El top 5 del cinema japonès del 2016 El top 5 del cinema japonès del 2016
Tot el què Japó ens ha deixat aquest 2016 El top 5 del cinema japonès del 2016

Aquestes no són necessàriament les millors pel·lícules japoneses d’aquest any (de fet, algunes són de l’any passat), però sí que són algunes produccions que destaquen per un o altre motiu i que hem pogut veure al nostre país en festivals, cinemes o fins i tot al Saló del Manga, que aquest any ha fet una aposta important pels live-action (adaptacions de manga/anime a imatge real). De fet, aquest ha estat un any molt potent pel què fa aquest tipus d’adaptacions (Terraformars, Museum, Gantz…), i també per a l’anime, destacant especialment la nova creació de Makoto Shinkai, Your name, que es va poder veure al festival de Sitges, i que al Japó està batent tots els rècords de venda d’entrades, i rebent un munt de crítiques entusiastes. Malauradament, alguns encara no l’hem pogut veure, però esperem que arribi ben aviat.

 

  1. Shin Gojira (Godzilla Resurgence)

No feu massa cas a l’ordre en el qual us presentem les pel·lícules, amb una única excepció, que és aquest número 1 que li donem al nou Gojira (o Godzilla). I és que feia 12 anys que no apareixia una nova pel·lícula del rei dels monstres feta pels japonesos. L’última va ser el 2004, celebrant el 40è aniversari de la criatura, i es va decidir deixar el monstre aparcat de forma indefinida (fins que Gareth Edwards va fer la seva pròpia versió 10 anys després).

L’anunci d’aquest ressorgir de la criatura en aigües japoneses, i que la responsabilitat cauria en part a mans d’un aficionat reconegut al gènere com és Hideaki Anno (un dels creadors de Neon Genesis Evangelion), es convertia en una gran notícia. A part, quedava clar que els japonesos potser no estaven del tot d’acord amb la nova reencarnació nord-americana, si amb tant poc temps van veure la necessitat de fer un nou reboot.

Al Japó, s’ha rebut de forma efusiva, mentre que alguns crítics internacionals no han sabut veure-hi la gràcia, i restem a l’espera de veure què passarà quan s’estreni a casa nostra a principis del 2017. Però el que podem dir és que Shin Gojira (o Godzilla Resurgence, que és el seu títol internacional) és una pel·lícula molt japonesa, i malgrat tenir sovint un toc còmic més que benvingut i necessari, recupera part de l’esperit de la pel·lícula original, i de les millors de la saga. Aquelles en les quals el monstre serveix als japonesos com a metàfora dels seus problemes, com a excusa per reflexionar sobre el seu govern, els seus polítics, i com aquests reaccionen en moments crítics. Shin Gojira no seria com és si no hagués existit la crisis de Fukushima, i això potser costarà més d’entendre als que no estiguin molt al cas de l’actualitat japonesa. Però podeu veure la pel·lícula pràcticament de dalt a baix substituint a Gojira per Fukushima, i seguirà tenint força sentit.

Els responsables de la pel·lícula ja s’han disculpat al públic internacional per la feina que tindran a llegir subtítols, i és ben cert que parlen molt, i pràcticament tots els personatges i llocs que apareixen van acompanyats d’un subtítol (passadís 5 de l’edifici tal, o director de la divisió de tal i qual). Però de les dues hores que dura, probablement només li trauríem uns 15 minuts d’aquí i d’allà, perquè pràcticament tot el que es diu és rellevant o té un sentit (especialment per a l’espectador japonès).

Tal com va ser la pel·lícula original al seu moment, aquesta resurrecció és un retrat del Japó actual, que pot donar peu a moltes interpretacions… I al mateix temps, és una pel·lícula de monstres amb moments molt espectaculars. Què més li podem demanar?

Per què és aquí? Perquè una nova pel·lícula de Gojira sempre és rellevant, però més quan és japonesa i feia més de 10 anys que l’esperàvem.

  1. I am a Hero

Per ara encara són pocs els afortunats a casa nostra que han pogut veure aquesta pel·lícula. A Sitges 2015 es va poder veure fins i tot abans que arribés als cinemes japonesos. La segona oportunitat la van tenir els assistents al darrer Saló del Manga de Barcelona, i ara caldrà esperar que Mediatres Estudio l’editi en bluray i DVD.

I val la pena? Sense cap mena de dubte. Una de les pel·lícules de zombis més refrescants dels últims anys. El manga en el qual està basat ha estat tot un èxit, i precisament li donava una volta interessant a la temàtica zombi, portant-la al terreny japonès (amb personatges preocupats per pagar el bitllet de metro quan fugen d’un atac zombi), amb un antiheroi (poruc, cagadubtes i perdedor) amb totes les ganes, però poques aptituds, de convertir-se en un heroi de veritat. L’adaptació cinematogràfica, tot i que prou fidel, es pren les seves llicències, i funciona realment bé, amb un bon equilibri entre humor, sang i fetge i capacitat de sorprendre. No heu vist una peli de zombis així, i difícilment en veureu una altra de semblant. I sembla que els que la van poder veure a Sitges hi estarien molt d’acord, ja que va endur-se el Premi del Públic del festival.

Per què és aquí? Per la seva originalitat, humor, i per ser una de les millors adaptacions a la pantalla gran que s’han fet d’una manga. Zombis a la japonesa.

  1. Ataque a los titanes 1 i 2

Com hem dit, ha estat un any molt prolífic pel què fa a adaptacions de manga a la gran pantalla (una tendència dels últims anys), però en aquest cas ens trobem, a més, amb un dels títols que més passions han despertat en els últims tres anys, ja sigui al Japó, a Estats Units o aquí mateix. És un d’aquells manga (i un anime) que ha arribat fins i tot al públic no otaku, així que no era d’estranyar que s’apostés per estrenar als cinemes les dues adaptacions a imatge real. I tot i que no sabem si ha funcionat bé a taquilla, el cert és que la crítica no ha tractat la saga gaire bé.

Probablement serem dels pocs que defensarem la pel·lícula, o per ser més específics, la primera part. És una pel·lícula d’acció lleugera, amb moments realment espectaculars (els titans et deixen amb la boca oberta), que no es fa llarga, i que t’atrapa amb una història prou original (una barreja entre el kaiju eiga i els zombis, en un entorn medieval amb un toc steampunk). A més, a diferència de la majoria de produccions japoneses, és curta! El problema arriba amb la segona part, de forma similar al manga, que es comença a complicar i a tornar-se força més avorrida. I no ajudarà veure les dues pel·lícules seguides, precisament perquè la segona és de pura xerrameca i poca teca, i a més, més llarga que la primera. Tant si sou fans com no, doneu una oportunitat a la primera part. Si us convenç podeu intentar-ho amb la segona, però deixant passar un temps prudencial, segur que així millora.

Per què és aquí? Perquè és l’adaptació d’un dels manga i anime de més èxit dels últims anys, i perquè mereix més del què ha rebut fins ara.

  1. Nuestra hermana pequeña

La majoria d’espectadors que han vist Nuestra hermana pequeña (o Umimachi Diary, el seu títol original), ho hauran fet perquè és una pel·lícula de l’aclamat director japonès Koreeda, que té robat el cor a molts espectadors pel seus retrats íntims de la societat japonesa. Però potser molts no sabien que en aquest cas també es tracta de l’adaptació a imatge real d’un manga, el guanyador del Premi Taishô de 2013 (i casualitats de la vida, qui escriu era present en el moment que la seva autora va rebre el premi).

En termes manga, estaríem parlant d’un slice of life, però qualsevol que hagi vist el cinema de Koreeda, i més concretament, els treballs en la línia de Still walking, sabrà que una de les obsessions del director és la família, i les relacions no sempre fàcils que tenen pares, fills, avis, tiets, etc. En aquest cas, la història parla de tres germanes que, després d’anys de no saber res del seu pare, descobreixen que tenen una germana petita, i decideixen adoptar-la.

Una d’aquelles pel·lícules on aparentment “no hi passa res”, però que estan carregades d’emocions contingues (i no tan contingudes), pròpies del caràcter japonès. En un escenari, la ciutat costera de Kamakura, que proporciona algunes imatges delicioses. Sensibilitat, tendresa i molt d’amor.

Per què és aquí? Perquè qualsevol pel·lícula de Koreeda acostuma a tenir el seu lloc en una llista de les pel·lícules destacades de l’any, i aquí hi podria haver sortit també Después de la tormenta. A més, és una oportunitat per reivindicar que el manga té una gran varietat de temàtiques i estils, com demostra aquesta adaptació.

  1. El niño y la bestia

No podia faltar un anime en aquesta llista, però El niño y la bestia no necessita formar part de cap quota, ja que tenia el seu lloc assegurat per ser un dels millors anime de l’any… o fins i tot dels últims anys. El seu director, Mamoru Hosoda, és considerat per molts el relleu de Hayao Miyazaki (tot i que ara sembla que no vol retirar-se del tot), i malgrat que tenen estils molt diferents, comparteixen un sense of wonder i una sensibilitat que els col·loquen en un lloc privilegiat dins el món de l’animació.

Wolf Children, l’anterior producció de Hosoda, ja va ser un retrat emotiu sobre la maternitat, de llagrimeta. I ara, amb El niño y la bestia, li toca a la paternitat, sense quedar-se enrere a l’hora de posar els sentiments de l’espectador a flor de pell. És una pel·lícula rodona i molt completa, amb acció, humor i amor, i amb una estètica i animació delicioses. Probablement l’èxit aclaparador de Your name de Makoto Shinkai farà que alguns s’oblidin de la cinta de Hosoda en fer el balanç anual, però us podem assegurar que és indispensable.

Per què és aquí? De les millors pel·lícules d’animació (o pel·lícules a seques) d’aquest any, i que a més ja podeu anar a comprar i regalar per Reis.

Oriol Estrada

Oriol Estrada Abducció oriental

Oriol Estrada Rangil (aka Capitán Urías) mira enrere i als seus primers records d’infantesa sempre hi apareixen cintes Betamax amb títols de pel·lícules com 'Superman', 'Star Wars' o 'Indiana Jones' escrits amb bolígraf. Gràcies a John Woo va descobrir el cinema asiàtic, però van ser els japonesos qui el van acabar d’abduir del tot. És comissari d’exposicions del Saló del Manga i un dels fundadors de l’Espai Daruma, també parla de cinema i de 'todo lo que mola' en diferents blogs, revistes i emissores de ràdio. Ha coordinat un llibre sobre manga i es va estrenar en la ficció amb un relat inspirat en el cinema d’acció de Hong Kong a 'FantAsia' (Edicions Xandri). Va guanyar un Premi Bitácoras al Millor Videoblog abans que nasquessin molts Youtubers.

  • Avatar

    Enric Azlor

    2 de Gener de 2017 #1 Author

    No hauríeu de posar, en tot cas, “El nen i la bèstia”? La pel·lícula té doblatge en català.

    Respon

Respon a Enric Azlor Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*