today-is-a-good-day

Desmuntant Nacho Vigalondo

- Advertisement -

Ignacio Vigalondo Palacios neix a Cabezón de la Sal a Cantàbria el 6 d’abril del 1977. Es trasllada a Bilbao per cursar els seus estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat del País Basc però mai acaba els estudis. Creador d’històries des de la seva infància, Nacho comença a col·laborar en petits curtmetratges en tasques de guionista i d’actor ocasional en alguns anuncis de televisió. En aquesta època comença també a dirigir alguns curtmetratges amb uns mitjans molt limitats però molt originals i plens de comèdia, com Una lección de cine (1999), la seva primera autoria amb nuls mitjans però alguna cosa per explicar. A aquest li seguiria la trilogia de curtmetratges Código 7 (2002) que li farien guanyar el premi a millor curtmetratge del Notodofilmfest d’aquell any. Però va ser el seu següent treball, el curtmetratge 7:35 de la mañana (2003) amb el qual arribaria a triomfar i el que li obriria les portes a projectes més ambiciosos. Va aconseguir estar nominat en la categoria de Millor Curtmetratge en els Oscars d’aquell any i encara que no va acabar emportant-se’l, el fet d’haver estat entre els millors amb un treball sense pressupost ni mitjans ja va ser tota una proesa. A partir d’aquí els seus treballs es van començar a fer més grans però mai abandonant el món del curt, mitjà que no ha deixat mai. I és que realitzant-los de tant en tant entre pel·lícula i pel·lícula, es troba molt a gust amb les seves estranyes comèdies de realitat distorsionada. Destaquen Choque (2005) protagonitzat per ell mateix o Marisa (2009) on mostra el seu perfil més profund i dramàtic. No és estrany veure Vigalondo actuant en pel·lícules, sovint en petits papers secundaris per a treballs d’amics seus com La chispa de la vida (2012) d’Álex de la Iglesia o Camino (2015) de Josh C. Waller. La seva carrera en la direcció també té diferents capítols en reconegudes pel·lícules antològiques com The ABCs of Death o V/H/S Viral. Però va ser el 2007 quan aconsegueix dirigir el seu primer llargmetratge amb un pressupost mínim, poquíssims actors però amb un guió a prova de bombes. Fem un repàs a la seva filmografia:

Els cronocrímenes (2007)

- Advertisement -

Pel·lícula de ciència ficció sobre paradoxes temporals amb un Karra Elejalde que carrega sobre la seva esquena amb tota la pel·lícula mentre que Nacho Vigalondo es reserva un paper d’importància. Obra molt petita (que va acabar sent de culte) i amb un pressupost ridícul però amb un original argument i amb constants girs de rosca que va captivar la crítica i públic i es va emportar tres premis en el Fantastic Fest de Autin (millor pel·lícula, premi del públic i premi del jurat) i el premi a millor pel·lícula del festival de cinema de Trieste.

- Advertisement -

Extraterrestre (2011)

Una altra vegada ciència ficció amb una història d’amor una mica estranya enmig d’una invasió extraterrestre. Una comèdia tramposa que promet una cosa i et mostra una altra, la qual cosa no va agradar a bona part del públic però sí que s’aprecien l’argument original, les escenes còmiques i un reduït però molt ben triat repartiment que fa gaudir molt d’aquesta pel·lícula.

Open Windows (2014)

Nacho Vigalondo canvia el seu gènere preferit per un thriller tecnològic que parla sobre la pèrdua de la privacitat i l’obsessió per la popularitat. Rodat en anglès i protagonitzat per Elijah Wood i la desconeguda per a la majoria (picada d’ullet) Sasha Grey. L’originalitat més que en la història recau en la manera com està explicada, sempre des de la pantalla d’un ordinador i amb multitud de càmeres amb les quals la mirada de l’espectador va alternant, sistema que li va donar més d’un mal de cap al director per la dificultat de narrar una història amb aquest llenguatge.

I fins a aquí la curta però molt interessant carrera de Nacho Vigalondo, almenys fins que el proper 30 de Juny estreni Colossal, protagonitzada per Anne Hathaway i Jason Sudeikis. Torna a la ciència ficció amb la història d’una noia que després de la ruptura amb la seva parella i un evident problema amb l’alcohol s’adona que té un estrany vincle amb un gegantesc monstre que destrueix ciutats en l’altra punta del món. Com es pot comprovar, l’originalitat és la tònica constant en el seu estil, a més en aquesta pel·lícula l’humor pren molt més protagonisme que en obres passades. Després d’aquesta pel·lícula solament existeixen rumors, com l’adaptació del còmic de Mark Millar The Supercrooks però la manca de notícies fa pensar que aquest projecte s’ha cancel·lat.

- Advertisement -
Oriol Hernández
Nascut a mitjan dels 80 al Baix Llobregat té un parell de graus superiors de professions en les quals pràcticament mai ha exercit. S'ha passat mitja vida en escenaris tocant la bateria o foten brams i intenta escriure quan se li ajunten dues frases al cap. Fins i tot ho ha intentat amb això del teatre. Es va ficar de cap en el món adult obrint una llibreria i més li valdria haver-ho pensat millor. Actualment col·labora fent crítiques de cinema al portal 'Terror Weekend' i a 'El cinefil' Ha vist infinitat de pel·lícules dolentes i ha cobert informativament diferents festivals amb el terror com a gènere preferit. Si algú no li ho impedeix per la força, seguirà fent-ho.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents