today-is-a-good-day

La ciència a les pel·lícules clàssiques del Planeta dels Simis

- Advertisement -

Després de l’article La ciència a la nova trilogia d’El Planeta dels Simis dedicarem aquest a la ciència a les pel·lícules clàssiques, que recordem que en total en són cinc pel·lícules, una sèrie de televisió i una sèrie d’animació entre 1968 i 1975.

L’inici de la saga és un monòleg de l’astronauta George Taylor (interpretat per l’actor Charlton Heston), un darrer informe en el diari d’abord sobre el viatge interplanetari que tot just han començat els quatre tripulants: “Des d’aquesta perspectiva l’espai és infinit, destrossa l’ego de les persones. Em sento sol… totalment sol”… la seva reflexió pessimista sobre la humanitat quan es pregunta “si encara continuen combatent contra els seus germans i deixant morir de gana els fills dels seus veïns” contrasta amb el paper antagonista que haurà d’encarnar més tard justament en defensa de la humanitat en la seva lluita amb els simis.

- Advertisement -

- Advertisement -

Però tornem enrere, en la seva narració Taylor explica molt bé el fenomen de la dilatació temporal, emprant la teoria de la relativitat d’Einstein, i que s’explica de forma simplificada amb la paradoxa dels germans bessons: dos germans bessons envellirien de forma diferent si un d’ells es quedés a la Terra i l’altra fos el passatger d’una nau que es mogués a una velocitat prop de la velocitat de la llum (que recordem que és de 300.000 km/s). A la tornada del viatge, mentre el germà bessó hauria envellit uns mesos a bord de la nau, el seu germà bessó que ha romàs a la Terra hauria envellit uns quants anys. A la pel·lícula fa referència a la teoria del Dr. Hasslein, a qui se li atribueix el mèrit d’aconseguir dissenyar una nau que permetés fer el viatge en aquestes condicions. El fictici Dr. Otto Hasslein acabaria sent un dels protagonistes de la tercera pel·lícula de la saga: Huida del Planeta de los Simios (Escape from the Planet of the Apes, 1972).

Quan Taylor descriu el viatge, indica que fa sis mesos que viatgen per l’espai, però mentre que per a ell era el 14 de juliol de 1972, a la Terra seria al voltant de 700 anys més (els indicadors de la nau marquen l’any 2673), això vol dir que el temps hauria transcorregut a la Terra més de mil quatre-cents cops més ràpid que a la nau, la qual cosa implicaria una velocitat propera a la de la llum. Impossible fins i tot per a la tecnologia actual. Si a això hi sumem els onze mesos que romanen en hibernació criogènica (fins el 16 de juny de 1973), fa que acabin aterrant el 25 de novembre de 3978. Si bé els càlculs i els efectes de la dilatació temporal són correctes i permeten viatjar en el temps cap el futur, la tecnologia actual no permet assolir aquestes velocitats ni permet hibernar el cos humà, així que haurem de continuar esperant per treure l’etiqueta de ciència ficció.

Quan la productora decideix que hi hagi una tercera pel·lícula amb un pressupost encara més reduït que el de la segona part, l’únic camí possible sembla un viatge en el temps cap al passat: salvaria el fet que a l’anterior pel·lícula s’havia destruït el planeta (factor important a tenir en compte) i, sobretot, abaratiria el cost el fet de només haver de maquillar tres simis en tota la pel·lícula (de fet serien dos al cap de pocs minuts, un cop mort el simi que faria de pilot en el viatge) i rodar-la a la mateixa ciutat sense haver de fer decorats (la nau, per exemple, és la mateixa maqueta de la primera pel·lícula). La solució en aquest cas va ser fer viatjar la nau a través d’un forat de cuc que portés els tres simis supervivents just a aterrar a la costa de Califòrnia el 13 de setembre de 1973, és a dir, un any i mig després de l’enlairament de la nau en el seu primer viatge.

Tot plegat ja ho havia anticipat el Dr. Hasslein, científic de l’ANSA, que és l’acreditació que porten els astronautes a les seves dues primeres pel·lícules (entenc que no van tenir el permís de la NASA, almenys fins la sèrie animada del 1975 on ja apareixia el logo de la NASA). El fet que Hasslein vaticinés l’existència dels forats de cuc va ser el motiu pel qual es va enviar una nau de rescat mesos després de sortir la primera i que seria la base argumental de la segona pel·lícula (Regreso al Planeta de los Simios (Beneath the Planet of the Apes, 1970).

Una segona pel·lícula partiria del final de l’anterior amb la imatge icònica de l’Estàtua de la Llibertat semi enterrada a la platja. La necessitat de superar aquesta imatge espectacular ens portaria a una ciutat de Nova York soterrada i destruïda, habitada per una civilització de mutants, genèticament modificats i dotats de poders telemàtics, la qual cosa permetia entre d’altres coses poder amagar el seu aspecte real, deformat per l’exposició a radiació nuclear. La Germanor de la Sagrada Pluja Radioactiva on adoraven una bomba atòmica acabaria sent el detonant de la destrucció de tot el planeta, un desenllaç que ja vaticinava el personatge interpretat per Charlton Heston en la seva primera intervenció a la pel·lícula original El Planeta de los Simios (Planet of the Apes, 1968), quan posava en dubte l’evolució de la humanitat cap a la seva destrucció.

Un virus misteriós acabaria amb tots els gossos i gats del planeta a la quarta pel·lícula de la saga La rebelión de los Simios (Conquest of the Planet of the Apes, 1972). Aquesta desgràcia afavoriria l’ensinistrament dels simis per ser domesticats i a la vegada fer-los servir com a esclaus. En aquest cas no hi ha explicacions a la trama que ho justifiquin des d’un punt de vista científic com sí que s’ha fet a la nova trilogia. De fet, el més interessant seria analitzar aquesta pel·lícula des d’un punt de vista sociològic… però això dona per un altre article.

- Advertisement -

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents