L’herència del tigre, el llegat del drac L’herència del tigre, el llegat del drac
'Tigre i drac' el primer 'Wu Xia' que va triomfar a occident L’herència del tigre, el llegat del drac

L’any 2001 no va haver-hi una odissea a l’espai. Va haver-hi una revolució de bambú. Una pel·lícula en mandarí del director taiwanès Ang Lee guanyava 4 Oscars (Pel·lícula de parla no anglesa, Banda Sonora, Fotografia i Direcció d’Art). Irrompia per primer cop a occident un Wu Xia Pian ( 武侠片) una pel·lícula d’arts marcials d’argument, sensibilitat, trama i tradició 100% xinesa. A veure, no ens enganyem les arts marcials no eren una cosa nova. Ja feia uns quants anys que Li Xiao Long (李小龍) conegut fora d’orient com Bruce Lee va posar al mapa les hòsties ben donades, ben coreografiades i amb una manera de fer i de ser molt diferent dels típics herois de Hollywood. Eren temps de Dirty Harry, Charles Bronson i Bud Spencer… Però Crouching Tiger, Hidden Dragon (卧虎藏龙)(Tigre i drac) no era només una pel·lícula d’arts marcials.

1118full-crouching-tiger-hidden-dragon-photo

Si fóssim xinesos hauríem crescut veient infinitats de versions de La llegenda del rei mico a la TV. La nostra infància estaria plena de lluites d’espases entre guerrers de trena i cabells rapats i coneixeríem llegendes sobre emperadors, concubines, traïcions i merdes diversos de dinasties que es remunten 5.000 anys enrere. Si fóssim xinesos hauríem vist Tigre i drac senzillament com una (molt bona) pel·lícula més del gènere Wu Xia. Però com que no ho som, aquesta pel·lícula ens va agafar per sorpresa. A més, va coincidir en en temps amb un altre fenomen: l’arribada del J-Horror que van encapçalar films com Ringu (リング), Ju-On (呪怨) (The Grudge) o  Dark Water (仄暗い水の底から). Aquests dos impactes, sumats a l’emergent cinema coreà que estava despertant i explotaria uns anys més tard, van ser sens dubte la porta d’entrada del cinema asiàtica al nostre país.

Una sensibilitat i una bellesa oculta

El film d’Ang Lee, com dèiem, no era res nou vist amb ulls orientals però sí era una revolució visual a occident. Persecucions sobre les taulades desafiant la gravetat sense motiu aparent, aprenents que tenen una devoció cega per als seus mestres d’arts marcials, amors impossibles acompanyats de tendresa i sacrificis per la persona estimada… I, està clar, unes aventures i escenes de lluita que treuen l’alè. Escenes d’acció entres dones! Dones, artistes marcials, que es barallen amb una barreja de bellesa i brutalitat que ens va deixar amb la boca oberta. Només cal que recordeu aquesta escena…

El contrast entre la bellesa de les protagonistes (Zhang Ziyi i Michelle Yeoh) i la contundència dels combats va traspassar per primer cop les fronteres de l’Àsia aconseguint èxit i rellevància per un gènere que fins llavors era gairebé desconegut per les nostres terres. Poc després tindríem una petita invasió de Wu Xia. El nivell es va mantenir molt alt amb Hero (英雄) i La casa de les dagues voladores (十面埋伏) de la mà del director Zhang Yimou però va perdre pistonada amb títols com Red Cliff (赤壁) o La maledicció de la flor daurada (满城尽带黄金甲). No és que s’acabés la inspiració però és difícil que un gènere com aquest pugui mantenir una producció d’èxit en unes terres (les nostres) que no estan acostumades (ni aniran al cine en massa) a veure “mastegots entre xinesos”. De fet, des d’aquest boom de principis dels 2000, amb prou feines han arribat títols d’aquest subgènere. El film Wuxia (武俠)(Dragon) del 2011 va ser l’últim intent i no va passar del Festival de Sitges. Això sí, no podem deixar de mencionar The Assassin del director cantonès Hsiao-Hsien Hou que sense ser pròpiament un llargmetratge d’arts marcials va recuperar l’estètica, la sensibilitat i el poder visual de Tigre i drac com feia anys que no vèiem.

the-assassin

Una seqüela sense gran pantalla

Ja han passat 15 anys de Tigre i drac. El productor Harvey Weinstein, amb molta vista pels negocis, va pensar ja fa un temps que fer una segona part d’aquest film que tant va sorprendre l’any 2001 seria una bona idea. El director de la segona part és Yuen Woo-ping el que va ser el coreògraf de la cinta original (i d’altres films de Hollywood com Matrix i Kill Bill) però que porta més de 25 pel·lícules d’experiència darrere les càmeres. L’única peça de l’engranatge original que continua és Michelle Yeoh i la trama gira a l’entorn l’espasa de Li Mu Bai, el personatge que encarnava Chow Yun-Fat. Sword of destiny ha estat rodada en anglès i subtitulat en mandarí, al contrari del que va passar amb la pel·lícula d’Ang Lee.

landscape-1453396456-crouching-tiger

El film ha anat a parar directament a Netflix sense tenir l’honor de passar pels cines. De fet, la qualitat ha baixat molt respecte Tigre i Drac. Malgrat conserva unes molt bones escenes d’acció la producció està feta des del punt de vista occidental amb uns personatges secundaris zero carismàtics i amb una trama previsible i un xic buida. Ni la presència de Donnie Yen, ni les noves i fresques coreografies aconsegueixen que la seqüela sigui gaire més que un producte ben empaquetat per “fer picar” els milions de persones que van quedar embadalides amb Tigre i Drac. L’excés d’ordinador i la voluntat de ser més espectacular que l’original no juguen a favor de Sword of destiny. Una lluita a la teulada d’una pagoda de cinc pisos no superarà el xoc dalt del bosc de bambú entre Chow Yun-Fat i Zhang Ziyi.

crouching-tiger-hidden-dragon-wo-hu-cang-long-2000-fight-sequence-movie-still

Aquesta escena era honesta, necessària, bella. Sword of destiny està forçada, exagerada i retocada cent vegades per ordinadors que no la fan pas lluir més. Amb tot aquesta segona part és un film (normalet) més del gènere Wu Xia més. A la Xina passaria desapercebut entre les desenes de pel·lícules que s’estrenen del mateix estil. en castellà hi ha una expressió que defineix molt bé el que passa amb aquesta pel·lícula… És un quiero y no puedo.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*