“M’agrada crear ambients estranys perquè l’espectador pensi” “M’agrada crear ambients estranys perquè l’espectador pensi”
Rodrigo Sorogoyen és el director del film 'Que Dios nos perdone' que s'estrena el 28 d'octubre “M’agrada crear ambients estranys perquè l’espectador pensi”

Un dels films que es va poder veure en el marc del Festival de Sitges és el film del director Rodrigo Sorogoyen, Que Dios nos perdone. La pel·lícula segueix la investigació policial de dos detectius que intenten resoldre un cas d’un assassí en sèrie.

Quin és el missatge que volíeu transmetre amb el film?

Hi ha una frase molt bonica que diu “la violència mai es justifica però sí que s’explica” i és el que hem intentat amb la pel·lícula, explicar la violència.

També es parla del bé i el mal

Sí, ens agrada jugar amb l’espectador, ens agrada que els nostres protagonistes tinguin comportaments que no siguin totalment correctes. Que sorprenguin i que al mateix temps incomodin i, d’aquesta incomoditat en vingui una reflexió i una pregunta. Al final el que volíem dir és que tots podem arribar a ser dolents en algun moment, no dolents, sinó que podem actuar de manera equivocada o fer mal a algú sense voler i d’aquí el títol Que Dios nos perdone.

Com va ser l’elaboració de la bíblia dels personatges?

Vam intentar crear dos personatges complementaris, molt diferents. Ens agradava molt diferenciar-los en quasi tots els aspectes, com ara la part social. A un el vam fer amb unes dificultats per relacionar-se, el fet que sigui tartamut ajuda molt, et pots imaginar la infància i la joventut que ha pogut tenir i, l’altre, doncs tot el contrari. És un home carismàtic, que es porta bé amb la gent però al mateix temps és brutal… són personatges amb moltes capes.

que-dios-nos-perdone

Per què tartamut?

Se’ns va ocórrer que ho fos per donar-li un tret distintiu que no es veu en moltes pel·lícules. De fet, es veu en tant poques perquè és un conyàs que sigui tartamut però, ho fa tan bé, que crec que no se’l valora.

A què et refereixes?

Doncs que no estàs veien un actor que fa de tartamut com podria ser en El discurso del rey que penses “ostres, que bé que fa de tartamut”. Aquí se’ns pot oblidar, que és tartamut i, per això crec no li estan valorant la feina que hi ha darrere. Roberto Alamo és com més expansiu, el que crida l’atenció però si veus més vegades el film flipes amb l’Antonio.

No sé si has vist True Detective

Ja sé el que em diràs però no havia vist la sèrie quan vaig escriure el guió. Molta gent em comentava la semblança i em vaig acollonir però després la vaig veure i em vaig quedar tranquil perquè no té res a veure. Sí que els personatges tenen certa similitud i vaig pensar “que poc originals que som” però no hi havia intenció, espero que la gent em cregui (riu).

true-detective

Tots els personatges desprenen una aura de soledat, cadascun motivat per la seva història

Desmitificant la pel·lícula, jo crec que apareix el tema de la soledat però no era una cosa intencionada, nosaltres volíem parlar de la violència. Ens han sortit tres personatges molt sols perquè suposo que ens és més fàcil explicar aquestes carències emocionals i, per tant, aquesta violència en personatges que no són estimats o que no se senten estimats i, que no saben estimar. En el fons tots estem sols no?

És una manera de veure-ho….

Per mi, els personatges interessants són els que tenen ferides.

En una de les escenes del film, es pot veure un capellà d’edat avançada que està menjant en una gran taula i l’acompanya una nena petita.

Saps que aquell home és el meu pare?

que-dios-nos-perdone

Ah, doncs no… és una escena que sorprèn, et preguntes “què hi fa allà?”

Sorprèn oi? Està dissimulada però tothom ho comenta. Si et sóc sincer, hi ha una intenció de tocar una mica els collons, dir que hi ha una reflexió sobre la pederàstia seria dir massa només amb un pla però si ajuda a reflexionar, perfecte. M’agradava que hi hagués la nena allà, perquè al final podria ser la seva neboda però a mi el que m’agrada és que la gent pensi malament. M’agrada crear ambients estranys perquè l’espectador hi pensi.

El personatge de l’assassí i el seu modus operandi recorden el cas d’El Mataviejas

Sí, el que passa és que quan ens vam plantejar el tema de l’assassí en sèrie vam dir, “val a qui mata? A jovenetes rosses?”, massa tòpic i vam decidir velletes però algú comentava que era molt bèstia que això no passa i ens vam posar a investigar i vam trobar El Mataviejas.

La psicologia del personatge està basada en ell?

Sí, sí, ell era molt vanitós, molt presumit i en definitiva era un seductor que utilitzava els seus encants per apropar-se a les víctimes.

Luana Valls

Luana Valls Cap de redacció d'El cinèfil

Nascuda al Brasil la Luana Valls és graduada en Periodisme, Cinema i Televisió per la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha treballat en diferents mitjans de comunicació escrits com el 'Diari Ara' i 'El Periódico' i també té experiència en el camp del cinema de la mà de la productora catalana Batabat i realitzant la cobertura informativa de festivals de cinema arreu de Catalunya. Des del principi, unida a aquesta aventura cinèfila amb ganes i il·lusió

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*