today-is-a-good-day

L’inici dels psycho-killers amb ‘M’

- Advertisement -

Psycho-killers és un dels termes al qual ja hi estem ben acostumats, els amants de la negror. Però en quin moment va néixer? Doncs ben bé, és difícil saber quin és aquest punt, tot i així, avui en dia sí que en tenim el referent i és que M, el vampiro de Düsseldorf (M, 1931), dirigida per Fritz Lang, és el precedent perfecte.

El psycho-killer és un subgènere del cinema negre protagonitzat per un antagonista assassí, proper a la psicopatia, sociopatia o psicosi. Sovint també s’hi suma la figura del detectiu que li ha de donar caça. Un joc del gat i la rata, però amb assassins més despietats dels que ens tenien acostumats als soft-boiled d’Agatha Christie o Conan Doyle. Així doncs, gran exponents d’aquest gènere serien El silenci dels anyells (The silence of lambs, 1991), Seven (1995), Zodiac (2007) Psicosi (Psycho, 1960), La matança de Texas (The texas chainsaw massacre, 1974) o Encontré al diablo (I saw the devil, 2010).

- Advertisement -

- Advertisement -

Però tornem a Alemanya, el film de 1931 va ser el primer film de relatar la història real d’un assassí en sèrie. Peter Kürten va ser detingut el 1929 a la ciutat alemanya que li va donar el malnom. Havia torturat, violat i matat un total de 79 víctimes, segons va confessar ell mateix durant el judici, tot i que només se’l va acusar de 9. El 1931 se’l va executar a la ciutat de Colònia, i el més famós d’aquest cas va ser la famosa pregunta que va demanar al seu botxí: “Digui’m, quan m’hagueu decapitat seré capaç de sentir, ni que sigui per un segon, el soroll de la meva pròpia sang sortint del coll?”. Per desgràcia, aquesta anècdota no apareix a la pel·lícula perquè l’ajusticiament va coincidir gairebé amb l’estrena cinematogràfica.

Tot i que el títol original de la pel·lícula, no inclou la segona part que se li va incloure a la versió espanyola (“el vampir de Düsseldorf”), sí que tothom va assumir que parlava de Peter Kürten. Val a dir que l’aspecte físic de l’actor amb el de l’assassí tampoc era el més semblant, però les accions, el modus operandi i la resolució del crim recorden fil per randa el cas alemany. Tot i així, Lang va afirmar que no només es va inspirar en Kürten, sinó que també va buscar inspiració en d’altres criminals alemanys.

Lang va ubicar la seva pel·lícula a Berlín, enlloc de la ciutat de Rin del Nord-Westfàlia, i la va dotar de tot el terror possible per caracteritzar un assassí de nenes. Només la primera escena on veiem tot de nens jugant innocentment el carrer acompanyat d’una cançoneta realment peculiar ja és premonitòria del que ens espera. Ara bé, enlloc de centrar-se a caracteritzar i desenvolupar el cervell d’un personatge pertorbat va preferir centrar-se més en el terror que va sembrar en la població, una decisió gens menyspreable però més apartada del que coneixem avui en dia com a psycho-killers. En canvi, altres versions posteriors com la de Joseph Losey de 1951, sí que va preferir endinsar-se en la mentalitat del sociòpata.

Però si una escena és colpidora, és l’escena final. L’escena on veiem que l’assassí, interpretat per Peter Lorre, es veu sotmès a un judici públic i on fins i tot podem veure el penediment de les seves accions i la incapacitat de controlar-les. Això ens fa pensar que no estem davant d’un psicòpata, qui no és capaç de sentir remordiment ni destriar què és el bé del mal, sinó d’un sociòpata, una persona amb sentiments però que no els sap canalitzar. A més, Lang fa un gran èmfasi en el judici públic al qual Lorre es veu sotmès, ja que sovint no hi ha una única solució;  matar qui ha matat, sinó potser intentar entendre els motius i ajudar a solucionar el problema. Un judici humà que es faria en una pel·lícula que encara no havia vist l’horror nazi que es començava a atansar.

En definitiva, una obra mestra i mare d’una gran quantitat d’obres que abordarien amb la mateixa o més excel·lència (algunes més que d’altres) la psicopatia, la sociopatia i la psicosi, a través de personatges maquiavèl·lics, pertorbats, malalts o simplement despietats.

- Advertisement -
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents