‘The Two Towers’ Live. Música única per l’Anell Únic ‘The Two Towers’ Live. Música única per l’Anell Únic
Una OBC apoteòsica aconseguí una recreació sonora perfecta de la segona entrega ‘The Two Towers’ Live. Música única per l’Anell Únic

Fa ja dos anys, concretament el 10 de gener del 2015, l’OBC inaugurava el que seria el cicle de concerts que em faria adquirir el carnet d’abonat a L’Auditori, el programa OBCinema (el qual llavors no es deia així sinó “Cinema i espectacles”), i ho feia posant tota la carn a la graella: 200 artistes a escena, 3 cors i tot l’escenari copat per l’orquestra al complet per interpretar la banda sonora íntegra (mentre es projectava la pel·lícula) de The Fellowship of the Ring, la primera de les pel·lícules de la trilogia The Lord Of the Rings.

Durant aquests dos anys han passat altres espectacles del mateix format, tots excel·lentment interpretats: The Artist, Gladiator, Pirates of the Caribbean, Titanic… i ara, L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ha tornat a l’arrel de tot això aquest febrer del 2017, per projectar i interpretar íntegrament la banda sonora de The Two Towers, la segona entrega cinematogràfica de la trilogia de JRR Tolkien. I de les tres pel·lícules, la que conté la meva banda sonora preferida és la més fosca de totes tres, la que ens ocupa, The Two Towers. És per això que de les tres funcions que es van fer, vaig tenir el plaer de poder anar-ne a dues: la de dissabte 11 i la de diumenge 12.

M’és molt difícil ser objectiu quan l’obra de Howard Shore per la Terra Mitjana és per mi l’obra musical cinematogràfica més impressionant mai escrita. Per la seva durada (10 hores de música entre els tres films, deixant de banda la posterior trilogia The Hobbit); per l’ús constant de tot l’espectre simfònic i coral, per compondre harmonitzar i fer conviure amb una facilitat inusual prop de 100 leitmotifs; per la capacitat de perpetrar simultàniament multitud de línies melòdiques dissonants entre sí i que quan s’escolten sembla quelcom obvi… Però sobre de tot per tenir un sentit musiconarratiu perfecte: hi ha música escrita per, pràcticament, cada seqüència filmada, i no només t’ajuda a entendre la història gairebé sense imatges, sinó que esdevé un actor més del repartiment.

Per tot això, i per tal d’aconseguir l’atmosfera que la música necessitava, l’OBC, formant un conjunt instrumental de 100 músics dalt de l’escenari, necessitaven un suport especial pel què sens dubte és la pedra angular de la música que Howard Shore va crear per The Lord of the Rings: un cor de 100 membres, entre veus masculines, femenines i infantils. En el cas que ens ocupa, tres grandíssims cors que van inundar a la perfecció tot l’Auditori amb tot el registre de veus celestials i infernals que Howard Shore imprimeix a aquesta banda sonora: El Cor Lieder Càmera, el Cor Madrigal i el Cor Infantil de l’Orfeó Català. Ja vaig tenir l’oportunitat d’escoltar els dos primer junts i amb l’OBC el maig del 2016 amb la Missa de Leonard Bernstein, i la conjunció llavors ja va ser increïble. L’èxit estava assegurat.

Aquí teniu un fragment de poc més d’un minut d’un dels moments més èpics de la pel·lícula, i no només pel què succeeix en pantalla (l’envestida final dels rohirrim): els tres cors entren en conjunció cadascun amb la seva línia melòdica mentre tant els vents com els metalls de l’orquestra revesteixen el conjunt amb una delicadesa i un potència mesurada al detall. Res a envejar a la gravació oficial.

He anat a bastants concerts de l’OBC al llarg dels anys, tant de música de cinema com de música clàssica, i mai han tingut un dia dolent. Però és que davant el tour de force que fan amb les bandes sonores de The Lord of the Rings m’he de treure el barret. És obvi que l’orquestra ha de seguir al director i és aquest qui imprimeix el ritme de la música, i més amb la interpretació de bandes sonores durant una projecció, ja que és la pel·lícula la que marca el ritme. Però amb The Two Towers estem parlant de música gairebé contínua durant 3 hores, en què hi ha èpica, romanticisme, tristor, esperança, misteri, terror, màgia, guerra… i l’orquestra va estar esplèndida en tot moment al llarg de les dues representacions a les què vaig assistir atònit des de la meva butaca.

Sobre els cors, què dir-ne! Els tons angelicals i dissonants dels Elfs de Lothlorien, els acords infernals de les seqüències bèl·liques amb els Uruk-Hai, la innocència de la Força de la Naturalesa quan els Ents entren a la guerra, les harmonies fúnebres de les seqüències de mortaldat. Ja els hem sentit en l’anterior vídeo; els cors posaven la pell de gallina a cada instant en què projectaven les seves veus.

No obstant això, crec que davant tanta perfecció i paraules sinceres d’elogi, és important que destaqui l’únic punt negatiu que puc trobar en la majestuosa interpretació del cap de setmana. Un dels moments que esperava amb més delit era el principi de la pel·lícula, el tema Glamdring que rememora la batalla entre Gandalf i el Balrog de les Mines de Moria en forma de somni. És un tema que personalment sempre em posa la pell de gallina, fosc, amb el cor masculí rosegant crits tribals mentre el cor femení aporta una èpica molt obscura. Estava intrigat per si el crit coral inicial mettana! (que vol dir “fins a la mort!” en la llengua dels elfs), i que de fet a la pel·lícula no arriba a sonar mai però sí que es pot escoltar a l’àlbum de la banda sonora, aquell crit que ressona com cap altre, sonaria o no al concert.

I sí que va sonar, per alegria meva. Però a la funció de dissabte, lamentablement el cor no va aconseguir donar-li la potència necessària en cap moment a Glamdring. Van estar impecables en quant a execució, però els vaig notar freds, i l’orquestra (que sona a l’uníson, amb multitud de línies melòdiques dissonants diferents) els va eclipsar massa en quant a volum. Ei, que durant les tres hores restants van estar sublims, més que perfectes, i m’eriçaven els pèls a cada aparició. Però llàstima aquell començament, que potser jo esperava amb massa impaciència, com un fanboy. Diumenge al matí, això sí, l’infern retronà per tot l’Auditori amb Glamdring. Aquí teniu la mostra de la gravació del diumenge, jutgeu vosaltres mateixos. De debò, bravo!

Un dels factors més importants del concert va ser l’ús d’instruments poc convencionals o com solucionar-ne la falta. Perquè la personalitat que Howard Shore va voler donar-li a la música de la trilogia de The Lord of the Rings és digne d’elogi, amb instruments d’arreu del món específics per a cada regió de la Terra Mitja. L’OBC va poder usar-ne alguns, com la marimba pels Ents, el címbal hongarès per les escenes de Gollum, o la planxa metàl·lica pel ritme industrial dels Uruk-Hai, però molts d’altres, clar, no hi eren. La rhaita nord-africana, per exemple, usada pel tema de Sauron i Mordor, va ser excel·lentment substituïda per trompetes, així com el primer violí interpretà el tema de Rohan exquisidament amb el violí estàndard en comptes d’usar un violí hardanger noruec, molt més dolç, però l’execució va ser tan brillant que aquests detalls sonors passaven realment per alt, ni tan sols es poden considerar una pega.

Per acabar, no voldria deixar de parlar d’una convidada molt especial, que ja va estar al concert de The Fellowship of the Ring, i també al de Gladiator i el més recent de Titanic. Clara Sanabras, reconeguda soprano catalana, i que ja ha treballat anteriorment amb Howard Shore (a la mateixa banda sonora de The Hobbit, entre altres), va ser l’encarregada d’interpretar amb sobrietat i elegància totes les peces vocals de la pel·lícula, totes durant el segon acte: Evenstar, Haldir’s Lament, o l’extranya i atraient Gollum’s Song amb què acaba el film i comencen els crèdits finals.

Per acabar, us adreço al final del vídeo, i dels crèdits de la pel·lícula, i per tant del concert, on l’apassionant tema de Rohan amb què Howard Shore ambienta gran part del metratge creix amb l’OBC. Res de cors, només orquestra, i tota la potència sonora del film intacta.

Un grandíssim concert (de fet dos, com les torres del títol, ja que hi vaig assistir dos cops), amb una OBC immensa i uns cors elegants i precisos per interpretar un treball musical llarg, complex i difícil com pocs. Tot gràcies a la batuta de Ludwig Wicki, expert director d’orquestres per interpretacions de bandes sonores i amb experiència en la música de Lord of the Rings, ja que l’enregistrament del doble cd de la Lord of the Rings Symphony va a càrrec seu.

I amb aquesta magna obra acaba el programa OBCinema 2016-2017, amb moltes ganes de saber què ens depararà el següent. Qui sap si The Return of the King farà la seva aparició per tancar la trilogia, o l’Anell haurà d’esperar un any més per saber el seu destí a l’Auditori.

Marc Musquera

Marc Musquera BSOnoritzat

Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*