La qüestió del buit de poder, del “power vacuum” en la seva denominació anglosaxona, l’absència de govern i la possibilitat que aquesta acefalia pugui esdevenir anarquia, és una circumstància política que ha merescut l’atenció de juristes, analistes i politòlegs. La política ficció nord-americana ha explorat moltes situacions extraordinàries. Fins i tot, aquella situació en la qual a partir d’un esdeveniment summament important, si més no des del punt de vista simbòlic, com és el Discurs de l’Estat de la Unió, es gestés una tragèdia. Aquella vesprada, durant unes hores, el Congrés o cambra de representants dels Estats Units reuneix la primera línia política nord-americana. Assisteix el President i tot el seu govern, a més dels congressistes i senadors en el que esdevé una sessió conjunta de les dues cambres amb el govern en bloc. Assisteixen, també, la Primera Dama, els magistrats del Tribunal Suprem i els membres de l’Estat Major conjunt de les Forces Armades. O sigui: tots. La cúpules dels tres poders de l’Estat –executiu, legislatiu i judicial- coincideixen en un mateix recinte i al mateix temps. Que passaria si un atemptat massiu fes desaparèixer totes les personalitats que s’apleguen en el Capitoli?
D’entrada, hi hauria un bé superior a protegir: garantir la continuïtat constitucional del govern en cas excepcionalíssim; cas en el que haurien de morir el president i la resta de funcionaris i càrrecs públics en la línia de successió. Aquesta protecció garantiria la presa de decisions legítimes; sobretot aquelles de caràcter excepcional sobrevingudes per una tragèdia d’aquesta naturalesa. Per evitar el buit de poder i, alhora, possibilitar l’adopció de mesures excepcionalíssimes en el si d’una crisi política d’abast i conseqüències imprevisibles, el marc normatiu faculta que el president designi un membre del govern (només els membres del gabinet poden ser designats per optar a succeir al president) amb l’objectiu que estigui aïllat i custodiat durant el transcurs del Discurs de l’Estat de la Unió. Durant setmanes aquest supervivent designat és entrenat per assumir el control del govern en condicions d’extrema excepcionalitat i reconstruir els tres poders de l’Estat. I el dia assenyalat, aquest membre del govern ha d’estar aïllat, rodejat de membres del servei secret i tenint a la seva disposició tots els serveis de seguretat necessaris i el transport que en condicions ordinàries està al servei del Cap de l’Estat.
D’ençà de la Guerra Freda i motivat pel temor d’un possible atac nuclear, es va optar per designar a un membre del gabinet amb les característiques suficients per incloure’l en la línia de successió presidencial. Malgrat que hi ha hagut cert debat en trobar referents de successió designada molt abans de la Gerra Freda, no és fins als anys vuitanta que aquesta figura assoleix certa repercussió. És al 1991 quan l’HBO ficciona, en el film By Dawn’s Earley Ligth de Jack Sholder, un supervivent designat en la figura d’un Secretari d’Interior que es converteix en President dels Estats Units després d’un atac nuclear soviètic. Però des de l’any 2005 es va més enllà. Els membres del Congrés també designen un supervivent a fi i efecte de poder assumir les funcions de President del Congrés i president pro tempore del Senat; incardinant-se, ambdues designacions, en les línies de successió presidencial.
Hi ha una anècdota relativa a l’any 2010 que em permet abordar el tractament que les sèries de televisió han fet d’aquesta figura. Aquell any 2010, el secretari de la vivenda i desenvolupament Urbà, Shaun Donovan va ser designat sobrevivent. Es dóna la circumstància que la llavors secretària d’Estat Hillary Clinton també estava absent en el moment del Discurs de l’Estat de la Unió que feia Barack Obama. Sembla ser que el marc normatiu del servei secret impedien a Clinton ser designada sobrevivent ja que era de domini públic que durant el Discurs estaria en una conferència que tenia prèviament concertada a Londres. Si s’hagués produït el fet que desencadenés el nomenament del designat sobrevivent, hauria estat Hillary Clinton i no Shaun Donovan qui hagués hagut d’assumir el càrrec de president al ser la Secretària d’Estat un càrrec major en la línia de successió presidencial.
No només els Estats Units contemplen aquesta figura destinada a omplir un buit de poder per un desenllaç tràgic i excepcional. El Regne Unit contempla la figura del “ostatge”. Parteix d’una tradició que es remunta a l’època del regnat de Carles I. És coneguda la relació conflictiva d’aquest monarca amb el Parlament. Així que abans de ser decapitat l’any 1649, a les acaballes d’una guerra civil entre els partidaris d’una monarquia i els defensors d’un sistema parlamentari, Carles I volia garantir la seva seguretat. O sigui: volia assegurar-se que si anava al Parlament per assistir a la cerimònia d’obertura, tornaria sa i estalvi. D’aquesta manera es retenia al Palau de Buckingham un ostatge (un membre del Parlament), que no era alliberat fins que el rei retornava a Palau. Avui aquesta tradició segueix vigent. Durant el discurs d’obertura de la reina Isabel IIa al Parlament britànic, un membre de la cambra dels Comuns és pres com ostatge i portat al Palau de Buckingham. És alliberat un cop garantida l’arribada de la reina a Palau.
La televisió no s’ha estat d’indagar en totes aquestes figures; la del supervivent designat que accedeix a la presidència després d’un massiu atemptat terrorista i el de la supervivent designada per presidir les Cambres legislatives. La continuïtat de l’executiu, amb el cap d’Estat i de Govern, i del legislatiu. Amb independència del marc jurídic a partir del qual es regula la continuïtat del govern, aquest sempre tindrà una dificultat afegida: la legitimitat en la presa de decisions, sobretot aquelles políticament més transcendentals. Aquest és un dels fils conductors de la sèrie Designated Survivor (2006). Talment com succeïa amb Commander in Chief, Designated Survivor planteja el conflicte de la legitimitat política d’aquell que assoleix un càrrec sense passar per les urnes. Evidentment, la situació excepcional que ha de viure el designat, de cop i volta, afegeix un plus de complexitat a una situació ja de per sí complexa: governar en l’epicentre d’una crisi de dimensions colossals. No només ha mort el president, a qui el designat substitueix; han mort els membres del govern, els diputats i senadors i la plana major de l’exèrcit i la cúpula judicial. Arribar i prendre decisions polítiques ha de ser un exercici d’una complexitat enorme.
Aquest és l’escenari que es troba el Secretari de Vivenda i Desenvolupament Urbà, Tom Kirkman interpretat per Kiefer Sutherland. La necessitat de trobar un enemic a qui declarar-li la guerra, el tancament de la borsa i de les entitats bancàries, els brots xenòfobs contra minories ètniques i les elits governamentals d’Estats que no reconeixen la figura presidencial, esdevenen crisis dins una gran crisis en la qual és més difícil és reprendre la normalitat després d’un atac al cor polític de Washington. A president Tom Kirkman només li queda fer el que va fer McKenzie Allen: guanyar-se aquesta legitimitat mitjançant l’acció de govern. Només les decisions del dia a dia faran possible l’acceptació per part de la ciutadania d’allò que el marc constitucional recull com a figura necessària pel omplir el buit de poder. D’entrada, la figura del designat com ho era la succió de la vicepresidenta en cas de mor del president, eviten el caos. O el que és pitjor: l’anarquia. La legitimitat, en aquests cassos, el governant se l’ha de guanyar, només que no amb promeses electorals del que faria si governés; ho ha de fer directament amb acció de govern.
