today-is-a-good-day

La miserable vida de Lady Macbeth

- Advertisement -

William Oldroyd debuta amb aquest llarg al cinema, després de determinada experiència tot dirigint teatre i òperes, i d’haver realitzat tres curts. No podia haver començat de manera més intel·ligent. Es tracta d’un film de baix pressupost que juga totes les seves cartes primer de tot amb un text de partida interessant: l’homònim relat del rus Nicolai Leskov, que la guionista Alice Birch fa acabar sense càrrega punitiva per a la suposada Lady Macbeth, d’acord amb un discurs i un missatge feminista més enllà del que ja el mateix Leskov donava a entendre en un segle XIX força més restrictiu. Després, amb la troballa d’una actriu, la jove Florence Pugh, absolutament fascinant.

Oldroyd demostra un cop més que fer un bon film no depèn tant de diners com de capacitat creativa. La cinta, que es desenvolupa a més bàsicament en interiors, no avorreix mai; aconsegueix absorbir-nos totalment en la seva curta hora i mitja amb un relat clar i senzill, i per damunt de tot eficaç.

- Advertisement -

Encertadament, Oldroyd trasllada el relat, publicat el 1865, de la Rússia tsarista al nord-est de l’Anglaterra victoriana del XIX. Per bé que les diferències, particularment en entorns latifundistes i minaires, deurien ser més aviat poques a ambdós estats en l’època pel que fa a estratificacions socials i situació de la dona, el director ha preferit desenvolupar el film en un context que li resultés més familiar. Tanmateix, la història de Leskov, intitulada Lady Macbeth del districte Mtsensk, no és la primera vegada que es du a la pantalla. Ni més ni menys que Andrzej Wajda la va adaptar un tant lliurament el 1968 amb el títol Siberian Lady Macbeth, tot rodant-la a Iugoslàvia ja que Polònia no tolerava el projecte. I cal dir que ja al 1934 va ser objecte d’atenció per part del pianista i compositor rus Dmitri Shostakovich, qui va escriure una òpera sota el jou stalinista, tot i que era un relat que disgustava el dictador.

- Advertisement -

Lady Macbeth

De fet, és una història negra, amb tres assassinats, que reflecteix un masclisme i classisme tan extrems que passen a justificar l’adulteri i la lícita rebel·lió del personatge femení, Katherine, contra una rígida opressió que més que deguda a convencions i rols més aviat s’explica per cert primitivisme i pruïja inhumana dels homes, marit i sogre, als quals ha anat a parar. Emmarcada a una hisenda rural del tercer terci del segle, en un entorn on l’esposa només se situa un xic més amunt en drets que el servei, tindrà un desenllaç, el de Birch, tens i intens que permet percebre perfectament, en la seva crueltat, l’ordre de les coses en un segle d’extrema estratificació social.

Katherine és una jove que encara no ha complert els vint anys. Amb pocs trets se’ns dóna a entendre que ha estat ‘venuda’ amb un tros de terra erma a un minaire hisendat que la fa casar-se amb el seu fill. Aquest la maltracta des del primer dia, però la brutalitat és idèntica per part del sogre, que li retreu que no queda embarassada, el que és difícil ja que el marit, Alexander, no s’allita mai amb ella. Hom percep un determinat odi d’aquest cap al seu progenitor que ve a sumar-se al clima opressiu de la casa. A Katherine no se li permet sortir d’aquesta; queda abandonada durant dies a la seva sort. Les hores passen, i ella roman a un sofà tota l’estona sense fer res: és una situació enfollidora; només se senten les petges en el parquet de fusta i el rellotge de paret. Es consumeix. La casualitat vol que contacti amb treballadors de la hisenda. Un d’ells, Sebastian (el cantant de rock Cosmo Jarvis), tot i respectant certs límits, es comporta amb ella amb procacitat i certa manca de respecte, tot denotant que té clar que, malgrat ser la senyora, en aquesta hisenda les dones són inferiors. Katherine és jove, i s’endevina apassionada, amb la qual cosa l’adulteri està servit, el que li serveix a la noia per reafirmar-se com a ser humà i per recuperar un cert sentit de llibertat perduda i d’alegria.

Lady Macbeth

Malgrat que la trama es complica molt, amb l’aparició de possibles hereus de la hisenda que aviat demostren que a Katherine no li mou un interès estrictament pecuniari sinó més aviat d’independència, el relat avança de tal manera que entenem difícilment per què Leskov la considera una Lady Macbeth, personatge despietat de Shakespeare. Les circumstàncies faran que acabi fent conxorxa amb Sebastian i el manipuli, però tal com ho enfoca Alice Birch, mai no deixarem de tenir present els motius de la protagonista, ni tan sols quan en el tram final se n’aprofita dels avantatges de l’estratificació social quan les coses venen mal dades, tot demostrant que ha après a empassar-se els escrúpols, no així el seu amant de classe inferior, com tampoc l’ambigua minyona negra.

Es compara Lady Macbeth, potser amb cert encert, amb Madame Bovary o fins i tot amb Cims borrascosos. Quelcom de l’esperit d’aquestes obres contemporànies hi és: l’anhel femení de sortir-se dels constrenyiments fixats, tot evidenciant ja un malestar latent al segle.

La cinta ve amb el ressò favorable dels festivals de Toronto, on el director va ser nominat, i Sundance. Oldroyd va resultar el millor director en la passada edició del Festival de Sant Sebastià.

Lady Macbeth

Veredicte

- Advertisement -

El millor: Indubtablement, l’actriu Florence Pugh. Extraordinària des de tot punt de vista.

El pitjor: Difícil trobar res negatiu en un film amb gran sentit de l’eficàcia i de l’economia narrativa.

Nota: 9’5

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents