El passat 7 de novembre de 2017 es commemorava el centenari de la coneguda Revolució d’Octubre, uns dels fets més rellevants del segle XX, considerat com la segona fase de la Revolució de Febrer i que va suposar el derrocament definitiu del règim tsarista en un any força convuls, i la instauració de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia. La nit del 25 d’octubre es va produir l’assalt contra el govern provisional… i la resta ja és història. Si algú es pregunta perquè se celebra la Revolució d’Octubre al novembre cal aclarir que la data del 25 d’octubre del 1917 correspon al calendari julià vigent a la Rússia tsarista, mentre que al món occidental, amb el calendari gregorià (que més endavant també instauraria el nou govern bolxevic), els esdeveniments van esdevenir el dia 7 de novembre del 1917.
Si fem un salt al final de la Segona Guerra Mundial, es configura el que Churchill va denominar com el “Teló d’Acer”, una metàfora de la frontera que separaria els dos grans blocs vencedors. Una vegada la URSS va dissenyar la seva bomba atòmica, les dues potències líders del bloc occidental i del bloc comunista només podien dilucidar la seva rivalitat a través de lluites que no suposaren un conflicte bèl·lic. Així va néixer l’anomenada Guerra Freda, que duraria fins a finals dels anys vuitanta, precipitada per la desaparició de la URSS.
La Guerra Freda es va manifestar en diversos àmbits: exhibició de potència armamentística, desplegament d’espies de la CIA i del KGB i, el que tindria més impacte mediàtic i popular: en la carrera espacial. L’inici de la carrera espacial se situa al 1955, quan les dues superpotències anuncien el llançament d’un satèl·lit a l’espai amb motiu de la propera celebració de l’Any Geofísic Internacional, previst de l’1 de juliol del 1957 al 31 de desembre del 1958. El compte enrere començava per a tots dos.
El 4 d’octubre del 1957, la URSS sorprenia al món amb el llançament reeixit de l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la història. La notícia global més important des del final de la Segona Guerra Mundial, va posar en primer pla l’esforç heroic realitzat per uns científics excepcionals, tenint en compte la tecnologia disponible en aquell moment. La victòria en l’espai tindria un impacte terriblement negatiu al poble americà, que fins aquell moment havia presumit d’un gran poder tecnològic.
L’èxit del primer Sputnik va ser tan enlluernador que el premier soviètic, Nikita Khruschev, va decidir que s’havia de realitzar un altre impacte mediàtic coincidint amb les celebracions del quarantè aniversari de la Revolució d’Octubre el 7 de novembre del 1957, tan sols un mes després del primer llançament. No hi havia temps per fer alguna cosa diferent al que s’havia fet pocs dies abans, només una rèplica del mateix artefacte, així que es va haver d’improvisar un nou repte: el llançament d’un ésser viu a l’espai, amb bitllet d’anada però no de tornada (el primer satèl·lit no estava dissenyat per tornar amb un ocupant a l’interior).
La, probablement, gossa més famosa de la història, la coneguda com a Laika, es va convertir en el primer ésser viu a orbitar al voltant de la Terra. El llançament va aconseguir espantar de nou als científics americans que van pensar que els soviètics havien aconseguit portar un satèl·lit deu vegades més pesat que el primer, però no era cert (de nou la forma d’explicar la notícia va induir a exagerar la informació). Però l’impacte propagandístic es va veure entelat pel clam mundial de l’opinió pública contra la decisió d’enviar la Laika a morir en l’espai.
La història oficial per aquell temps va ser que havia sobreviscut quatre dies en òrbita sedada i sense patiment, quan, de fet, l’estrès i el reescalfament de la càpsula la van matar en menys de cinc hores. Van haver de passar quaranta anys per conèixer aquests detalls, el mateix responsable del programa d’animals, Oleg Georgivitch Gozenko, deia el següent l’any 1998 “El treball amb animals és una font de patiment per a tots nosaltres. Els tractem com nadons que no poden parlar. Com més temps passa, més greu em sap. No vam aprendre prou de la missió com per justificar la mort de la gossa”. El 13 abril del 1958 entrava en l’atmosfera terrestre desintegrant-se definitivament convertint-se en un estel fugaç i recordada per sempre en la història de l’exploració espacial.
El primer vol tripulat seria l’abril del 1961 amb Yuri Gagarin com a protagonista que va fer la primera volta a la Terra des de l’espai, de nou una altra victòria enfront dels americans. I ho tornarien a fer amb el primer passeig espacial, amb la primera astronauta, amb la primera parella a l’espai, amb el primer acoblament no tripulat i amb les primeres sondes a altres planetes. La URSS va ser la primera a enviar sondes planetàries no tripulades a Venus i Mart, el 1960. La sonda Venera 3 soviètica va impactar a la superfície del planeta Venus l’1 de març del 1966, i es va convertir en la primera sonda terrestre a fer contacte amb un altre planeta.
Malgrat que els americans van ser els primers d’arribar a la lluna, els èxits dels científics i cosmonautes soviètics en la carrera espaial han estat una constant durant dècades, però malgrat aquest èxit, es coneixen pocs detalls de les missions a causa de l’hermetisme de la URSS. També van ser pioners en el disseny i posta en marxa d’estacions espacials en òrbita. Els que tenim una certa edat de ben segur que recordeu l’estació espacial MIR, que es va anar muntant amb successius mòduls entre els anys 1986 i el 1996, fins la seva destrucció controlada a l’Oceà Pacífic el 23 de març del 2001.
Però just abans de la MIR va existir la Salyut 7, molt millor tecnològicament que les sis estacions dissenyades i enlairades amb anterioritat. La Salyut 7 va ser llençada a l’espai el 19 d’abril del 1982 i va estar habitada durant quatre anys per diversos equips d’astronautes. De fet, els darrers cosmonautes que van viure a l’estació es van acabar desplaçant a la recent arribada MIR després de romandre cinquanta dies en la que s’havia convertit ja en obsoleta estació espacial. La Salyut 7 acabaria caient sobre la Terra el 7 de febrer del 1991, i es va desfer en l’entrada a l’atmosfera, però tot i així van caure restes de gran mida sobre diferents indrets d’Argentina i finalment a l’Oceà Atlàntic.
En certa manera Rússia li devia una pel·lícula als seus herois nacionals (per no dir universals) i així ens ho explicava el director rus Klim Shipenko en el cinema Retiro durant el 50 Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Allà vaig tenir l’honor de presentar la pel·lícula Salyuz 7 i fer un posterior col·loqui amb el director, el qual parlava un perfecte castellà (va aclarir que havia estudiat cinema a Los Ángeles i l’estada la va aprofitar per aprendre també un altre idioma). Salyuz 7 reconstrueix de forma molt versemblant una de les grans proeses de la història de l’astronàutica i que va succeir durant el 1985. La història real (i a la pel·lícula) comença el 12 de febrer del 1985 quan es perd a terra el control de l’estació quan estava en aquell moment desocupada. L’estació va començar a vagar sense control amb els sistemes desconnectats i es va decidir intentar la recuperació mitjançant la missió Soyuz T-13 amb el doble objectiu de no perdre la nau, i evitar el perill d’estavellar-se sense control a la terra amb tot el que suposava i, sobretot, evitar el perill que l’estació pogués ser capturada pels americans, amb l’impacte que suposaria a la imatge dels soviètics per no dir el regal tecnològic que li farien als seus enemics a la Guerra Freda.
El 6 de juny del 1985 es va llençar des del cosmòdrom de Baikonur la nau Soyuz T-13 (maleït número, oi?) amb dos astronautes a bord amb la missió de recuperar l’estació i deixar-la operativa. Va ser la primera tripulació a acoblar-se manualment a una estació inerta després de diversos intents. Després de l’acoblament manual van comprovar amb cura que l’aire de l’interior de l’estació, encara que molt fred, era respirable, i una capa de gebre recobria les parets. El sistema elèctric no funcionava i es va comprovar que una fallada en un sensor dels panells solars havia impedit el correcte apuntat d’aquests i la recàrrega de les bateries. Els dos cosmonautes van estabilitzar l’estació, van orientar els panells solars al sol i van recarregar les bateries que quedaven intactes la qual cosa va ajudar a escalfar de nou l’aire i treure tot el gel condensat (mostrat de forma impecable a la pel·lícula de Shipenko).
Tota la pel·lícula està rodada a la Terra, amb decorats que reconstruïen l’estació original i que rotaven juntament amb els actors i les càmeres en funció de les necessitats, cercant sempre un moviment versemblant sense gravetat a l’interior, reforçat pels efectes especials introduïts a posteriori, com l’efecte de la falta de gravetat sobre el mateix fluid, en aquest cas l’aigua. Espectacular pel·lícula que agradarà a tot tipus de públic i que fa un gran homenatge als grans herois de l’espai soviètics, ara bé, el mateix director (que també és un dels guionistes del film) reconeixia que una pel·lícula requereix una dramatització (com els detalls de la vida personal dels astronautes i les seves relacions amb les seves parelles respectives), així que els dos protagonistes no porten el nom dels dos astronautes reals perquè s’ha afegit al relat alguns aspectes que no els van protagonitzar ells en persona, sinó d’altres tripulacions.
En concret, en vull destacar per la seva importància dues seqüències fonamentals a la pel·lícula i que totes dues van ser reals però no exactament com s’explica. La primera va passar a l’estació Salyuz 7 però amb anterioritat a aquest viatge, en concret el 12 de juliol del 1984 (després de complir els 156 dies a l’espai) i que va ser una notícia que va provocar molt rebombori als mitjans internacionals de l’època: els tres astronautes (doncs sí, els tres per separat donaven fe del que havia passat) afirmaven que havien vist per l’escotilla volant per fora al voltant de l’estació a set àngels, amb unes ales que desplegades farien uns vint metres d’amplada i que els cobria una mena de brillantor de color ataronjat. Un fenomen paranormal explicat des de terra com l’efecte provocat pel cansament, l’estrès i les fluctuacions de l’oxigen i de la pressió de l’interior de la nau. Malauradament els herois d’aquesta missió van ser portada dels diaris de tot el món a la tornada però no precisament per les seves proeses a l’espai… us imagineu que ho veiessin de veritat?
Una altra seqüència fonamental de la pel·lícula és quan es declara un incendi a l’interior, un dels pitjors accidents que pot hi haver a l’espai per les conseqüències fatals que pot provocar. I va succeir realment el 23 de febrer del… 1997, o sigui, sis anys després que la Salyuz 7 s’estavellés a la Terra. Aquest dia es declarava un incendi a l’estació MIR quan en el seu interior hi havia sis persones (just acabava d’arribar el relleu i hi havia els tres anteriors i els tres nous). L’incendi va durar catorze minuts i afortunadament no va passar res greu, però sí que en un moment es va pensar en el fet d’escapar de l’estació, això sí, deixant a la meitat de la tripulació que estava atrapada apagant el foc. Està considerat un dels accidents més greus a l’espai.
Malgrat les llicències emprades a la pel·lícula, cal reconèixer el resultat d’una producció espectacular que es va estrenar a mitjans de setembre al mateix Kremlin amb tot el govern que va rebre l’equip tècnic i artístic de la pel·lícula, i destacant la seva contribució al reconeixement popular de la memòria dels científics i cosmonautes soviètics que amb el seu treball i heroïcitat van conquerir l’espai amb tot el que això ha comportat per a la humanitat. Això sí, sense oblidar que el primer ésser viu cosmonauta de la història va ser la gossa Laika, és clar.
