today-is-a-good-day

L’opressiva caça del cèrvol

- Advertisement -

El grec Yorgos Lanthimos es fa conèixer definitivament a nivell internacional amb el seu cinquè llargmetratge en solitari, The Killing of a Sacred Deer, després que amb Lobster (2015), el seu primer treball en anglès, ja comptés amb Colin Farrell i Rachel Weisz, raons per les quals va trobar també certa ressonància. En els seus films previs coneguts, la grega Dogtooth (2009), i l’eminentment grega però amb coproducció juntament a Canadà, França i els EUA, Alps (2011), ja apuntava cap a un estil molt personal fet de certa fredor expositiva, personatges sense passió (un pèl bressonians), que recitaven uns diàlegs amorfs i particularment estúpids, banals, i amb clara absència de música. En aquestes primeres cintes, conegudes de fet, Lanthimos ja parla de l’anormalitat dins l’aparença de normalitat (particularment en unes pràctiques sexuals sempre estranyes), però també per l’elecció d’uns arguments abordats amb enfocament absurd, sobtant: el masclisme esperpèntic del patriarca de Dogtooth, la causticitat de la qual rau en l’exageració d’una tradició probablement atàvica del tarannà grec des del seu gloriós passat, on s’ignorava i s’usava les dones i la progenitura per plaure els homes en totes les facetes de la vida; l’invent de negocis marcians en context de crisi a Alps, com ara fundar una empresa en què els treballadors, d’acord amb les seves característiques físiques i d’edat, ofereixen un servei de substitució de difunts als familiars afectats per la pèrdua, durant el període de dol, el que no treu de passada evidenciar una ètica social de procediments inacceptables; la peculiar ficció-social de Lobster, on mitjançant un món el qual penalitza ser solter o vidu, hom obliga a intentar trobar parella en un termini concret sota càstig de patir una transformació com a animal, i es denuncia la ingerència en els drets individuals, puig que l’alternativa es fugir al bosc i sumar-se als rebels solters, que tenen terminantment prohibit formar parelles. Davant el fet que en formar parella sense pertànyer a cap grup, és probable que apareguin tiranies en la convivència d’aquesta, sembla que el missatge final insinua que l’autèntica llibertat i la felicitat només rau en un mateix en el cas de poder exercir-la.

A tots aquests films, el tractament esdevé fred, amb cert grau d’apatia expositiva, però llur interès deriva de llurs continguts, nombrosos, que sovint  funcionen com a subtexts d’una aparent trama principal i, perquè no, d’una certa qualitat hipnòtica derivada de la nostra permanent perplexitat davant el que s’esdevé davant els nostres ulls.

- Advertisement -

- Advertisement -

The Killing of a Sacred Deer, una producció bàsicament irlandesa amb participació britànica i nord-americana, conté força dels mateixos ingredients estilístics que els altres films esmentats, per bé que el mateix Lanthimos insisteix en què no cerca ser fidel a cap estil concret. Sempre fa referència a la seva estreta col·laboració amb el seu guionista habitual, Efthymis Filippou, la qual cosa explicaria de per se tots aquests trets estilístics. Però afirma Lanthimos que no sap com fer un film de gènere, i que el que pugui haver-hi de comèdia, de terror, de tragèdia o drama mai no és quelcom pur sinó fruit de la tasca instintiva en l’elaboració del guió amb Filippou.

Allò cert és que si més no aquest cop, la seva darrera cinta s’aparta un xic d’aquestes assercions seves, car des del primer minut l’espectador té la sensació d’estar a un film que apunta a thriller opressiu, per passar a ser un film de por carregat amb fortes dosis de suspens psicològic, drama, i finalment tragèdia (en sentit clàssic) d’una manera que per bé que segueix no possibilitant una definició clara de gènere, inserit tot en els seus esmentats estilemes, també és cert que els components genèrics són més clars que no pas en els anteriors films de caire diàfanament original i autoral.

El títol del film ens dona una pista primera de per on va la cosa, i malgrat que, com veurem, estilísticament aviat detectarem trets manllevats principalment d’un gran mestre del cinema saxó, permet adonar-nos que tot i que el director grec està donant el salt cap a un cinema que intuïm en el futur més comercial i internacional, aquí encara se’n recorda de les seves arrels hel·lèniques i del seu tarannà estilístic. Efectivament, Eurípides parla de com el cérvol sagrat és occit per Agamèmnon, el que fa que la deessa Àrtemis el castigui havent de posar fi a la vida de la seva pròpia filla, Ifigenia. Al film, un noi de setze anys, Martin (Barry Keoghan), intuïblement recolzat per la mare (Alicia Silverstone), aplica un sortilegi horrorós sobre el prestigiós cirurgià Steven Murphy (Colin Farrell),  a la taula d’operacions del qual es va quedar el pare de l’adolescent. Si més no així li ho fa saber Martin a Murphy en un dels freqüents encontres que ambdós tenen des de la pèrdua del progenitor. Murphy ha mantingut el contacte i certa generositat vers el noi potser dut per un cert indefinit sentiment de culpabilitat, i ara Martin sembla voler venjar-se inopinadament pel que considera ha estat una negligència del metge. Aquest haurà d’occir algú de casa seva: la seva muller, Anna (Nicole Kidman), la seva filla adolescent Kim (Raffey Cassidy), o bé el seu fill d’uns onze anys, Bob (Sunny Suljic). Si no executa algú aviat, llavors anirà perdent-los tots, un rere l’altre, indefectiblement. El conundrum està servit.

Ciència versus bruixeria. Steven no s’ho creu. Tampoc Anna, una oftalmòloga també de prestigi, quan se n’assabenta. Però els fets esdevenen recalcitrants. I llavors, temàticament, Lanthimos ens situa en un terreny de pors, sospites, i resistències mentals ben propi del món modern bourgeois. Perquè no és tan sols la insuportable por a que finalment els sortilegis –en un món suposadament racional, com Lanthimos s’esforça a transmetre mitjançant un hospital high tech i una llar confortable d’alt nivell– siguin cosa possible, també hi ha la por, la inquietud, ben estesa socialment, a que els professionals de determinats serveis essencials, sensibles, com ara els dels metges i molts d’altri, en un món progressivament deshumanitzat, puguin actuar negligentment amb conseqüències terribles per al vulnerable i que en certa mesura no assumeixin les seves responsabilitats ben protegits rere les corporacions, el que els permet adormir la seva consciència pregonament, impunement, la qual cosa, segons com es miri, és encara més horrorós que cap sortilegi.

Tot aquest material de fons va penetrant opressivament mercès a aquesta exposició freda, distant, carregada a més d’una vetllada crítica cap a una burgesia capaç, quan se la pressiona, dels actes més atroços si se sent amenaçada; una burgesia que també es parapeta rere una pantalla de pulcra correcció moral i ètica, una imatge que desprès es desmunta en les seqüències intimes del matrimoni Farrell-Kidman (novament el sexe reflectit de manera estranya, absurda), i que ens recorda certa essència indefinida pròpia de Eyes Wide Shut, de Stanley Kubrick; de fet hi ha una seqüència a una festa directament copiada del film del realitzador nord-americà en tonalitat fotogràfica i posada en escena, inclosa la presència de Nicole Kidman. Però a més, hi ha un embolcall estètic, estilístic que aconsegueix fascinar l’espectador, i això és nou en Lanthimos.

De fet, la cinta sembla un homenatge constant a Stanley Kubrick, tot començant pel tractament de càmera: l’ús del gran angular en tràvelings steadicam, particularment en els desplaçaments pels corredors, que transmet des del primer minut el mateix efecte inquietant que a The Shining. D’altra banda, un tractament de la música, a banda recórrer a peces clàssiques, que sovint recorda, per grinyolant i tètrica –en la línia de György Ligeti–, la que apareix en moments d’alta inquietud al film de por de Kubrick. Amb aquests dos elements, Lanthimos ja ha aconseguit introduir-nos cert malestar i inquietud psicològica, certa incomoditat, abans fins i tot que sapiguem de què va res. És una sensació de mal averany que no farà si no pujar en intensitat. El fet que es parli inicialment en to baix, monòton, i que els diàlegs, marca de fàbrica, siguin estúpids, banals, d’una formalitat antinatural (també podem pensar en Haneke ó novament en The Shining) en una part important, no fa si no incrementar la sensació que no som a un univers normal i ajuda a magnificar la progressiva pèrdua d’estreps de Farrell.

- Advertisement -

Però les picades d’ullet no s’acaben aquí. Lanthimos arriba a l’extrem d’emprar un actor infantil per al paper de Bob, el fill petit del doctor Steven (Farrell), Sunny Suljic, que té un rostre sorprenentment semblant a Danny Lloyd, l’actor infantil de The Shining.

Hi ha, a més, en tota la vessant atàvica, màgica que indefectiblement es percep a The Killing of a Sacred Deer, en aquest terror psicològic indefinit tan suggeridor, un certa remembrança del factor climàtic tan aconseguit per Roman Polanski a la seva obra mestra, Rosemary’s Baby.

Un apunt final per celebrar el treball dels actors, però particularment el de Barry Keoghan (Dunkirk, ’71) tota una troballa per al paper de Martin, l’adolescent agreujat, en aquesta barreja de vulnerabilitat encomiable però també com a personatge veritablement sinistre.

Veredicte

El millor: El clima opressiu, propi de malson. La sensació de gaudir d’un espectacle autènticament cinematogràfic.

El pitjor: Ara mateix no hi caiem.

Nota: 9’5. Havíem posat un 8’5 després del seu passi pel Festival de Sitges, però després de sedimentar el film, trobem que pujar punts està justificat.

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents