El gran repte de ser diferent El gran repte de ser diferent
Amb tres Oscars 'Moonlight' és la pel·lícula revelació de l'any El gran repte de ser diferent

En els primers compassos de Moonlight, Juan, un immigrant cubà que es guanya la vida venent droga a un suburbi de Miami, mira d’explicar al petit Chiron la sensació que suposa sentir-se diferent enmig d’un entorn on aparentment tot és homogeni. Per fer-ho, recorre a una mena de versió d’aquell refrany que diu que “de nit, tots els gats són negres”, però hi introdueix la llum de la lluna com a element diferenciador, capaç d’il·luminar algú d’una forma especial. És així com el director Barry Jenkins ens introdueix a una història de descobriment personal i identitari carregada d’una enorme sensibilitat i dramatisme, però que evita caure en cap mena de morbositat o estridència com a recurs fàcil per tocar l’espectador. Tot i contenir alguns clixés a la seva història, Moonlight estableix tal proximitat amb el seu protagonista que és difícil no implicar-se de forma immediata amb el seus conflictes; especialment els interns.

La història apareix estructurada en tres porcions de la vida de Chiron, identificades pel nom amb què se l’anomena en cada una d’aquestes. Tot i estar interpretat per tres actors diferents, el personatge té una continuïtat sense fissures, fins al punt que és admirable com en l’últim actor hi podem veure clarament reflectit el nen del principi. Jenkins no només sap cohesionar tot el conjunt i a la vegada dotar aquests tres actes d’una entitat pròpia, sinó que incorpora un altre element clau: les el·lipsis. Tal com trobàvem a Boyhood –pel·lícula amb la qual és fàcil comparar Moonlight en més d’un sentit–, aquests salts temporals amaguen tota una narrativa intermèdia que se’ns desvetlla de forma subtil i perfectament integrada. Fins i tot hi ha canvis o novetats que ni tan sols fa falta que se’ns expliquin i que podem completar nosaltres mateixos.

Moonlight

Moonlight no només se’ns explica a través del text o subtext que conforma la seva narrativa, també les seves imatges parlen d’una forma especial. No és casualitat que el refrany citat inicialment –i el propi títol del film– parli de la forma amb què la lluna il·lumina segons qui, ja que el tractament cromàtic que exposa Barry Jenkins juga un paper molt important. Resulta significatiu com el director rodeja el seu protagonista d’un color concret segons el tram de la història, i com això genera un estat d’ànim concret que es transmet a la percepció de l’espectador. Així, recupera aquesta història que el personatge de Juan explica al principi i, en certa manera, va il·luminant el rostre de Chiron amb una llum específica en cada moment. És més, un cop completat el procés, m’atreviria a dir que Barry Jenkins ha passat per tots els colors que componen la bandera gai.

I és que, evidentment, Moonlight és una pel·lícula que gira al voltant de l’homosexualitat. Com a tal, era complicat que esquivés tòpics com la discriminació a l’escola/institut o la incomprensió familiar, els quals tenen un pes important a la història, però aquí el veritable conflicte és el del jove protagonista amb si mateix. Precisament, el gran mèrit de Jenkins és l’exercici de mostrar aquesta introspecció sense arribar a envair-la, i amb un profund respecte vers el seu personatge. Podem arribar a comprendre allò que sent, però al capdavall ell és l’únic que ho coneix, i ho coneixerà, de forma completa. Aquesta relació entre les paraules exterioritzades i el veritable sentiment que hi ha sota es fa especialment evident a l’última part de Moonlight, que segurament és la més rica de totes tres, quant a llenguatge ocult i serveix per tancar la pel·lícula de forma brillant.

La naturalitat amb què Moonlight aborda la seva problemàtica queda reforçada per un repartiment per treure’s el barret. Òbviament cal destacar el trio d’actors que encarnen el protagonista Chiron en les tres etapes de la història, tots ells, a un nivell enorme, però és que a més, els secundaris són una joia; Mahershala Ali i Naomie Harris mereixen sens dubte l’Oscar al qual estan nominats. Són molts els elements, doncs, que contribueixen a la credibilitat de Moonlight, i és per això que la seva història acaba calant sense necessitat de passar-se de profunda o transcendental. Aquesta tonalitat que aconsegueix Barry Jenkins, sumada a una direcció que aporta el seu gra d’arena a la narració, converteixen la pel·lícula en un drama diferent i distingible; és a dir, els adjectius amb què ha de batallar el jove Chiron durant el seu creixement. I també és així com ens quedarà el record de Moonlight: amb una llum diferent a la resta.

Veredicte

El millor: La sensibilitat amb què tracta la història i el llenguatge cromàtic de les imatges.

El pitjor: Alguna situació puntual massa propera a clixés ja vistos un munt de cops.

Nota: 8,5

 

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*