Ja l’any passat, aquesta secció va dedicar un article al cinema negre que es pot veure a Sitges. I és que no només el cinema de terror i el fantàstic hi tenen presència. Sitges cada vegada més ha obert fronteres a etiquetes més difuses i els thrillers més foscos hi ha anat traient al cap. A mig camí del suspens, el misteri i el terror, pel·lícules de diferents gèneres s’han deixat veure a les pantalles dels cinemes del festival i aquest és un petit recull de la negror que hi hem vist.
Musa de Jaume Balagueró
El director català ha aparcat els zombies i la sang per presentar-nos una proposta molt més propera al terror psicològic. Balagueró ens presenta una història que en literatura s’anomenaria un “campus novel”, és a dir, un misteri ambientat en l’entorn d’un campus universitari. La història és un episodi de la vida de Samuel Salomon, professor de literatura a la Universitat de Cork (Irlanda). Des del tràgic suïcidi de la mort de la seva xicota, Salomon no ha tornat a trepitjar el centre educatiu ni a escriure res. A part, pateix un malson recurrent que s’acaba traslladant a la vida real. Decidit a investigar el crim dels seus somnis fet realitat es veu immers en un espiral sobrenatural amb altes dosis de terror i fantasia. Sembla que les muses han visitat l’imaginari de Balagueró i hi han deixat la llavor del que s’ha convertit en un bon film fantàstic amb tocs de terror psicològic i paranormal.
Rabbit de Luke Shanahan
El director australià Luke Shanahan ens proposa un thriller de sectes i germans bessons. Fa un any va desaparèixer la germana bessona de la Maude i des de llavors ha viscut turmentada pel que li hagi pogut passar fins al punt de patir al·lucinacions. Convençuda que segueix viva en algun lloc, la jove començarà a seguir les pistes que pren dels seus somnis i que la portaran a descobrir una societat secreta amb un pla maquiavèl·lic.
Tot i que el que prometia ser un bon thriller de sectes es queda en un no res. Una simple imitació de pel·lícules basades en els experiments de Josef Mengele durant l’holocaust nazi com Forgiving Dr. Mengele (2006) o Mengele (2011).
78/52 de Alexandre O. Phillipe
El mestre del suspens, Alfred Hitchcock, va agafar l’any 1960 la novel·la de Robert Bloch, Psycho i amb el guióde Joseph Stefano i Samuel A. Taylor va crear el que esdevindria un clàssic del cinema de terror i de suspens, amb una escena mítica dins una dutxa. Hitchock no va dubtar a matar la protagonista de la història només passats 40 minuts del metratge. Una escena que capgiraria el món del cinema de d’alt a baix. Ara, Alexandre O. Phillipe agafa aquesta escena i la transforma en un documental que ens permetrà entrar fins a les entranyes del que van suposar els 52 plans de la dutxa.
Tot i ser un documental molt tècnic i centrat exclusivament en aquest moment de la pel·lícula, els amants de l’art que va crear Hitchcock ho sabran gaudir i valorar com es mereix. Es tracta d’entrar dins la ment i l’objectiu del gran mestre.
My friend Dahmer de Marc Meyers
L’any 2012, l’autor i dibuixant de còmics Derf Backderf va publicar el còmic My friend Dahmer, una història sobre l’adolescència del malaurat famós assassí en sèrie que els anys seixanta i noranta va assassinar fins a disset persones a Estats Units. És un relat lent i evolutiu on se’ns deixa veure la creació d’una ment perversa i retorçada. La psicopatia no es crea del no res, sinó que es cultiva, i en aquest cas es deixa palès com les circumstàncies i entrebancs de la vida poden tenir unes greus conseqüències en els éssers que pateixen aquesta condició genètica, ja que poden desenvolupar les actituds macabres i violentes que Dahmer va tenir.
El director nord-americà, Marc Meyers, ens presenta un retrat molt íntim de la ment de Dahmer i una aproximació molt fidel tant al relat de Backderf com de l’evolució del que serien uns actes criminals atroços.
Laissez bronzer les cadavers de Héène Cattet i Bruno Forzani
Hélène Cattet i Bruno Forzani ens presenten un film d’acció amb un estil en pantalla d’allò més peculiar. Proper als roman noir i dels hardboiled americans, la proposta d’aquests directors francesos se centra en una història que passa en un petit habitatge a prop del mediterrani el qual representa el retir d’una artista, la Luce. Però aquesta rebrà la visita d’un seu amic advocat, en Bernier, la família d’aquest últim i una banda de criminals, perseguits per la policia després d’haver comès un robatori. Aquest festí de personatges transformaran l’acció en una lluita frenètica per la supervivència en veure’s atrapats entre el foc dels criminals i del policia. Tot i així, l’estètica del film, les escenes surrealistes i els tocs random que s’hi incorporen poden provocar una sensació d’incertesa que no acaben d’arrodonir del tot el film.
The battleship Island de Ryoo Seung-wan
El director coreà Ryoo Seung-wan ens presenta la història de Lee Kang-ok (interpretat per Hwang Jung-min), un director d’una petita banda a més d’un músic. Es dedica a tocar a l’hotel Gyeongseong, però per poder tenir un futur, decideix emportar-se la seva única filla, la qual també participa en el show, cap a Japó. A mig camí es veuran atrapats pel remolí d’estafes que els acabarà portant a l’illa de Hashima, altrament coneguda com a Battleship Island. Allà tots dos hauran de sobreviure a diferents misèries i vexacions. Aquesta és una de les premisses del film, ja que un cop allà trobarem altres personatges que s’uniran a la cursa de la supervivència.
Tot i que aquest film no s’acaba d’apropar al negre que defineix els altres títols, sí que ens apropa a una història real i segurament oblidada, l’esclavitud que va patir el poble coreà a mans de la invasió japonesa durant la Segona Guerra Mundial. En aquest cas, la història se’ns presenta amb un rerefons semblant a la de La vida és bella (1997), però a l’altra banda del món. Un film molt ben portar i molt rodó, malgrat la llarga durada del metratge.
