Ja fa uns anys que Festival de Sitges ha posat el focus en una realitat que cada cop està més present al món del cine. Ens referim a la realitat virtual. Peces audiovisuals curtes rodades en 360 graus on l’espectador és al centre de tot. Cine immersiu que t’envolta literalment. Una d’aquestes peces del Sitges Samsung Cocoon és Campfire Creepers, un curtmetratge dirigit pel francès Alexander Aja i protagonitzat per Robert Englund, un actor que està als malsons de tothom pel seu mític Freddy Krueger de A nightmare in Elm Street. Amb tots dos hem parlat de terror, del futur del cine i de l’amor pel cinema de gènere.
Per què han triat el terror com a fil conductor de la seva carrera?
R. Englund: De nen jo no tenia vídeo. Havia d’anar a buscar pel·lícules al cine i per mi el ganxo va ser una la pel·lícula Them (La humanidad en peligro) on vèiem formigues gegants assetjant Los Angeles, prop de la zona on vivia. També recordo un moment en que potser començava a tenir us de raó i vaig veure l’estrena al Cine Studio City, on feien totes les pel·lis de cowboys, en una projecció perfecte de la pel·lícula Forbiden Planet (Planeta Prohibit). La resta de la setmana els meus amics i jo, quan l’anàvem a veure altre cop intentàvem imaginar-nos la criatura de la pel·lícula. Aquest dos moments em van enganxar i vaig perdre aquest ganxo fent d’actor de teatre i sent un actor nihilista. Vaig perdre la meva innocència i la vaig recuperar amb Wes Craven i Freddy Krueger.
A. Aja: Jo, personalment hi vaig caure per accident. Recordo veure a la TV quan potser tenia uns tres anys l’última escena d’Indiana Jones, aquella a la que al nazi se li desfà la cara, i quedar-me paralitzat. Anys després vaig llogar Superman 2 en VHS i es van equivocar i dins hi havia The Shining (El resplandor). La vaig posar i no podia apartar els ulls de la pantalla. Estava hipnotitzat. En moments com aquest vaig entendre la importància de la imatge i del que és una bona realització cinematogràfica. El cine et porta a llocs i ho oblides tot.
Tots dos han treballat amb Wes Craven, què els va ensenyar aquest mestre del terror?
R. Englund: Doncs a mi una cosa molt simple: a respectar el gènere de terror.
A. Aja: hi havia una cosa en la seva manera de narrar les històries i la manera com feia que la càmera fos invisible. Ell feia que la història et portés al lloc terrorífic enlloc de forçar que el lloc terrorífic aparegués a la història.
Al Festival de Sitges heu presentat un projecte de realitat virtual. Preveieu que el cine vagi cap a aquest camí?
A. Aja: no és el futur del cine. És un nou llenguatge. No té perquè competir amb el cine potser sí amb la indústria del videojoc. És una nou mitjà i espero que es desenvolupi i ens permeti també explicar històries. No és el mateix que veure una gran pel·lícula en un gran cine amb centenars de persones compartint una experiència. La realitat virtual és una experiència que tens en solitari.
R. Englund: Fins que no sigui una realitat disponible a totes les llars (que segurament passarà abans del que ens pensem) no serà del tot el futur. Jo imagino per això un Starbucks amb una bioblioteca en realitat virtual amb un mur d’opcions i tothom veient un contingut diferent en cadires giratòries de 360 graus. Serà una experiència i creixerà i m’agradarà veure en aquest format, per exemple, contes d’Edgar Allan Poe, Lovecraft o el meu episodi preferit de La dimensió desconeguda. És una cosa diferent i el que és interessant no és ser un ric gras i malparit esquiant als Alps en realitat virtual sinó les possibilitats narratives que ofereix.
Què els fa por? Quins malsons tenen vostès que es dediquen al terror?
R. Englund: La resposta més evident és que el que fa por de veritat és el president Donald Trump. Ho he de dir… Però la realitat és que em feien molta por les serps però vaig treballar amb elles en una pel·lícula i vaig superar aquesta por. Però sí que em fa por un cosa que Hitchcock va retratat perfectament a Psycho i que no és l’assassinat a la dutxa. La protagonista està al cotxe i mira pel retrovisors i veu la policia. Això passa a Los angeles cada dos per tres. Tens la policia darrere i no saps si et pararan. I no has fet res però el cor s’accelera… Collons això sí que es fa por!
A. Aja: moltes pel·lis em fan por com a usuari del terror… però anant a la vida real no puc anar a cap lloc, ja sigui un hotel o a casa sense comprovar tots i cadascuns dels racons. Miro a tot arreu! No és que tingui por de res concret i racionalment no crec en fantasmes no res d’això però em fa molta por.
Robert Englund està fart de l’ombra del personatge de Freddy Krueger?
R. Englund: No! En Freddy va ser molt bo amb mi. I no parlo de la natura icònica del personatge o de l’èxit que va tenir la franquícia. Parlo del gran regal que em va donar: em va fer internacional. Amb la sèrie “V” i el personatge d’en Willie vaig començar a ser internacional però en Freddy va acabar de rubricar-ho tot. En tinc una prova evident. Estava a Milà en un festival de cine amb jet lag i fet pols i unes àvies entranyables em van venir i em van agafar la galta com si fos un nen petit… M’estimaven com a Freddy Krueger. Àvies italianes! Igual que passa a Espanya allà també tenen un gran cor i respecteu el terror. En aquell moment vaig adonar-me del gran regal que em va fer en Freddy: em va convertir en un actor internacional i he treballat arreu del món gràcies a això.
Li agradaria tornar-se a posar a la pell de Freddy Krueger? El troba a faltar?
R. Englund: No trobo a faltar el maquillatge això t’ho asseguro… Sí trobo a faltar l’alliberament que sentia en interpretar-lo. I hi ha una altra cosa que és molt important: fent de Freddy he treballat amb gent meravellosa. Directors com Stephen Hopkins (A nightmare in Elm Street 5) Chuck Russel (A nightmare in Elm Street 3)… Mira els guionistes: gent com Frank Darabont! Operadors de càmera de que després van revolucionar la tele amb la sèrie CSI. Actors com Johhnie Depp o Lawrence Fishburne… Freddy m’ha fet envoltar de gent de cine extraordinària.
