Pam! Pom! Pam! Pim! L’altre dia, casa meva semblava València en plena mascletà, amb tants pets i espetecs. Però no! No eren focs artificials, ni petards, ni tan sols gasos del meu marit, tot i que aquell migdia havia dinat fort. Eren crispetes! Una d’aquelles bosses de paper que poses al microones i al cap de tres minuts has de treure amb cuidado perquè crema com una mala cosa, com un dimoni, però què s’ha convertit en un munt de crispetes blanques i calentones la mar de bones. Palomites, que dèiem abans! I quan la treus del microones, aquella olor et transporta directament a una sala de cinema…
Diuen que mirar una penícula al cinema no és igual, i és veritat. La sala, la pantalla, el so, l’ambient, la foscor… És un lloc on tot està preparat per a què l’espectador visqui una experiència única, entri dins la història que veu, se senti protagonista i agafi afecte pels personatges del film. Quines bones tardes hem passat tots i totes als nostres cinemes, ja siguin petits o grans! Ara, també podem gaudir al màxim del cinema des de casa, al nostre menjador o dormitori. I encara que us sembli el contrari, no cal gastar-se una calerada per tenir-ho tot a punt per tal d’assaborir les millor obres del setè art.
El primer a tenir en compte en aquests casos és la tele, la pantalla on apareixeran els actors i faran les seves coses. Ha de ser gran? No! No cal! Bueno, tampoc d’aquelles petites de cuina en què tot es confon, enteneu-me! Però em vinc a referir que últimament es venen uns televisors que semblen pistes de tennis. Tu estàs badant amb el paisatge, o amb un ocellet que vola pel cel, i et perds com l’heroi mata el dolent de la penícula perquè passa a l’altra banda de la pantalla, que segons com és l’altra banda del menjador. La mida bona és aquella en què ho veus tot gran, tota la pantalla d’un vistasso, però no acabes amb torticolis per culpa de tants girs de coll.
Per a què la penícula es vegi bé, en qualsevol tele, i tenir la sensació que ets a la sala de cinema, s’han de baixar les persianes. És molt important trobar-se en una sala fosca, o com a mínim que la llum del sol que entra per les finestres no reflecteixi a la pantalla. Clar, imagineu-vos mirant The ring a plena llum del dia… Ni por ni sustos ni res de res, que no s’ambienta la cosa! Ah, i una altra cosa… Tal com fan els pisos ara, que vivim tots enganxats i les finestres toquen amb les finestres dels veïns, ens estalviem els aprofitats que miren les nostres penícules de Netflix o qualsevol altre tipus de document audiovisual de pagament. Per això també us recomano altra vegada no excedir-se amb la mida de la tele.
Què us puc dir del so? De la música i els diàlegs que posen veu als films? Fa un temps es van posar de moda els altaveus aquests que feien tremolar les cases. Home cinema, en deien! Sempre que una parella es casava, en queia algun que es feia servir el primer any i després servia per acumular pols a les quatre cantonades del menjador. Res! Oblideu-vos-en. No cal que els veïns escoltin les converses dels protagonistes, aquells doblatges tan macos que li fan al Nicholas Cage, o les bandes sonores de John Williams, que són precioses! I tampoc cal quedar eixordat amb el volum d’aquestes andròmines. El meu consell és comprar uns auriculars, posar-se’ls a les orelles i oblidar-se de tot el que ens envolta. A més, d’aquesta manera, tampoc ens molestaran els sorolls aliens –de fora de casa, no d’extraterrestres–. Bueno, un altre consell és estar bé de l’orella, i així no necessitar auriculars, però això ja no depèn de vosaltres…
I pel tema de la reproducció… Ep, no vull dir de la reproducció humana, tot i que també hi ha gent que ho posa en pràctica a les darreres files dels cinemes més buits… Cal tenir un bon reproductor per veure bé una penícula? No! No cal alta definició, home! No cal veure els porus de la pell d’en George Clonney! Prou bé que es veien les cintes VHS, suficient per gaudir del film. I fins i tot tenien la gràcia d’haver de rebobinar-les abans de tornar-les al… videoclub! S’estan perdent els videoclubs. Una llàstima! Fins i tot les penícules que fan a la tele són suficients per a una tarda de cinema amb totes les de la llei! I tardes llargues, això sí, perquè amb la quantitat d’anuncis que fan… Res, les penícules de la tele… Descartades! Els films s’han de mirar seguits, sense interrupcions que ens facin perdre el fil del guió! Això sí. El dit ben a prop del botó de pausa per quan tinguem un apretón i haguem de sortir corrent cap al lavabo.
Un altre problema que cal superar és el de la temperatura. Aquí, ja us ho dic ara, no hi ha competència. Molt millor a casa, on vas a parar! A les sales de cinema hi ha uns aires condicionats… Uns freds glaçats… Sembla ben bé que estiguis més enllà del mur i que en qualsevol moment se t’hagin d’aparèixer els caminants blancs de Jocs de trons. Sí, recordo les últimes vegades que he anat al cine de fer-ho abrigada com un esquimal! I a casa… A casa no hi ha problema! Tapadets amb una manta, ben calentonets. Bé, l’únic contratemps que ens podem trobar, sobretot si la penícula és avorrida, és que ens quedem clapats al sofà!
Per cert, parlant d’on reposar el cul durant la durada del film… Els cinemes d’ara encara estan prou bé, que són amplis i tenen uns butacots que allò sembla ben bé un tro reial. Però algunes sales tenen butaques massa justes, i sobretot per a les persones altes o grasses, necessites veritables exercicis gimnàstics per col·locar-te allà i, a més, aguantar quiet durant les dues hores que duri la penícula. Per això, si a casa tenim un bon sofà, un seient còmode on no hagi de venir després la grua per desencaixar-nos d’aquell espai… Eh, que m’enteneu?
En fi, que a casa es pot gaudir tant o més del cinema que a les sales. Això sí! El plaer d’entrar a una sala, carregat de crispetes acabades de fer –a mi m’agraden les de colors–, seure davant d’aquell pantallot, parar el mòbil i veure una penícula d’estrena no té ni punt de comparació. Perquè les estrenes s’han de veure en una sala! Sabeu per on vaig, oi? Res de descàrregues il·legals! Que mirar una penícula per la qual no hem pagat és com menjar-se les crispetes del veí de butaca. Així que me les menjaré abans no s’ompli el menjador de familiars…
