La figura del crític de cinema és important, ja que ha de valorar un film des de fora, aportant una mirada subjectiva i enriquidora sense entrar en opinions personals. La clau de l’èxit resideix en tenir una bona oratòria i un cert talent en l’escriptura però, en especial, en anar agafant experiència al sector i com més bagatge es té més capacitat per discriminar entre el que seria correcte aportar o no. Però en especial, serveix per estimular la ment de cadascú, ja que veure una pel·lícula o sèrie sabent que s’ha d’elaborar un escrit, comporta a una valoració personal més profunda. La feina més feixuga és deixar de banda les influències prèvies i ser totalment ètic.
Un expert en la matèria és el crític Miguel-Fernando Ruiz de Villalobos, periodista cultural especialitzat en literatura, cinema, teatre i còmic, però en especial del setè art. Nascut a Barcelona, ha treballat en mitjans importants com TVE, RNE, Imágenes de Actualidad, Radio Juventud, etc. A més, ofereix cursos de cinema, conferències, activitats als Cineclubs, assisteix a tots els passis de premsa i, des de fa uns mesos, organitza tertúlies de cinema el darrer divendres de cada mes, reunint crítics i amants del cinema per conversar, veure curtmetratges, compartir opinions i descobrir més a fons aquest art.
Quin ha estat el teu recorregut professional?
Jo vaig començar molt jove al món del cinema, primer estudiant periodisme, creant cinefòrums i cineclubs i després ja escrivint en tot mitjà en què es podia escriure sobre cinema. Les circumstàncies de la meva època són diferents de les d’ara, hi havia menys gent jove que li interessava el cinema, moltes més publicacions i programes de ràdio sobre cinema, hi havia un millor moment per trobar mitjans que a més et paguessin. Jo crec que ara qui es dedica a la crítica de cinema, historiadors, recerca… ho tenen més cru que en la meva època. Ara els mitjans estan copats, en aquell temps també, però jo crec que era més fàcil. Crec que en aquest sentit he tingut molt sort.
En què s’ha de fixar un crític de cinema?
Jo tinc la teoria, que una pel·lícula m’ha d’emocionar, sigui un blockbuster o una molt experimental. També he d’entrar a la sala sense cap prejudici ni res semblant, es pot preparar la pel·lícula, es pot haver vist el tràiler, es pot haver llegit sobre la pel·lícula, alguna crònica de festival… però s’ha d’entrar en aquest punt de vista, bastant nu. No és el mateix anar a veure una mica d’un director desconegut que la pel·lícula X de Clint Eastwood o Bayona. Una vegada vista és quan s’ha de reflexionar i pensar en com transmetre la seva opinió sobre la pel·lícula. Després hi ha la línia editorial d’on escriguis, en un blog no se’t permet fer estudis de 50.000 paraules, però et permet molta més llibertat al moment de donar la teva opinió. En premsa més tradicional pot tenir més limitacions, que no és una cosa dolenta, de vegades t’obliga a sintetitzar i explicar el fonamental. Un bon crític de cinema ha de saber una mica de música, de pintura, de literatura, perquè està claríssim que el cinema és la suma de totes aquestes arts.
Llavors el crític està en constant formació…
Exactament, un crític ha d’anar-se’n a dormir pensant que ha après alguna cosa i s’ha d’aixecar amb l’esperança d’aprendre una mica més. Un dels grans problemes que tenim en aquest aspecte al món occidental és que no es forma als nens en el llenguatge audiovisual, des que neixen estan mirant imatges a la televisió o a dia d’avui en el telèfon mòbil i no se’ls ensenya a veure de la mateixa manera que sí que s’ensenya a llegir. El nen aprèn per l’experiència i per l’entorn, si no se li ensenya cada nen pot entendre qualsevol cosa diferent en la televisió i tenir una idea equivocada del que apareix que pot ser perjudicial. Igual que s’ensenya a llegir i a dibuixar cal ensenyar llenguatge audiovisual, i en això crec que hi ha un error, s’hauria d’ensenyar Cinema a la mateixa escola i no esperar a l’afició de cadascun. A la universitat s’ensenya Filosofia i Literatura o Filosofia i Música, són coses que van molt juntes, però no hi ha de cinema.
Potser hi ha massa especialització per a qui es vol dedicar a la crítica de cinema…
Jo crec que falten escoles, perquè el periodisme tampoc t’ensenya això. T’ensenya a pensar sobre la notícia, a investigar, a entrevistar però no el que és l’anàlisi d’una pel·lícula, una obra de teatre o un llibre. És per això que un alt percentatge de crítics professionals no són necessàriament periodistes. I això és un error, perquè el periodista, si se l’educa bé ha d’estar sempre preguntant i qüestionant, el mateix que fa un crític.
Fa poc s’han atorgat els Oscars, què li ha semblat aquesta edició?
D’entrada no crec en els premis, però de cap tipus. La pitjor manera d’educar un nen és amb premis. Entenc que els premis cinematogràfics, literaris, musicals… Són un tipus de màrqueting, en aquest aspecte els accepto, amb la qual cosa es trenca qualsevol polèmica d’estar o no d’acord. Si repasses la història dels Oscars veuràs la quantitat de noms reconeguts per tot el món que no han guanyat un Oscar, alguns ni han estat nominats. Aquests premis incloent els Goya, els Gaudí, els César… Són igual que els festivals, pur màrqueting. Allà el que explica és la compra de drets per a explotació comercial, que la gent pugui anar a veure-les és una cosa secundaria.
Entre el cinema europeu, asiàtic, americà… quines diferències hi veu?
Les diferències culturals, cinema asiàtic (sense comptar amb Bollywood) és molt diferent, les tradicions i la societat són una altra cosa. Ho hem vist a la pel·lícula Silence de Martin Scorsese, en la qual a xoc cultural es refereix. El tempo és molt més lent. En canvi en veus una d’americana, que és una societat que va a pur disbarat i la pel·lícula va a 1.000 per hora. I després l’europeu és una mescla dels dos estils, perquè el cinema europeu realment no existeix, existeix el francès, l’italià, l’espanyol, l’anglès, que és el germà petit de l’americà, però no l’europeu. Hem vist aquest any als BAFTA que hi havien més premis per a pel·lícules americanes que angleses. Ara mateix el que millor cinema fa és França, fins i tot el seu cinema dolent té coses bones. Comparat sobretot amb el nostre cinema, poden sortir thrillers que estan molt bé, Tarde para la ira, Que Dios nos perdone y El hombre de las mil caras, però em sembla que és una coincidència i suposo que aquest any no hi serà, perquè si mires les figures consagrades no han fet bons treballs últimament. El cinema català que es fa ara crec que li falten guionistes, igual que l’espanyol, perquè és un ofici mal pagat i els pocs que hi ha es passen a la direcció, com va passar amb Trueba, per intentar guanyar una mica de diners.
Quins directors et semblen sobrevalorats?
Qui sobrevalora? Els crítics, i aquí entren els amiguismes, els pactes, els favors… Tu pots crear un premi i donar-me’l a mi. Està tot molt adulterat. Tots són mercenaris.
Doncs a l’inrevés, quin director et sembla infravalorat?
És impossible, n’hi ha molts. La la Land que es titula La ciutat dels estels crec que s’hauria d’anomenar La ciutat dels estrellats, perquè hi ha molt més fracàs que èxit. Que han hagut de tornar a casa amb la cua entre les cames. Però això passa en totes les professions, quan ets jove enfoques molt el teu objectiu, però quan et vas fent gran vas obrint el plànol fins que et queda un gran angular. Així és la vida, constants reptes.
Com va sorgir la idea de crear les tertúlies cinematogràfiques?
Bé, als passis de premsa ens vèiem molt els mateixos, i eren converses d’un minut, hi havia molta broma però havíem de sortir disparats perquè començava una altra passi, anar a casa o a la feina, i un dia vaig pensar que mai parlàvem. Per això vaig crear aquestes tertúlies per poder parlar amb calma de les pel·lícules. Vaig trobar una amable llibreria que es va prestar com a seu, però la cosa es va fer massa gran i va començar a venir molta gent, ja no sol crítics. Llavors, després d’un any, ens en vam anar a la biblioteca Agustí Centelles a l’esquerra de l’eixample que ens han acollit molt bé. Aquí li donem molta pista a directors novells i parlar d’estrenes i de cinema en general.
