Qui la té més llarga? Qui la té més llarga?
'Chavalier' un film grec sobre competitivitat i superioritat en un concurs de visibilitat social Qui la té més llarga?

La societat moderna es pot definir perfectament a partir del concepte de competitivitat. No n’hi ha prou amb ser feliç o trobar certa estabilitat vital. Hi ha la necessitat de ser millor que els altres, de ser més ràpid, de jugar millor, de tenir més seguidors, d’aconseguir més audiència, de demostrar més resistència, d’amagar les imperfeccions, de ser el més atractiu i el més popular… Però l’objectiu no només es limita a poder treure pit i clamar superioritat, també cal donar-se la satisfacció d’haver superat algú altre; de veure com el teu triomf suposa el fracàs del teu competidor. Aquesta obsessió per l’èxit sol portar a situacions que acaben resultant irracionals i ridícules, i és precisament aquest el blanc principal de Chevalier, una pel·lícula amb la qual la directora grega Athina Rachel Tsangari evidencia l’ampli ventall de l’estupidesa humana quan es tracta de guanyar o perdre; fins i tot quan no se sap què és exactament el que s’està guanyant. El film ha arribat a poques sales i es pot trobar també subtitulat al català. 

L’escenari que planteja Chevalier és clar i relatiu: set homes fan una sortida a bord d’un iot per desconnectar durant uns dies, i quan la monotonia comença a envair-los, decideixen iniciar una competició entre ells per decidir qui és el millor de tots. Qualsevol aspecte, sense cap raó en particular ni criteri establert, és vàlid per a puntuar-se mútuament i anar sumant o restant en el còmput global de cadascú. L’escenari obre les portes a sàtires de tota mena, i la veritat és que Tsangari no dubta a l’hora de posar els seus protagonistes en diversos escenaris cada cop més insòlits i surrealistes. La mirada femenina de la directora és clau per afegir un punt de mala llet i arribar a segons quins extrems per ridiculitzar el gènere oposat, però en cap cas es pot parlar de gratuïtat. De fet, l’espectador masculí sap que el que veu no és tan improbable, i fins i tot més d’un s’hi pot veure reflectit, encara que després no gosi confessar-ho.

chevalier-screenshot-56-1420am

El progressiu coneixement dels personatges i de la vinculació existent entre ells afegeix salsa a la història, ja que òbviament la subjectivitat a l’hora de puntuar un o altre és cada vegada més influent. Aliances, pressions, dilemes, conxorxes, conflictes familiars… Chevalier va introduint tot de variables que són fàcilment extrapolables a un munt de situacions de la vida quotidiana, però aquí l’objectiu segueix sent tan irrellevant que es manté en tot moment un to certament còmic. Això no treu que Athina Rachel Tsangari, aconsegueixi un dels seus grans objectius: fer-nos participar des de fora en el seu joc, posicionant-nos i escollint-ne el nostre preferit; o al contrari, aquell qui en cap cas escolliríem com a vencedor. De nou, una clara interpretació d’aquesta mena de rebuig cap a la neutralitat que sembla haver-se establert en la societat actual.

Tampoc és anecdòtic que Chevalier sigui de nacionalitat grega, ja que en un país submergit en una profunda crisi des de fa anys, és evident que la individualitat acaba sent la pitjor via per fer remuntar tota una societat. Es pot ser el millor de tots, però sense treball en equip, sense concessions i sense reconèixer els mèrits dels altres no hi ha manera de tirar endavant. De totes maneres, tot i que hi és present en el fons, és cert que la directora no es preocupa d’expressar directament aquest angle i es decanta més aviat pel to lúdic.

maxresdefault

Això fa que Chevalier passi amb certa lleugeresa, però a la vegada provoca que la vessant dramàtica que pretén incloure la directora no acabi de quallar. Tsangari és coherent amb el seu objectiu, però també és veritat que hauria pogut anar més enllà d’on arriba, ja sigui donant una volta de rosca més al surrealisme de l’acció, o bé impactant amb algun desenllaç que realment ens fes replantejar algunes coses i rematés la història amb més contundència. Al no fer-ho, el film quedarà com un divertit apropament satíric a aquestes lluites de galls de corral per controlar el territori.

Veredicte

El millor: Darrere el somriure que ens provoquen certes escenes ridícules, s’hi amaga la confessió oculta de veure’ns-hi reflectits.

El pitjor: No acaba de rematar la feina a l’hora de fer una veritable declaració d’intencions.

Nota: 7

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

  • Avatar

    Josep Pagés i Canaleta deCARDEDEU

    21 de Novembre de 2016 #1 Author

    Tenir-la LLarga no vol dir res , si despres no tens potencia no aguantas prou dispares abans de hora . Es con TENIR ELS MILLORS JUGADORS DE FUTBOL DE EUROPA I NO GUANYAR LA CHAMPIONS De que te serveixen tenir-los he ? ..De que presumeixes tenir El MILLOR JUGADOR DEL MÓN si SI ESTAS PERDEN LA LLIGA ESPANYOLA SRS DEL BARÇA .. Tenir els millor jugadors i no tenir bons resultados es tirar diners a la basura .

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*