L’estrena del cinquè lliurament de la saga de Pirates of the Caribbean duu a reflexionar sobre una tendència inquietantment en augment en la cartellera actual: la serialització de films d’èxit que, com ara passa també a les sèries televisives, no pot dur sinó a l’empobriment, la reiteració, la fatiga de l’espectador i el badall gens dissimulable. És obvi que les sèries televisives i els telefilms estan guanyant terreny diàriament a tots nivells. S’estan veient fins i tot en festivals de primera com ara a Cannes. Ara bé, que el consum d’audiovisual vagi clarament pels senders de la serialització i la necessitat d’un públic fidel, enganxat i inconscient del temps de la vida vessada, no vol dir necessàriament que hi anem bé, si més no des de la perspectiva de la necessària originalitat i renovació. S’ha assolit un grau de qualitat visual extremament encisador, seductor, el CGI campa alegrement: tot sura, vola, i serpenteja amb un dinamisme en càmera i moviments interns del pla i trepidant muntatge extern que fa que el públic tingui sovint una sensació remitent al trip alegre i despreocupat. A les sèries televisives, temporada rere temporada s’estira el xiclet dels arguments, tot afegint personatges i nous, subplots, o fins i tot nous arguments principals que substitueixen els anteriors o que s’afegeixen als ja existents, mentre es congela l’evolució de la història a capítols sencers farcits com sigui per tal d’anar fent temps fins als preceptius tretze capítols per temporada i acabar amb un cliffhanger que deixa més preguntes que respostes de cara a garantir l’interès per a la temporada vinent.
Quelcom d’això és rastejable en els llargs de sagues com ara Pirates, Alien, Harry Potter, Star Wars, totes les distòpies adolescents tipus The Hunger Games, Fast & Furious, Twilight, X-Men, Batman, Iron Man, Spiderman, Resident Evil, Planet From The Apes, Bourne, 007… en fi, no acabaríem. El cinema sembla tancar un cercle des de les primeres dècades de la seva existència i ben bé fins als anys quaranta, en què era freqüent projectar veritables sèries cinematogràfiques, amb lliuraments que continuaven en la propera estrena, un costum que des que la televisió va cobrar presència (als EUA manifestament des dels anys cinquanta) va donar pas a les sèries televisives per deixar per a la sala gran llargmetratges individuals majoritàriament.
Tot això ve a compte de les recents estrenes tant d’Alien: Covenant com del cinquè Pirates. A tots dos hem tingut la sensació punyent que les fórmules estan esgotades, com ara passa a moltes sèries televisives després d’una segona o tercera temporada. Es constata per damunt de tot la preocupació per assolir unes cintes amb un tant per cent cada cop més gran de seqüències perllongades d’acció espectacular, amb el concurs d’uns efectes especials literalment flipants, que substitueixen continguts més sòlids en el relat però que aconsegueixen enlluernar un públic d’entrada ja favorable. Tanmateix fixem-nos que en l’essencial aquestes seqüeles no fan més que repetir esquemes, recursos i situacions.
Pel que fa a la cinquena Pirates, és fàcil constatar un seguit de constants creixents: d’entrada segueix la tendència ja anunciada a les primeres continuacions d’anar abandonant cada cop més la part versemblant de la història per augmentar el cantó màgic i preternatural (el que fa enyorar el primer lliurament, on tot estava força equilibrat), això sí, amb un tractament hiperrealista que permet gairebé ensumar la salabror i la cosa podrida com si hi fóssim allà. També és una constant de la sèrie recórrer sovint, poc o molt, a les llegendes marines, aquí el Triangle del Diable i el Trident de Posidó. Jack Sparrow perd una certa preeminència, ja perceptible en lliuraments anteriors; les fidelitats i les traïcions segueixen sent una part essencial de l’argument, com ara els canvis de tarannà dels personatges, que de bons passen a ser dolents i viceversa (el Capità Héctor Barbosa quan descobreix que té una filla, Carina Smyth (Kaya Scodelario), involucrada en l’aventura i que pot morir, el que l’estova i li treu cinisme i contundència); no es renuncia al recurs dels familiars que pateixen una maledicció que els manté en el món dels morts i que cal rescatar: aquí Henry Turner (Brenton Thwaites) intenta treure el seu pare, Will Turner (Orlando Bloom sempre retornant) de la maledicció amb què acabava en el tercer lliurament; la importància dels vaixells (reduïts o no en ampolles); seqüències dantesques com ara aquí una que recorda la partició de les aigües del Mar Roig als Ten Commandments de Cecil B. De Mille, per tal d’abastar ni més ni menys que el Trident de Posidó (els objectes màgics, una altra constant, com ara la brúixola de Sparrow), bàsic per posar fi a una trama artificialment envitricollada; les seqüències d’execucions, i del salvament en el darrer minut –aquí una doble execució ben passada de rosca (Sparrow i Carina, tinguda per bruixa)–; la inflexibilitat de l’Imperi Britànic, ple d’oficials oportunistes; i per descomptat el dolent preceptiu: ara un tal Salazar (encarnat pel boví Javier Bardem), oficial espanyol esdevingut fantasma amb la seva tripulació quan intentava capturar el vaixell en què el jove i brillant Sparrow esdevé capità pirata, raó per la qual es vol venjar d’aquest. Tot això, per descomptat, embolcallat amb la voluntat d’embolicar la troca de la trama tant com es pugui. Com sempre, hi haurà moments en què ens preguntarem “què fan aquests o aquest en aquell vaixell?; que no hi eren en l’altre?; apa no, és veritat…” i és que, marca de fàbrica, és tal el nombre de personatges i de situacions trepidants que s’esdevenen alhora, que el batut resultant de vegades esdevé marejant i embafant, una muntanya russa excessiva en definitiva.
En suma –com ara Ridley Scott, que té ben clar això de vendre constantment la mateixa pel·lícula–, es tracta de fer bullir l’olla tant com es pugui. Lamentablement, fer bullir-la massa pot acabar amb tota l’aigua evaporada. Som de l’opinió que això és el que està a punt de passar en aquesta franquícia, tot i que sembla que el sisè lliurament està garantit d’acord amb el que s’apunta en la seqüència que ve després de passar els llarguíssims títols de crèdit, on sembla clar que torna Davy Jones, el capità amb el rostre ple de tentacles. Les contínues noves generacions, impressionables per natura, poden garantir en aquest tipus de producte un cert rendiment provinent de guixeta i del consum en plataformes diverses i d’altres. El factor épatant, la fantasia, l’acció… en fi, tot això en una cinta de gran pressupost que cada cop atent menys l’originalitat i la solidesa dels guions, pot funcionar en ulls tendents a ser acrítics. Però els qui sumem anys de visionat, fàcilment deixarem anar el badall del dejà vu.
A destacar els nous protagonistes joves, particularment Kaya Scodelario, provinent d’una altra saga, la del Maze Runner, que apunta maneres amb els seus funny bones, i Brenton Thwaites, amb experiència ja en cintes com Gods of Egypt, Son of a Gun, Maleficent, o The Signal i Oculus.
Paul McCartney apareix breument com a oncle de Jack Sparrow, en el que clarament és una mena cameo-boutade en la línia del guitarrista dels Rolling Stones, Keith Richards, que recordarem apareixia com a pare de Sparrow en dos lliuraments precedents: At World’s End i On Stranger Tides. Tampoc podríem considerar això original precisament.
Dirigeixen dos noruecs: Joachim Rønning i EspenSandberg, ambdós amics des de la infantesa (donats a films d’aventura com la notable Kon-Tiki i el western Bandidas, a banda dos episodis de la sèrie Marco Polo), naturalment aquí poc més que peces de l’engranatge majúscul de la Walt Disney mentre adapten el guió del veterà Jeff Nathanson, tots sota la batuta del productor Jerry Bruckheimer, responsable dels cinc títols de la saga.
Veredicte
El millor: El sentit vertiginós i al·lucinogen, l’espectacle épatant, proper a una mena de trip visual.
El pitjor: El mateix, per embafador, i l’absència absoluta d’originalitat.
Puntuació: 6
