Daredevil, Jessica Jones, Luke Cuge i Iron Fist uneixen les seves forces per lluitar de nou amb la Mà i tots els seus membres originals que ara volen atacar la ciutat de Nova York amb l’ajut del “Cielo Negro”. Primer crossover de tots els herois de Marvel a Netflix en la versió per pantalla petita dels “Venjadors” cinematogràfics. Clarament, per saber alguns detalls de la trama i dels personatges és necessària la visualització de les sèries d’aquests personatges, pel sol fet que l’argument és una continuació d’on acabava cadascuna de les anteriors ficcions.
Repartiment
El repartiment és el mateix que a les sèries monogràfiques: Charlie Cox (Daredevil), Krysten Ritter (Jessica Jones), Mike Colter (Luke Cage) i Finn Jones (Iron Fist). El nou personatge l’interpreta la gran Sigourney Weaver (Alien), que és la dolenta de la funció. Ella interpreta a Alexandra Reid, que és la líder de la Mà. A la sèrie a més exerceix de mare del “Cielo Negro”, és ella qui la instruirà i la convertirà en l’assassina perfecta.
Dels protagonistes, el personatge que més sorprèn és Jessica Jones. El seu to irònic i despreocupat ens recorda al carisma (sense arribar al nivell del gran Robert Downey Jr.) d’Iron Man dins dels “Avengers”. La interactuació que té amb la resta li atorga un to humorístic i divertit. Iron Fist tot i ésser un dels motors centrals de la trama continua sense tenir gaire pes, de la mateixa manera que Luke Cage. Són dos personatges que no brillen amb llum pròpia sinó que es passegen per la pantalla complint únicament a les escenes de baralla amb els seus súperpoders però no aporten ni càrrega dramàtica ni interès als seus personatges (que com ja vam criticar a aquesta web anteriorment, eren massa fluixos dins de la seva pròpia sèrie). Daredevil, per contra, és el veritable motor. Si en comptes de The Defenders la sèrie s’hagués anomenat Season 3 de Daredevil no ens hagués trasbalsat, seguint només l’aparició dels altres personatges com testimonials. Tinguem en compte que la investigació la porten només ell i Jessica Jones, però aquesta última com a secundària de luxe.
Influències
Si ens trobem en una reunió de superherois de la marca Marvel, ens adonarem que tot es troba influenciat per The Avengers (2012). Les escenes de lluita on mitjançant un plànol llarg veiem tots els personatges lluitant al mateix temps hi són també aquí presents.
A l’episodi 4 els quatre herois es refugien en un restaurant i la càmera fa un travelling circular a la taula on hi són asseguts discutint envers què han de fer amb la Mà. Aquest plànol fa un homenatge al film del mestre De Palma, The Untouchables (1987) on trobem el mateix plànol al voltant d’una taula mentre els personatges festegen que han desmantellat part del negoci d’Al Capone.
Però la gran influència la trobem en el mateix univers Marvel. Un cop la sèrie ja ens ha presentat a tots i cadascun dels personatges per separat, els productors opten per continuar l’estil de Daredevil (2015). Les escenes de lluita segueixen l’estela d’aquesta sèrie, tant en l’estètica (tornem a veure escenes de lluita en plànols llargs) com en brutalitat (hi ha bastanta sang). Com que són molt murris i saben que aquest és el personatge més treballat de Marvel i el que més bones crítiques els ha donat fins ara, saben que han de repetir allò que ja funciona.
Valoració
Com ja em dit, ens trobem amb una estructura i estil més proper a Daredevil que a qualsevol dels altres 3 personatges. Si bé es cert que la presentació de cadascun dels altres herois brilla en la cromatització del fotograma els seus propis colors (és molt visible en Luke Cage l’utilització de les tonalitats ocres i grogues), finalment la sèrie deriva en la foscor típica del dimoni de Hell’s Kitchen. L’atormentat Matt Murdock és l’estrella de la funció. En Charlie Cox es menja interpretativament parlant els seus companys. Està increïble en el seu paper i continua al mateix nivell que va exhibir a les dues primeres temporades de Daredevil. Reflecteix a la perfecció el drama que viu el personatge, continua la lluita interior que pateix: ell no vol tornar a posar-se la màscara (en part pel respecte que sent pels seus amics i perquè no vol perdre’ls) però el deure és el deure, i repartirà mastegots si algú es fica amb la seva ciutat.
Tot i que tenim a tots els secundaris de les sèries monogràfiques dels personatges en aquesta trama només destacaré en Foggy, la Karen i la Colleen. Ells tres hi tenen molt protagonisme i les seves interpretacions ens ajuden a crear la tensió suficient per encara dubtar de si l’heroi en sortirà viu d’aquesta. No he vist encara Luke Cage però si aquesta sèrie hagués de motivar els espectadors a veure les aventures de qualsevol d’aquests personatges per separat, aquesta per mi seria la que menys em cridaria l’atenció. És el personatge més insuls de tots quatre (i això que no sóc cap fan d’Iron Fist, però reconec que tot i no tenir en aquesta sèrie tot el protagonisme, no hi desentona massa).
Les baralles estan molt ben dirigides però hi ha dos problemes: quan lluiten tots al mateix temps es dispersa l’atenció al detall dels cops i s’embrolla l’acció (ja succeïa a The Avengers), i una de les baralles cabdals de la història i d’un dels personatges queda diluïda pel component dramàtic i li resta força tant a l’espectacularitat del moment com als sentiments que vol intentar reflectir en els personatges.
Tenint en compte que fins l’episodi 3 no uneixen les forces, es queda molt curta la durada de la sèrie en 8 episodis. Li manca acció tot i que tots lluiten envers els millors lluitadors de la Mà. Les coreografies són més curoses que a Iron Fist però no arriben als límits de Daredevil, on per exemple el duel entre Daredevil i Nobu va ser espectacular i la baralla final amb Kingping va complir totes les expectatives. Em decep que cap dels dolents tingui la força suficient a la pantalla. En Vicent D’Onofrio continua essent el millor enemic de tots, es troba a faltar el seu magnetisme cada cop que apareix a escena. Sigourney Weaver, tot i la gran actriu que és, no aconsegueix ser la roba-escenes que tot amant del cinema de còmics desitja. Sempre ens han agradat més els dolents que no pas els herois, potser per la seva gran complexitat psicològica. Però en aquest cas cap d’ells no es fa l’amo i senyor de la Mà. Madamme Gao, que va començar misteriosament dins les trames de Daredevil i Iron Fist, manté el seu misticisme però no aconsegueix ser rival per a cap dels personatges ni aporta espectacularitat a cap escena de lluita (normal que no veiem com una dona de la tercera edat es posa a fer salts i tombarelles a pantalla). Sense dolents de nivell a l’hora de poder coreografia una escena d’arts marcials en les que necessites que els contrincants siguin molt plàstics cinematogràficament parlant, tenim un producte fluix en aquest aspecte. No obstant això, saben mantenir l’interès perquè tal com feien a Daredevil ens tallen els episodis just quan comença una baralla, motiu pel qual sempre tens ganes de continuar amb la visualització. Esperem que The Punisher puji el nivell.
Veredicte
Agradarà a: els fans dels còmics
No agradarà a: qui vulgui una sèrie superior a Daredevil.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7
