Si jo us pregunto per Vince Papale no us vindrà res al cap. Normal, a mi tampoc em va venir res fins que l’altre dia em vaig tirar en planxa al sofà, vaig engegar la televisió i després de fer un zapping esquizofrènic em vaig aturar en un canal on vaig veure una pilota de futbol americà aterrant a les mans d’un Mark Wahlberg amb un pelazo increïble (sóc calb però tinc una gran seguretat en el meu look, no treu que per altra banda apreciï una bona cabellera).
Tuuuuuuuutal que em poso còmode i segueixo mirant la pel·lícula (el títol és Invincible i es va estrenar l’any 2006) que explica com podeu suposar la història de Vince Papale. Era l’any 1976 quan els Philadelphia Eagles, (SPOILER ALERT: l’equip de futbol americà de Philadelphia!!!!) després d’unes temporades nefastes, fitxen a Dick Vermeil, un entrenador de futbol americà universitari. El que vindria a ser que un equip de futbol de primera amb aspiracions a guanyar la lliga fitxen a un entrenador de segona divisió així d’una forma com desesperada (us poso símils perquè m’han dit que hi ha molts lectors que van fer l’ESO al seu moment i que necessiteu aquesta mena de paral·lelismes)
Aquest nou entrenador, de cara a engrescar la ciutat, convoca uns entrenaments públics perquè tot aficionat de Philadelphia pugui fer les proves per tenir una plaça a la plantilla dels seus Eagles, buscant així implicar la ciutat i engrescar la parròquia filadelfenca (o en el seu defecte llegir el gentilici correcte de Philadelphia). Una plantilla de futbol americà té més de 50 persones jugadors però tot i així hi ha moltíssima competència per a cada posició (“estás jugando con el pan de mis hijos y tal…”). Però com us podeu imaginar, perquè si no el film (pam, sinònim de pel·lícula) s’hauria acabat als 15’ i hagués canviat de canal per veure algun reality random de MTV, s’embolica la troca.
El perfil d’en Vince, encarnat pel Wahlberg com ja he dit, era el d’un looser en tota regla: 30 anys, abandonat per la dona, endeutat i treballant en el bar d’un amic. Doncs aquest perdedor finalment aconsegueix una plaça a l’equip. Imagineu-vos que un jugador de l’inframón del futbol no federat (digues-li lliga Meiland o Valldorsala) fa uns entrenaments amb el Barça i després de passar molts talls aconsegueix una fitxa amb el primer equip. Doncs això, american dream running trough the veins dudes!
Com no podia ser d’una altra manera aquesta història està entrelligada amb un tema amorós. Aquí entra en escena la que seria la seva muller, la futura sra. Papale (no recordo el nom) protagonitzada per Elizabeth Banks (perfil rossa random, actriu de comèdies, relativament mediàtica) que li dóna un toc familiar idoni per arrossegar tot tipus de perfils a veure les pel·lícula, no només a motivats de l’esport i nens de 15 anys.
Per últim en Vince, que és el rookie més veterà en debutar a la NFL, hi acaba jugant 3 anys i és un dels jugadors més estimats de la història dels Eagles, encarna una temàtica repetida fins a la sacietat en el cinema americà. La història d’algú que després de lluitar aconsegueix sortir d’una situació difícil. Però sobretot és (atenció que em poso seriós i us deixo una mica de moral yankee) un exemple que els somnis, de vegades, només de vegades, es compleixen i que mai, mai de la vida un s’ha de rendir perquè si ho poses tot de la teva part pots aconseguir les teves fites. Si no, que li diguin als serveis secrets russos amb la presidència de Donald Trump.
