic, hi van tenir molt a dir altres directors, i directores.
I és que un altre dels errors de la història del cinema, com en altres facetes de la història en general, ha estat el d’oblidar les aportacions que les dones van fer al seu desenvolupament des de pràcticament els seus inicis. La primera directora de la història, Alice Guy-Blaché, va començar a treballar només un any després de la primera projecció dels Lumière, i va ser la primera de filmar històries de ficció. Als Estats Units, la pionera va ser Lois Weber, la carrera de la qual no enrogiria pas comparada amb la de DW Griffith.
LoisWeber va començar a treballar al món del cinema l’any 1907 al costat del seu marit, però ben aviat es va veure qui destacava dins la parella creativa. Ho va acabar de demostrar amb obres com Suspense, un curt del 1913 en el qual va introduir innovacions com la pantalla partida en tres o l’ús dramàtic dels primers plans.
En poc més de deu minuts, Suspense ens explica el cas d’una dona que, sola a casa amb la seva criatura petita, descobreix que un lladre vol entrar a robar. Truca al seu marit per demanar auxili, i l’home decideix robar un cotxe per arribar abans a casa, cosa que provoca que el persegueixi la policia. Així, Weber intercala les escenes de la casa, on veiem com el lladre s’acosta a l’habitació de la dona, amb les escenes trepidants de la persecució policial. Tot un exemple de narració, domini del temps cinematogràfic i creació de suspens, unes quantes dècades abans que Hitchcock es coronés com a rei en aquest àmbit.
Igualment dignes de menció són els llargmetratges dirigits per Lois Weber, els quals destaquen per la seva crítica política i social i per una personal i sorprenent posada en escena. Així es pot veure, per exemple, a Shoes i Wherearemychildren?, considerades les seves millors pel·lícules.
A Shoes, Weber ens explica la història d’una noia que, tot i matar-se a treballar per portar diners a casa, no aconsegueix guanyar prou per poder-se comprar unes sabates noves. El film és una denúncia a les diferències salarials que ja llavors discriminaven a les dones. A Wherearemychildren?, Weber toca diversos temes relacionats amb el control de la natalitat, l’avortament i la maternitat no desitjada.
https://www.youtube.com/watch?v=r1WEB4ypvFM
Amb aquests films, la directora es va posar al nivell de Griffith o Cecil B. De Mille, i malgrat que la història l’hagi volgut oblidar, en el seu moment va ser una creadora reconeguda pel públic i per la indústria. Així ho demostra el fet que va ser l’única dona escollida per formar part de la Motion Picture Directors Association, un honor que va ostentar en solitari durant moltes dècades.
Finalment, l’any 1917 va deixar la Universal per fundar la seva pròpia productora, Lois Weber Productions, on continuaria treballant durant pràcticament tota l’època muda. Les males llengües van assenyalar que el declivi de Weber va començar quan es va separar del seu marit PhillipsSmalley, però la història els ha acabat posant al seu lloc, i avui ningú dubta de la contribució de Lois Weber a l’esplendor de l’època muda.
