today-is-a-good-day

Emprenedors i innovació a ‘El Planeta dels Simis’ (1968)

- Advertisement -

Com a complement de l’article “La ciència a la nova trilogia del Planeta dels Simis” i de la seva continuació “La ciència a les pel·lícules clàssiques del Planeta dels Simisdedicarem aquest a algunes curiositats relacionades amb el desenvolupament del projecte de la pel·lícula d’El Planeta de los Simios (Planet of the Apes, 1968), la primera de la saga. I per començar, ho haurem de fer des de la gènesi: l’escriptor francès Pierre Boulle (1912-1994).

El 1963 es publicava a l’editorial francesa Julliard la novel·la El planeta dels Simis (La planète des singes, 1963), amb un argument lleugerament diferent al que veuríem finalment a la pantalla (amb algunes similituds amb la pel·lícula de Tim Burton, com que l’aterratge no és a la Terra, per exemple), i on els simis vivien en una societat altament tecnificada. L’autor escriuria el llibre als cinquanta anys després d’iniciar la seva carrera d’escriptor, a una edat tardana. Abans s’havia graduat en enginyeria i a la seva biografia hi destaca el seu allistament a l’exèrcit de la Indoxina francesa i la seva feina com a agent secret a la Xina i a Birmània. El 1943 va ser capturat al riu Mekong i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Aquesta experiència el marcaria profundament i li serviria de base per al relat d’un dels seus llibres més famosos: El pont sobre el riu Kwai (Le pont de la rivière Kwai, 1952), novel·la adaptada al cinema amb notable èxit el 1957 dirigida per David Lean (The Bridge on the River Kwai, 1957) amb els grans William Holden i Alec Guinnes entre d’altres grans actors.

- Advertisement -

La pel·lícula va guanyar set Oscars, entre els quals el de millor guió adaptat per a Pierre Boulle, que no va anar a recollir-lo perquè en realitat la feina l’havien fet Michael Wilson i Carl Foreman, els quals no la van poder signar per estar inclosos a la llista negre del Senador McCarthy. El 1985 l’Acadèmia va fer el lliurament del guardó als veritables guanyadors de la feina feta, però amb tant de retard que tots els mèrits durant anys eren atribuïts a Boulle. Boulle, a més, en realitat, no estava gens d’acord amb l’adaptació dels diàlegs i, sobretot, amb el final de la pel·lícula, ja que era exactament a l’inrevés del llibre, que de fet a la vegada tampoc era ben bé el que havia esdevingut a la guerra: es va inspirar de forma lliure en un esdeveniment real com va ser la construcció d’un ferrocarril a Birmània per soldats britànics a les ordres d’oficials japonesos durant la Segona Guerra Mundial, en unes condicions deplorables les quals van provocar centenars de morts entre els presoners. Això sí que era veritat.

- Advertisement -

L’èxit de la pel·lícula de ben segur que va esperonar al productor Arthur P. Jacobs (1922-1973) per apostar per fer una pel·lícula sobre els simis un cop llegit un esborrany de l’obra, abans fins i tot de la publicació de la novel·la. Jacobs tot just s’estrenava com a productor a principis dels anys seixanta amb un gran cop: l’estrella de la seva primera pel·lícula produïda moria abans de començar el rodatge, ni més ni menys que Marilyn Monroe. La pel·lícula s’acabaria rodant amb l’actriu Shirley McLaine, però l’èxit de Ella y sus maridos (What a Way to Go!, 1964) no li obriria les portes de la Fox per rodar la pel·lícula dels simis. Després de moltes negatives va entendre que necessitava convèncer una gran estrella per protagonitzar la pel·lícula, i ho va aconseguir: Charlton Heston acceptaria el repte, convençut per l’entusiasme i empenta de Jacobs, per l’originalitat de la història i pel rol del personatge, molt diferent de la imatge a la que se l’associava en el moment (recordem a la darrera dècada havia participat a pel·lícules com Ben-Hur, El Cid, 55 días en Pekín, La historia jamás contada o Mayor Dundee). Heston no només li diria que sí, sinó que a més li recomanaria al director de la pel·lícula que estava rodant en aquell moment, El señor de la guerra (The War Lord, 1965): Franklin J. Schaffner (1920-1989), que acabaria sent clau en el resultat final de la primera de les pel·lícules (i l’única que va rodar dels simis), actuant com un veritable visionari d’un projecte mai vist fins el moment. Franklin J. Schaffner no podria dirigir la segona part perquè estaria rodant Patton (1970), i després dirigiria de forma consecutiva Nicolás y Alejandra (1971), Papillon (1973), La isla del adiós (1977) i Los niños del Brasil (1978)… impressionant dècada creativa.

Schaffner va insistir també de tenir un elenc espectacular que sorprengués en una pel·lícula clarament de ciència ficció, fins i tot malgrat que no es pogués percebre la cara de l’actor, però sí que ho faria la veu. Edward G. Robinson va ser el primer contractat pel paper de Dr. Zaius, i va ser substituït tot just a l’últim moment per Maurice Evans, reconegut actor shakespirià. Va ser una decisió presa per precaució pensant en les llargues hores de maquillatge i en la salut de Robinson, molt delicada en aquell moment. La Dra. Zira seria interpretada per l’oscaritzada actriu Kim Hunter. Ja només calia un maquillatge d’acord a l’ambició del projecte que s’estava gestant.

John Chambers (1922-2001) guanyaria un Oscar especial per la seva feina de maquillatge a la pel·lícula. Veterà de la Segona Guerra Mundial que un cop acabada es va especialitzar en ajudar els ferits creant pròtesis, reconstruccions facials i aparells ortopèdics, amb l’exigència de poder adaptar la solució a cada persona, i que fos apte per poder portar-lo durant una estona llarga. Però quan el van anar a buscar ja tenia experiència a la ficció: d’ell en sortirien el maquillatge dels personatges de sèries de la televisió com Perduts a l’espai o les orelles del Sr. Spock a la sèrie original Star Trek, entre d’altres. Chambers va aconseguir una estètica versemblant pels simis que no provoqués la burla, essent un punt d’inflexió a la història del cinema en general, i, també, en els mesos del rodatge en particular perquè va retardar algunes produccions pel fet que alguns dies hi havia més de 80 maquilladors a la vegada treballant amb els simis, en els moments més espectaculars de la pel·lícula.

El control pel pressupost (de fet abans de començar es van reduir els dies de rodatge) va condicionar el tipus de societat dels simis, menys desenvolupada tecnològicament (a diferència del llibre original): cavalls, carros i construccions rudimentàries en una societat més primitiva que la dels astronautes nouvinguts. Els decorats de la ciutat dels simis es van inspirar en les poblacions troglodites excavades a les muntanyes de la regió de Capadocia a Turquia; realitzats expressament servirien per a la segona de les pel·lícules de la saga. La seva construcció va ser molt innovadora per l’època ja que es va utilitzar espuma de poliuretà que facilitava la tasca de modelar i esculpir les formes originals i peculiars de cada edifici.

- Advertisement -

Una altra persona clau en el projecte va ser sens dubte Jerry Goldsmith (1929-2004), qui va compondre una partitura experimental molt original, emprant instruments inusitats com la banya d’un moltó, cassoles o una cuica, fet que aconseguiria una atmosfera d’un altre món, estranya per als espectadors, intercalant percussions amb explosions en els metalls inèdites en les bandes sonores fins el moment. L’acompanyament a les escenes d’acció dotaria d’energia addicional la narració visual, amb un crescendo que alimentaria la sensació de caos i violència viscuda pel protagonista. Una banda sonora extremadament moderna que curiosament ens transporta a una societat primitiva, sens dubte mèrit del compositor.

El mític final de la pel·lícula es va concebre per sorprendre a l’espectador (a aquestes alçades espero que tothom sàpiga com acaba). Per aconseguir l’efecte es va haver de construir una torre de vint metres d’alçada des d’on s’intuïa la corona de l’estàtua vista des de dalt quan s’aproximaven a cavall els dos protagonistes, i, evidentment, també es va haver de fer el dibuix que s’acabaria afegint al fotograma fent l’efecte final en una de les imatges més extraordinàries del cinema fins a aquell moment.

La pel·lícula es va convertir en un fenomen internacional i va facilitar que es projectés la seqüela en una època en què no era gaire habitual fer-ne, de fet el pressupost de cada una de les quatre pel·lícules següents va ser cada cop inferior a l’anterior però es va mantenir l’aposta per una ciència ficció crítica amb la societat del moment… tot i que això dona per a un altre article.

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents