Parlar de Vertigen (d’entre els morts), del mestre Alfred Hitchcock (sí, altre cop a Hitchcock) és parlar de misteri en estat pur. Possiblement una de les seves millor pel·lícules, si no la millor. Estrenada al 1958, la seva aura traspua tensió i assumptes per resoldre constantment. El cineasta aconsegueix fer-nos entrar en el deliri de la protagonista i voler saber què li passa, perquè es comporta de tal manera. Veure Vertigen és molt recomanable per la tensió que es respira, per allò inesperat que batega tota l’estona al rerefons de la història. El seu argument és ben construït, ple de girs inesperats (tan característic del seu director). I és que el film narra la història d’un detectiu (Scottie, interpretat per James Stewart) que investiga la dona d’un amic qui comença a comportar-se d’una forma estranya. A partir d’aquí, neix entre ells una inesperada amistat que desembocarà en uns fets inesperats. Per què Madeleine (interpretada per una sensual i extra rossa Kim Novak) es queda mirant un quadre llargues estones en soledat? És només una de les incògnites que es presenten. Per més inri, el detectiu, (un genial i convincent James Stewart) pateix d’atacs de vertigen. Fet que, a part de donar nom a la pel·lícula, dificultarà la investigació.
Per destacar les suggeridores escenes en les quals Kim Novack s’insinua embolicada en una tovallola després de caure a l’aigua, o com no, la del parc de les sequoies, en les quals ja de per sí el paratge (amb arbres de grans dimensions) fan sentit a l’espectador petit i compungit. Hitchcock va voler pel paper protagonista l’actriu Vera Miles (la seva musa preferida en aquell moment), però estava embarassada i va optar per Novack. El resultat va ser més que notable, i per a la història quedaran les faldilles de tub i el seu perfecte recollit de cabell que llueix en gairebé tota la cinta.
Un cop més Hitchcock va fer gala del seu enginy. El film, que té dues parts molt diferenciades (de les quals no en revelaré res per no fer spoiler i així animar-vos a veure-la). No va aconseguir l’èxit esperat quan es va estrenar (recordem que va ser anterior a Amb la mort als talons, Psicosis o Els ocells) però amb els anys, la crítica i públic l’han qualificat com a obra mestra que és del cine de suspens, i en la qual destaca la tensió, el misteri, els girs sorpresa, les interpretacions, la fotografia (molt destacable com sempre en el director) i la banda sonora. Una joieta.
