Netlfix ha presentat la seva primera sèrie alemanya. I de quina manera! Resulta que per viatjar en el temps no necessitem ni el Delorean ni la TARDIS. Només una central nuclear i un accident.
D’entrada ambientada en l’Alemanya contemporània, la sèrie parteix de la desaparició de dos nens en un petit poble, Winden. Comença la cerca dels desapareguts, però la investigació desemboca en una experiència sobrenatural. Sembla que la línia temporal no és una línia, sinó un bucle que es connecta cada 33 anys: 1953, 1986 i 2019. Però, a més, les dues desaparicions aconseguiran treure a la llum secrets enterrats i oblidats que connecten les diferents famílies de Winden.
Més d’una crítica l’ha comparada amb Stranger Things, imagino que pel fet que els protagonistes (tot i que no els únics) són un grup de nens, o pel fet sobrenatural. El cert és que les similituds hi són, però si les busques. Aquí no hi ha homenatges als 80, i tot i que hi ha certes accions ambientades en aquells anys, no es fa referència a res. Es tracta d’una sèrie asfixiant, ratllant la dinàmica nòrdica de cels grisos, interpretacions claustrofòbiques i accions pausades. Ara bé, el producte que ens presenta Netflix té un atractiu molt clar; els secrets, la sorpresa i la foscor.
La primera sensació que ens presenta Dark és la humitat. Al poble de Winden hi plou tot el dia i ningú fa servir mai, per res, un paraigua. Però això no impedeix a ningú sortir de casa i disposar-se a resoldre el misteri que envolta Winden, només ajuda a crear la foscor que ens envoltarà en tot moment al llarg de l’acció. I és que la foscor, a part de ser el títol, és el tema de tota la història, des dels decorats, passant pel diàleg, els enquadraments, la fotografia, fins a arribar a la banda sonora de Ben Frost. És de fet la banda sonora, el que mai ens abandona, i segurament de les coses que més criden la tensió, ja que la sensació que es desprèn dels sons (perquè sovint no és ni una melodia) és la sensació asfixiant i d’ansietat que necessitem que acompanyi la imatge fosca.
Si ens traslladem al terreny interpretatiu tornem a entrar en la mateixa dinàmica de foscor. Cada personatge amaga els seus secrets i cada interpretació els transmet amb la mateixa asfixia que acompanya la sèrie. Louis Hofmann, Mark Waschke, Andreas Pietschmann, Karoline Eihhorn, Jördis Triebel, entre molts d’altres, teixeixen un entramat de relacions que no només es creen en el present sinó que es veuen alterades pel passat. El ritme fosc, fred i hostil que creen les interpretacions d’unes vides buides i apàtiques creen una atmosfera claustrofòbica, però alhora magnètica.
La base de l’argument són els secrets familiars, que no només causen estralls al present, sinó que resulta que són secrets que viatgen en el temps. Les relacions no només són amb els personatges del temps present, sinó que es barrejaran amb les del temps passat, fins a arribar a coexistir en un mateix moment. El primer episodi comença amb dues desaparicions i un suïcidi. Una manera d’arrencar que permetrà a l’argument filar el que ha de ser la xarxa de coneguts i per conèixer, però que alhora ens farà entrar a la vida d’en Jonas, el jove principal impulsor de la trama de la sèrie, ja que el seu pare s’ha suïcidat, però ha deixat una carta amb el secret desvelat. No obstant això, resulta que el secret és només el principi del problema.
Ara bé, com tot producte té alguna element que fluixeja. En aquest cas, esperem que es puguin resoldre a la segona temporada (que ja està confirmada), ja que un dels personatges, en Noah, continua sense tenir una explicació plausible. A mig camí entre un psicòpata viatger del temps o un mestre adoctrinador. El fet és que la trama que s’inicia en aquest punt queda oberta amb el fet de reclutar un dels nens del poble. A part, aquest és el personatge més poc treballat, possiblement per les poques aparicions i presència en pantalla, però no acaba d’encaixar amb l’atmosfera de la sèrie.
D’altra banda, la complexitat de les relacions i els fils que les uneixen es poden perdre amb facilitat, ja que hi ha més d’una família protagonista amb algun lligam entre ells en algun punt de la història. Una recomanació intel·ligent és crear un petit guió en forma d’arbre genealògic per ajudar a acceptar les vides passades de diferents personatges. La complicació és que no serà un arbre lineal ni transversal, sinó que haurà de tenir forma de bucle temporal, i això, ja forma part de la següent dificultat.
Veredicte
Agradarà a: els que busquen un producte que els faci pensar i gaudeixin dels elements sobrenaturals, els misteris i els secrets familiars. Cal també valorar molt la banda sonora.
No agradarà a: els qui busquin un producte més simple sense problemes per poder diferenciar personatges.
Enganxòmetre: 8
Nota: 8
