La pel·lícula francesa dirigida per Olivier Assayas (Paris, je t’aime o Carlos, le film), sota el títol Personal Shopper, va sorprendre a la passada edició del Festival de Cannes per endur-se el premi a la Millor Direcció (ex-aquo amb Cristian Mungiu per Los exámenes). A més, ha anat donant la volta al món per diversos festivals de cinema, fins que va aterrar al passat Festival de Cinema d’Autor de Barcelona i en breu arribarà a les cartelleres.
La història se centra en una jove nord-americana que viu a Paris i es fa càrrec del guarda-robes d’una celebritat. Tot i que no li entusiasma la seva feina és l’únic que va trobar per pagar les despeses de la seva estada. Mentrestant, espera la manifestació de l’esperit del seu germà bessó desaparegut recentment. Aviat comença a rebre al seu telèfon mòbil estranys missatges anònims.
El film, tot i comptar amb un pressupost molt baix, s’arrisca a barrejar aspectes del fantàstic, amb aparicions fantasmagòriques que, tot i ser un punt a favor, estan mal aprofitades ja que no van a parar enlloc. Curiosament, és la falta d’esperit el que fa de la cinta un total avorriment, només salvable en un moment de fluctuació i gir de guió, però torna a recaure en un insípid argument.
Per contra, Kristen Stewart (Certain Women o Café Society) està encertada, ja que denota l’aflicció del personatge i es mostra taciturna en tot moment, sense caldre paraules per descobrir que el seu passat ha estat complicat. Tot i així, no és suficient per dur el fil conductor, perquè segueix un camí, arribat un punt gira cap a una drecera, per finalment trobar-se amb un altre sender sense sortida i acaba perdent-se.
El seu to fosc i fred és atractiu i alhora misteriós i pertorbador, per a alguns pot ser una pel·lícula dissenyada perfectament per admirar i impactar, però per a altres serà un film poc interessant i eteri. És probable que tingui diverses lectures i proposi una visió intel·lectual o simplement sigui cinema independent amb una gran pretensió.
Veredicte:
El millor: El paper que realitza Kristen Stewart li va com a anell al dit, ja que deixa de manifest una tristesa i malenconia constant.
El pitjor: L’insuls contingut del film, que no té una clara direcció ni definició.
Nota: 5