L’estiu té un seguit de filons que es van reiterant any rere any, com les visites a les platges per acabar torrat, els mosquits empipadors, els gelats i, sobretot, el film de rigor de taurons. Tot va començar al 1975 amb l’obra mestre d’Steven Spielberg, Jaws, a la qual han seguit Deep Blue Sea (1999), Open Water (2003) i les seves seqüeles, The Reef (2010), Soul Surfer (2011), l’aclamada pentalogia de sèrie B, Sharknado (2013 – 2017) o la recent The Shallows (2016), on totes elles tenen en comú que el seu protagonista és un esqual i que van ser estrenades als mesos on fa més calor i a tothom li ve de gust xipollejar a aigües obertes. Aquest any la visita als cinemes per retrobar-nos amb aquestes criatures s’anomena 47 Meters Down, que arriba disposada a aportar el seu granet de sang fresca.
La història se centra en dues germanes que van de vacances a Mèxic i decideixen realitzar una immersió en gàbia per tal d’albirar taurons blancs. Per un problema acaben atrapades al seu interior a una profunditat de 47 metres, amb poc oxigen, envoltades de perillosos esquals i sense cap mena d’ajuda externa.
Aquest és un film independent, de sèrie B. A l’hora del seu visionat cal tenir en compte això ja que els personatges no tenen la “intel·ligència” que un espera en una pel·lícula d’aquest tipus, com passa a la gran majoria de llargmetratges de terror, ja que fan coses que trobem inversemblants i per res del món aniríem a investigar una casa per veure que no hi hagi esperits o assassins, sortiríem per potes i prou. Doncs aquí igual, prenen moltes decisions absurdes en poc temps i costa de creure. El que sí aporta amb nivell el film és el joc claustrofòbic i tens en un entorn tan hostil, i ofereix escenes d’acció entretingudes ja que manté el suspens i resulta efectiu. Ajuda el fet que els personatges es van desplaçant i quedant exposats al perill, tot i que, els taurons surten i ataquen més aviat poc.
Està dirigida pel britànic Johannes Roberts (The Other Side of the Door o Forest of the Damned) que, sense ser un gran cineasta en termes generals denota una certa millora comparat amb els primers treballs o amb el més recent, que va resultar molt decebedor. Sempre se centra en el terror, però aquesta vegada s’atreveix a crear un entorn més realista i salvatge, sense cap meravella audiovisual, més enllà de la creació en CGI dels taurons. La fotografia és meravellosa, mostra un fons marí aterrador, fosc, infinit i molt tèrbol, del qual pot emanar qualsevol tipus de criatura de les profunditats.
Però el que cal destacar és el sacrifici que van realitzar les protagonistes Mandy Moore (Hotel Noir o Southland Tales) i Claire Holt (Messengers 2 o sèrie The Originals) a l’hora de realitzar el rodatge, ja que la gran majoria del film transcorre sota l’aigua amb bombones d’oxigen i amb una màscara cobrint part del rostre. A més, elles estan bussejant permanentment i han de transmetre sensacions d’angoixa gran part del temps. Un detall important, és incorporar intercomunicadors de veu a les màscares, si no el 90% del film seria molt difícil de pair i és un valor afegit a l’hora de transmetre emocions.
En definitiva, és un film que es pot gaudir prou bé al cinema (al televisor de casa, perdria tota la gràcia), és compacte i ferm i té un gir de guió al tercer acte interessant, però està enfocada a l’espectador poc exigent que vol passar una estona entretinguda; fins i tot pot arribar a fer riure en algunes escenes.
Veredicte:
El millor: Els efectes audiovisuals i el sacrifici de les actrius protagonistes a l’hora de rodar.
El pitjor: En alguns moments s’enfonsa i fa la sensació de seguir pel camí de l’absurd i la manca d’intel·lecte constant.
Nota: 5’5