today-is-a-good-day

Està el cinema japonès estancat?

- Advertisement -

Estem en una època en la qual el cinema japonès dóna senyals de no anar ni endavant ni enrere, fent que altres països del continent asiàtic li passin per davant d’una manera tan ràpida i contundent que comenci a ser preocupant. Aquests últims anys hem vist poques pel·lícules capaces de poder deixar-nos bocabadats o de fer-nos sentir coses diferents a les que la majoria ens fan sentir, que per a mi és una gran indiferència.

No dic que la qualitat dins del cinema japonès s’hagi quedat fora de joc ni molt menys, però sense cap mena de dubte, la qualitat a vegades no va acompanyada de l’interès necessari perquè una pel·lícula pugui enganxar-nos a la pantalla. Molts exemples es poden englobar dins de tot això, però on està el problema? Quins són els factors que semblen estar deixant fora de combat el cinema del país del sol naixent?

- Advertisement -

No hi ha una resposta clara ni contundent, però hi ha aproximacions sobre el perquè en aquest tema. Podem començar per un tema provinent de la direcció en les pel·lícules, on sempre podem trobar les mateixes cares i els mateixos noms en la majoria de produccions. És difícil veure noves cares darrere de les càmeres, però també ho és veure-hi nous talents davant. Actors I directors semblen repartir-se la feina sense deixar entrar a ningú més dins del seu món o això és el que sembla. I que consti, que podem traslladar aquesta teoria/veritat a d’altres països com el nostre.

- Advertisement -

Llamada perdida

Hem de ser conscients també que un dels motius que Japó s’hagi estancat en aquest aspecte és per culpa d’haver viscut molt de temps de l’èxit i l’època daurada que va tenir a finals dels 90 i principis dels 2000 on el j-horror (terror japonès) va esclatar a la nostra cara deixant-nos grans pel·lícules que es van convertir en films de culte instantani, com per exemple The ring, Ju-on (La maldición) o Llamada perdida. Qui no coneix alguna d’aquestes tres pel·lícules o totes tres? Tothom que hagi vist alguna cosa del cinema d’aquest país haurà vist una d’aquestes tres obres. Aquesta va ser la manera en què Japó es va donar a conèixer a tot el món i encara avui dia seguim parlant d’aquesta època. El problema més greu resideix en no saber frenar l’onada de pel·lícules del gènere j-horror, que avui dia s’ha convertit en una epidèmia la qual ha provocat que veiem llargmetratges de qualitat molt dubtosa i resolució molt forçada.

Parlar doncs d’una època passada en comptes del present és el motiu més clar que alguna cosa no funciona. Avui dia, si anem a qualsevol festival de cinema o volem veure qualsevol novetat del cinema japonès, sempre veurem que ens ho porta un tal Miike, un tal Sono o una tal Naomi Kawase. Hi ha més noms que porten molts anys vivint del mateix com Kiyoshi Kurosawa (un director que sempre ha dirigit pel·lícules del mateix estil com Cure, Retribution o Creepy) o Hirokazu Koreeda, i no només els esmentats abans. I no dic que tot això sigui dolent, però fa falta que entri algú per donar-li un nou alè de frescor a totes aquestes velles glòries.

Miike
Miike

Per tant, crec que els factors que poden fer canviar aquesta involució són l’entrada de nous talents, la producció d’obres amb un estil molt més marcat i el saber deixar enrere les idees passades i les antigues pel·lícules de culte per poder mirar endavant. Parlar del passat mai és una bona cosa si no és per aprendre, i no és el cas. A més, vull afegir una última cosa, i es que m’agradaria que d’una vegada per totes els actors i actrius japonesos deixessin de sobreactuar, perquè molts cops les seves reaccions a la gran pantalla no són creïbles.

No vull allargar-me avui en aquesta opinió que vull deixar clar que és molt personal i pot ser perfectament que molts no compartiu amb mi, però una de les raons que em passés al cinema coreà i m’hi especialitzés va ser aquesta falta d’entusiasme que em provocava el cinema japonès, el qual va començar a avorrir-me de tal manera que ja no m’aportava gairebé res. Tot i així, vull acabar dient que si en els propers anys veiem moltes més produccions semblants al que van ser Confessions, Cold Fish o I am a Hero, podrem mantenir l’esperança una mica més de temps.

- Advertisement -
Jay Ferhttp://asian-madness.blogspot.com.es/
'Asian Madness' és el nom d’un blog cinèfil que dedica els seus articles a endinsar-se i desgranar tot tipus de cinema asiàtic. Creat per Juanma Fernàndez, de 27 anys i cinèfil des de que té memòria, ha dedicat mitja vida a submergir-se i estudiar tot el que té relació amb el setè art tant de manera autodidacta com a través d’un curs a l’ESCAC. Actualment es dedica al sector de la logística fet que no li fa perdre la passió pel que més estima, el cinema.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents