Woody Allen: un autor de cine fantàstic

- Advertisement -

Ho reconec al principi i així ja queda clar. Sóc molt fan de Woody Allen. Totes les seves pel·lícules m’agraden en més o menys grau però mai no em deixen indiferent. Sempre marxo del cine donant voltes al que el director i guionista em planteja a través del cine. Però avui no farem una retrospectiva del cineasta de Nova York sinó que analitzarem una frase que a molts els pot semblar xocant. Woody Allen és un director de cine fantàstic. Així de clar i rotund. No patiu que ara ho expliquem amb calma perquè en tinc proves…

Els móns fantàstics d’una ment fantàsticament boja

Sovint em trobo molta gent que pregunta allò de “però què és cine fantàstic”. Un dia analitzarem aquest concepte amb calma però avui només direm que qualsevol film que parla d’aspectes sobrenaturals, impossibles des del punt de vista de la ciència o de fenòmens paranormals entren en aquesta categoria. És a dir, terror, ciència ficció, fantasia són alguns del subgèneres del fantàstic però també ho poden ser alguns thrillers, drames psicològics i fins i tot comèdies que marxen per la tangent. En aquest sentit Woody Allen ha flirtejat amb el gènere des del principi de la seva carrera. I ara arriben les proves.

- Advertisement -

- Advertisement -

Ja als anys setanta (que tants reivindiquen com la seva millor època) trobem tres títols imprescindibles de cine fantàstic. Comencem amb un film molt divertit sobre una de les obsessions de Woody Allen: com lligar i no morir en l’intent. A Play it again, Sam (1972-Somnis d’un seductorel protagonista rep consells del mateix Humphrey Bogart de Casablanca sobre com “conquerir” les dones. El mateix any va fer un dels seu clàssics més cèlebres: Everything You Always Wanted to Know About Sex (But Were Afraid to Ask). En aquest hilarant film no només es fica en el cervell (i els testicles) del protagonista sinó que tenim fantasies zoofíliques amb ovelles i un pit gegant de silicona que campa fora de control expulsant llet. Aquest inclassificable film va recaptar 18 milions de dòlars el 1972. L’any següent Woody Allen va tornar a recaptar 18 milions amb la comèdia ciència ficció Sleepers sobre un home que es crionitza i desperta dos segles després.

Ja als vuitanta va continuar barrejant gèneres i al costat de clàssics com Hanna and her sisters trobem films de gènere com Zelig (1983) o la història d’un personatge que surt d’una pel·lícula a The purple rose of Cairo (1985). Aquesta última, protagonitzada per Jeff Daniels i Mia Farrow, va guanyar el BAFTA a la Millor Pel·lícula i li va valdre una nominació a l’Oscar al Millor Guió a Allen. Ell mateix l’ha considerat un dels seus millors films juntament amb Match Point i Strardust Memories. L’any 1989 també va participar amb Martin Scorsese i Francis Ford Coppola al projecte New York Stories. D’aquell film (potser injustament poc conegut) són inoblidable les esbroncades de la mare del protagonista que des del cel crítica les decisions del seu fill interpretat pel mateix Woody Allen.

Els noranta és l’època menys fantàstica del director. Els elements fantàstics més memorables de l’època ens els va regalar a Deconstructing Harry amb les escenes que tenen lloc al mateix infern. Allà hi troba el seu pare i té una interessant conversa/competició amb el propi diable (Billy Cristal) sobre qui ha follat més o quines dones són més porques al llit. Surrealisme i autoparodia 100% Woody Allen.

El Woody Allen més contemporani

Els darrers vint anys de la seva carrera Allen han estat força irregulars. A un ritme de gairebé una pel·lícula a l’any, ha aconseguit obres mestres com la mencionada Match Point (2005) i decepcions com You will meet a tall dark stranger (2010). I precisament tocant el gènere fantàstic ha aconseguit alguns dels millors films d’aquesta llarga etapa. Seguint l’ordre cronològicament, trobem la comèdia The Curse of the Jade Scorpion (2001) on un mag hipnotitza i programa les ment de Woody Allen i Helen Hunt en benefici propi. La química entre els dos protagonistes en un moment on Helen Hunt estava a la cúspide de la seva carrera va funcionar a la perfecció i va sortir un film molt divertit del que els fans no obliden fàcilment.

Alguns podrien considerar la raresa de Melinda & Melinda com a cine fantàstic però on segur que trobem la mort i elements del més enllà és a Scoop (2006). L’any següent vam poder veure en preestrena al Festival de Sitges un dels seus films més foscs: Casandra’s Dream narrava la història de rivalitat entre dos germans que va tenir una agredolça acollida. Però l’obra mestra més recent de l’autor és sens dubte Midnigh in Paris. Bella, ocurrent, divertida… Amb uns genials Owen Wilson i Marion Cotillard el film li va servir perquè molts recuperessin la fe en ell després de productes més mediocres. No només això… Woody Allen va guanyar el seu 4t Oscar amb aquesta petita obra mestra (3r per un guió original), un guardó que no recollia des de 1986 amb Hannah and Her Sisters. 

- Advertisement -

L’últim film on ha tornat a jugar amb la màgia ha estat Magic in the moonligh (2014). Sense ser tan divertida com The Curse of the Jade Scorpion va ser un bon divertiment. I és que com deia al principi Woody Allen mai no sobra. I no ho dic jo… Amb 24 nominacions als Oscar, 13 als Globus d’Or i 24 més als Bafta ningú no hauria de dubtar que parlem d’un dels millors directors i guionista del segle XX i XXI. I ja us prometo que el proper article sobre ell serà de frases cèlebres de les seves pel·lícules. Riurem una estona…

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents