Un dels més grans escriptors de la ciència-ficció nord-americana va morir als 53 anys d’una doble trombosi el 2 de març del 1982. No va poder veure Blade Runner (1982) de Ridley Scott que es va estrenar uns mesos més tard i no crec que somiés que es convertiria en un film llegendari, venerat per moltes generacions vario pintes i un model a seguir, encara que fracassés a taquilla a la seva estrena. Potser el film és ara, amb el pas del temps, molt més mític que la novel·la en què es basa, Somien els androides en ovelles elèctriques?, encara que tant una com l’altra siguin obres mestres. Phil Dick sí que va tenir ocasió de llegir al 1977 el guió de Hampton Fancher i li va semblar horrible i desastrós i, fins i tot, va publicar un article ridiculitzant-lo, carregant-se fins i tot Alien, el octavo pasajero (1979 – Alien), el film del director previst, Ridley Scott, que havia entusiasmat. Després rebutjaria l’oferta de la Warner per participar en un nou guió, perquè pensava que la ciència ficció del cinema nord-americà només eren només efectes especials (què pensaria de la ciència-ficció actual?). Quan es va iniciar la producció, una visita al plató de rodatge li va fer declarar, això no obstant, que els decorats eren meravellosos. Amb el temps s’han fet dotze adaptacions al cine de pel·lícules de Dick, algunes tan notables com Desafío total (1990 – Total Recall – Paul Verhoeven), Minority Report (2002 -Steven Spielberg), Paycheck (2003, John Woo) o Destino oculto (2011 – The Ajustment Bureau – George Nolfi). Lògicament l’autor no n’ha pogut veure cap i mai podrem saber què n’opinaria.
Veient Blade Runner 2049, jo em preguntava què en pensaria Philip K. Dick del nou film? Hagués somiat, com els seus androides, que aquesta seqüela es basés més en els efectes especials i la moda en ús que no en la temàtica que a ell li interessava tant? Cert que en el nou film hi ha dos dels seus temes predilectes: la recerca de la identitat i el rol de les grans corporacions (aquí com una situació inevitable i no com l’autèntica calamitat de la humanitat), però el cinema (com la literatura) és molt més que temes, és la forma com estan tractats. La recerca de la identitat és l’eix mentre que es passa de puntetes sobre el dels grans conglomerats. Em preguntava també com un gran director com Denis Villeneuve, una de les grans esperances per la renovació del cinema, ha caigut en aquest parany de les seqüeles, remakes, noves versions, etc. tot i que que ho entenc: fama, money, etc. Jo em quedo amb el Villeneuve anterior i m’agradaria molt poder veure la seva obra canadenca abans d’arribar a Hollywood.
És que no és Blade Runner 2049 una bona pel·lícula? No, ni molt menys. A mi em sembla una pel·lícula correcta que juga amb infinitat de tòpics posats de moda per l’actual cinema de ciència ficció, especialment de les últimes sagues de La Guerra de las galaxias. Són pel·lícules que respecten una fórmula que funciona a taquilla, la barreja dels grans efectes especials (cada vegada millors) i el psicoanàlisi barat, de pacotilla. Veure en el nou Blade Runner com personatges de gran guinyol filosofen sobre la identitat o les grans corporacions m’ha semblat completament fals. L’altre problema, si comparem el film amb el seu antecessor és que no sap crear una iconografia que marqui el futur del maltractat gènere. Estic segur que Philip K. Dick mai no hauria somiat amb aquesta seqüela que no respecta l’esperit de la seva novel·la.
