De personatges maquiavèl·lics i malèvols n’hem vist uns quants en els últims articles; des de psicòpates fins a criminals de tot tipus. Tots tenen una cosa en comú: la maldat. Definim la maldat com una carència de bondat, si fem servir contraris, o com l’absència de sentiments d’empatia i moral.
Els lectors que veniu del sector de l’ensenyament haureu pogut veure que hi ha infants bons i infants dolents (no ens ha de fer por fer servir aquesta paraula), solen ser els que corresponen a la mítica definició «només penses quina una en faran». Doncs bé, aquesta maldat que porten dins (alumnes i no alumnes) és una condició genètica amb la qual es neix (fins aquí molt semblant a la psicopatia). Però el que realment és preocupant és que no hi ha cura possible. Quan una persona és malvada per definició és impossible fer-li veure que el que fa, pensa o diu no és correcte, o moralment correcte. De fet, estudis de neuropsicologia afirmen que hi ha entre un 1 i 2% de la societat actual que és malvada de naixement (si us plau, no pensem tots amb el «jefe», tampoc).
Però deixem la societat tranquil·la i traslladem-nos on ens interessa; al cinema. Evidentment el percentatge de maldat al cinema deu superar el 40%. No tindríem pel·lícules si no fos pels entranyables i més que estimats antagonistes dels arguments. Què seria Joc de Trons sense un Joffrey Baratheon o un Ramsay Bolton? Què seria de Star Wars sense Darth Vader o del Comte Dooku? A qui odiaríem si no fos per aquests entranyables personatges? Perquè, sí, per molt bo que se sigui, l’odi és una cosa molt comuna entre la bondat i la maldat.
I és que ja se sigui humà, extraterrestre o monstre, sempre hi ha aquell percentatge (més elevat o menys) que té la maldat a dins. Ja no és només un instint de supervivència, ni un impuls de protecció, ja és fer mal per fer mal. Però el preocupant del cas és que la maldat existeix, però germina i arrela a mesura que aquell individu va creixent amb o sense societat. És a dir, existeix, però també es crea i s’arrodoneix gràcies (o per culpa) de l’entorn.
A l’edició 2016 del Festival de Cinema de San Sebastián es va poder veure una pel·lícula que va aixecar tota la polseguera del món. Es tracta de la polonesa Playground (Plac Zabaw, 2016). Segons el director, aquesta pel·lícula està inspirada en l’assassinat de James Bulger (Liverpool 1993). No obstant això, el llargmetratge es pren totes les llibertats del món per crear tres ments malvades i macabres dins de cossos de nens de 10-12 anys. Aquests infants, ja sigui per l’ambient en el qual viuen, o per les amistats que els rodegen, desenvolupen uns instints que l’ètica i moral humana no contempla. No desvelaré el final de la pel·lícula (tot i que evidentment s’intueix). Només us diré que la polèmica va estar servida al festival i fora de l’entorn cinematogràfic.
Un cas semblant és el de Child of Rage (1992). Es tracta d’un film/documental basat en el cas real de Beth Thomas. En aquest cas es tracta d’un capellà i la seva dona, qui decideixen adoptar uns germans (nen i nena). Al llarg del llargmetratge es va veient com la nena té adquirida una personalitat malvada. Més endavant s’explica que va ser víctima d’abusos sexuals, fet que evidentment, i segons la comunitat psiquiàtrica, pot arribar a ser el desencadenant de conductes moralment incorrectes.
I finalment, un cas una mica més còmic, on precisament ja es busca l’humor negre seria el cas de la Dimecres (Wednesday Addams) de La família Addams. És evident, que la família Addams no és una exemple de conducte, però és la que petita de la família té un humor d’allò més qüestionable, ja que les tortures (especialment al seu germà) es converteixen en el seu hobby per excel·lència. Sí, la família és d’allò més curiosa, però la maldat de la dimecres és un símptoma creixent d’allò que veu i viu en el seu dia a dia.
