Hi ha un moment, cap al final de la pel·lícula que un dels acòlits del rei diu: “tot això és molt absurd”. Està intentant que el monarca moribund reaccioni i mengi alguna cosa o begui aigua però la frase resumeix perfectament tota la cinta. Tot el que veiem a La mort de Lluís XIV és absurd. Ho és expressament perquè tot el que envoltava la monarquia absoluta a principis del segle XVIII ho era. La nova pel·lícula d’Albert Serra és un perfecte reflex de la immensa quantitat de buidor i solitud que va envoltar el rei els dies abans que traspassés al seu immens palau de Versalles.
Que tot sigui un despropòsit no vol dir que el film no sigui interessant. Sens dubte té punts dignes d’elogi i el primer ha de ser pel protagonista, l’actor Jean-Pierre Léaud que amb poca cosa més que ganyotes i una col·lecció inacabable de cares de pòquer és capaç de fer-te passar dues hores pendent de quan estira la pota. La mort de Lluís XIV també moments d’humor. Més ironia que humor explícit però hi ha converses veritablement surrealistes sobre medicina, menjar i el que se suposa que és millor per un rei que està claríssim que morirà i no s’hi pot fer res. El que Serra vol mostrar és l’admiració i veneració extravagant i desmesurada per una figura pel senzill fet de tenir cert cognom. Si hi voleu buscar paral·lelismes amb la vida real, el cine o altres realitats és responsabilitat vostra.
Però Albert Serra és molt Albert Serra i no ens deixarà sortir del cine sense donar-nos motiu per ficar-nos amb ell. El film és esgotadorament llarg. Dues hores d’agonia en un llit. Si aneu al cine heu de ser conscients que aneu a veure això. Adornat amb, vestits, perruques, bons àpats i aquelles converses estúpides que comentava però si ens deixem de metàfores i segones lectures La mort de Lluís XIV és això: veure com el paio es va morint lentament. Moooooolt lentament. A vegades diem allò de “15 minuts menys haurien fet un favor al film”. En aquest cas, 45 minuts menys haguessin fet que la cinta fos digerible per molta més gent. Tot el film és en francès i ens arriba a Catalunya també subtitulat en català.
Però ja sabem que Albert Serra no ens ho posarà fàcil. No hi ha ni tant sols música per pair els eterns silencis. Acceptem-lo tal com és i anem les sales sabent que ens trobarem un cine que, per molt que diguin, no té res d’experimental però és totalment anticomercial i el contrari de la paraula convencional.
Veredicte
El millor: Les cares de Jean-Pierre Léaud i els moments histriònicament irònics.
El pitjor: a molta gent se li farà llarga i avorrida.
Nota: 5,5
