Fa molt de temps, l’any 2002 es va estrenar una pel·lícula anomenada Infernal Affairs, la qual va ser produïda a Hong Kong, amb una qualitat desbordant i que va tenir una recaptació desorbitant a la taquilla del país. A més, va tenir una promoció que en aquell moment no era gaire normal en la majoria de pel·lícules dins del país asiàtic, apostant fort per aquest producte que no decebria ningú. A més, la data d’estrena va ser escollida amb un gran encert, ja que abans de Nadal (que és quan es va estrenar) la pel·lícula gairebé no tenia competència.
Amb el pas dels anys, Infernal Affairs s’ha tornat un referent dins del gènere, que toca el thriller sobre tríades i màfia. Un cinema policíac que no es quedava només en la superfície d’una trama que ja de per si era molt interessant, sinó que s’endinsava en el terreny psicològic, i donava a tots els seus personatges i cadascuna de les seves històries un grau de profunditat encara major per completar una obra que avui dia segueix sent un referent i que ha establert unes bases que Martin Scorsese va recollir a l’hora de dur a terme el seu remake Infiltrados.
Però quin és l’argument d’Infernal Affairs? La història ens explica com Yan ha d’infiltrar-se a les files d’una banda organitzada, una tríada de Hong Kong, mentre que Ming ha de fer el mateix però dins del cos de policia al qual pertany Yan. Ambdós fa més d’una dècada que estan infiltrats dins dels seus respectius mons i tindran més semblances del que es pensen en un primer moment. El problema sorgirà quan ambdós se sentin tan atrapats dins dels dos mons que no sabran diferenciar el bé del mal i ni tan sols tindran clara la seva identitat.
Aquesta pel·lícula és un debat moral entre el bé i el mal, on un personatge haurà de demostrar la seva crueltat i com de dolent pot arribar a ser davant dels gàngsters per guanyar-se la seva confiança, i un altre, que un criminal ha d’actuar com a bon policia per no aixecar sospites. Degut a aquests comportaments contraposats donarem sentit al títol del llargmetratge que crea un debat en el sentiment de culpabilitat de tots dos i de com poden afrontar accions que mai haguessin pensat que portarien a terme.
Aquest projecte va estar conformat per un munt d’estrelles del país com són els mítics Andy Lau (La casa de las dagas voladoras, Bilnd detective) i Tony Leung (Hero, Happy Together, Chungking Express) al capdavant. Acompanyants per uns secundaris de luxe com Eric Tsang conegut per Aberdeen i Guardaespaldas y Asesinos, Chapman To, conegut per la seva participació a pel·lícules com Initial D o Vulgaria i Anthony Wong, un altre mític actor que va participar en la desagradable Ebola Syndrome i per altre papers a Exiled o Vengeance, dues gran pel·lícules realment recomanables, i que tracten el mateix gènere de la pel·lícula de què parlem.
L’éxit de la pel·lícula donaria lloc l’any següent a dues seqüeles, estrenades al mateix any i que mantenen la qualitat de l’original, com tan poques vegades passa. També Hollywood va comprar els drets per fer un remake, que igual que a l’obra hongkonesa, estaria plena d’estrelles, com Leonardo DiCaprio i Matt Damon al capdavant. Martin Scorsese va fer un bon treball, però Infiltrados, si hem de ser sincers, és una copia exacta de la original i per tant, no aporta res de nou, i això fa que no sigui tan bona com la seva predecessora. Mereix els Oscars guanyats llavors? Doncs segurament, però des del meu parer, no. Qui els mereixia era l’original (que ni tan sols va ser nominada a Millor pel·lícula de parla no anglesa al seu any) i un cop més, com que Hollywood té més força i Infernal Affairs no era gens coneguda, va passar per sobre, apropiant-se una idea que molta gent pensa que va sortir del mateix Scorsese.
Per tant, Infernal Affairs no va tenir un èxit reconegut fins anys després, i potser fins i tot ara hi ha massa gent que no en coneix ni l’existència. És l’hora que el món conegui el cinema de Hong Kong i la qualitat desbordant que tenen molts dels seus artistes i de les potents històries que surten de les ments dels guionistes del país, perquè sense cap mena de dubte, de qualitat n’hi ha molta. Aquells que encara no haguéssiu sentit a parlar d’aquesta pel·lícula, és l’hora que doneu el pas, i veieu amb els vostres propis ulls, el perquè directors com Scorsese o Tarantino idolatren el cinema asiàtic. Un motiu potent per a qualsevol amant del cinema i una reivindicació avui per a què comenci a expandir-se una gran onada de cinema asiàtic al nostre continent, que encara té molt per ensenyar-nos.
