El cinema oriental s’hauria de classificar com a un gènere a part, ja que tenen un estil propi que a mesura que el vas coneixent et va captivant però, en alguns casos, és un procés una mica feixuc ja que acostumen a ser films molt llargs i espessos. El que està clar que els coreans mimem molt les seves obres i totes tenen una qualitat impressionant. El cineasta Na Hong-jin, va debutar l’any 2008 amb The Chaser, una opera prima, thriller, d’assassins en sèrie amb una forta càrrega tensional que es va situar al capdamunt de la taquilla del país. La seva següent producció, The Yellow Sea (2010), va tornar a posicionar el director a les millors posicions, gràcies a un nou thriller psicològic que combina màfia, immigració i criminalitat. Era d’esperar que la propera tindria molt nivell i sorprendria, però a The Wailing trenca amb tot el què s’esperava.
La trama se centre en un poble rural coreà, quan un dia la vida dels seus habitants es veu alterada per un seguit de crims salvatges i misteriosos. Els rumors i les supersticions envolten la figura d’un avi estranger i estrany que viu com a un ermità. La policia no acaba de treure una conclusió lògica i racional, per tant, alguns habitants del poble van a cercar a un xaman. Un policia està directament vinculat amb l’amenaça i creu que es tracta d’un afer sobrenatural.
En aquest thriller entra en joc un altre factor, el món sobrenatural, creant una atmosfera angoixant constant, la qual va absorbint de tal manera l’espectador que acaba essent esgotador, malaltís i molt tens. El misticisme, el folklore japonès, la màgia i els xamans en són els protagonistes, deixant en un nivell a part les misterioses i aterradores morts. La por que experimenten els personatges és induïda cap a l’exterior de la pantalla, deixant una estela de mal rotllo sense saber ben bé el perquè de tot plegat.
La història comença amb un humor negre i un desenvolupament lent durant els primers 90 minuts, però els girs de guió s’intensifiquen en la darrera hora que passa bastant ràpida i van deixant de banda tota la comèdia per posar l’accent en el conflicte religiós, alhora que produeix esgarrifances per tots els fets esdevinguts. El film seria més rodó si es tingués clara tota la cultura coreana i japonesa que hi figura, ja és clau per entendre certs punts que poden passar desapercebuts o directament són incomprensibles.
La fotografia creada de la mà de Hong Kyung Pyo és fascinant, tots els detalls han estat totalment acurats i supervisats. La naturalesa es mostra totalment viva, remarcant la pluja amb unes escenes carregades de verd i blau que fan respirar just els moments agosarats. Tota l’escenografia és impressionant, però en especial cal remarcar les actuacions dels protagonistes: el policia que va evolucionant constantment, la seva filla que aconsegueix simpatitzar des de la primera escena i la resta de l’elenc que són imprescindibles i deixen clar el seu rol, en general tots molt ben desenvolupats.
En definitiva és una pel·lícula que val la pena veure, que deixa a tothom aclaparat, li agradi o no. És una història creada amb intel·ligència que requereix una atenció constant, per això a causa de la seva extensa durada acaba deixant baldat el públic.
Veredicte:
El millor: Està carregada de tensió, la composició de plànols és impressionant i el guió és molt rocambolesc i entortolligat, tant que atrapa de manera instantània.
El pitjor: La seva llarga durada és innecessària, a més, el públic occidental no la valorarà tant a causa que podrà filar prim amb tot el món sobrenatural que l’envolta.
Nota: 8
