El març de 2008, Eliot Spitzer, Governador de l’estat de Nova York i ex fiscal general de la ciutat de Nova York, compareixia acompanyat de la seva esposa, Silda Wall, en roda de premsa televisada. La notícia que provocava que s’adrecés al públic era transcendental: dimitia del seu càrrec de governador en reconèixer que havia contractat els serveis d’una xarxa de prostitutes de luxe. El cas va ser tant sonat que fins i tot se’n va fer un documental: Client 9: The Rise and the Fall of Eliot Spizer (Alex Gibney, 2010). Aquest escàndol on es barreja sexe, diners i poder és, també, el punt de partida de The Good Wife. La primera escena de la sèrie és la darrera escena de la vida política oficial d’Eliot Spitzer. Un començament i un final. Realitat i ficció.
The Good Wife pot ser considerada una sèrie d’advocats, de litigis, amb rerefons polític. O pot ser vista com una sèrie on la política és tant o més important que els tribunals. Jo la considero com una sèrie en la qual la política i els tribunals van de la mà. O millor: una sèrie en la qual, l’exercici de la política no escapa a la influència de les sales de justícia. I al revés. Hi ha una paraula anglosaxona que resumeix perfectament aquesta alteració del rol; el salt de l’esfera pública a la privada i de la privada a la pública, sense període de refredament: revolving door. O sigui: porta giratòria. Encara que el fenomen no és només anglosaxó; és universal. França, per exemple, també té una expressió: pantouflage. De fet, el pantouflage és un delicte tipificat al Codi Penal francès amb fins a tres anys de presó. Japó, al seu torn, ho anomena hamadukari; que vol dir “baixar del cel”. Cel seria el govern i la terra seria l’empresa privada.
Alicia Florrick (Julianna Margulies) és una bona advocada. Inclús diria que una excel·lent advocada. Forma part d’un dels grans despatxos de Chicago i assoleix rellevància en les sales de justícia de la ciutat defensant i guanyant cassos difícils. Els socis del bufet –entre ells, Will Garner (Josh Charles), el seu principal valedor i amant- tenen en consideració un seguit de variables que la porten, en poc temps, a ser sòcia principal de la firma. Entre aquestes variables, destaca el fet de ser l’esposa del Fiscal General de Chicago, Peter Florrick (Chris Noth). Els clients reclamen Alicia Florrick. Volen la seguretat de posar els seus problemes en mans d’aquell que pot oferir coneixements jurídics i influència política. Així lo ho fan saber. I Alicia Florrick, que és una dóna intel·ligent i treballadora, no rebutja aquest plantejament que li fan adinerats clients que deixen quantiosos beneficis en el compte de resultats del bufet Lockhart & Gardner.
I és en aquest punt de la sèrie on sorgeixen els problemes ètics. No has tingut la sensació d’estar en el costat equivocat? Es pregunta la protagonista. The Good Wife retrata molt bé les dinàmiques de la política local i com aquesta confon, de vegades intencionadament, allò públic amb allò privat. En aquest sentit la sèrie dibuixa l’estol de petits nuclis de poder, tal i com passa, també, a Boss i, en una dimensió nacional, a House of Cards. Totes aquestes sèries demostren que la política no només es fa en els despatxos governamentals o en els passadissos dels grans departaments o cambres de representants; la política es fa, sobretot, en les sales de juntes dels gran entramats empresarials, en les sales de justícia, a les xarxes socials i en organitzacions que escapen al control democràtic, com ara organitzacions no governamentals, tal i com deixen palès altres sèries com Madame Secretary o Scandal. D’aquí que els jocs de poder de The Good Wife estiguin permanentment controlats per Eli Gold, personatge interpretat per l’actor escocès Alan Cumming.
La sèrie també denúncia una pràctica habitual pel què fa al nomenament de càrrecs polítics: l’amiguisme. O els contactes. Allò que se’n diu arribisme. Res a veure amb la meritocràcia. La mateixa Diane Lockhart veu com el seu nomenament a magistrada del Tribunal Suprem cau en desgràcia quan es barregen aspectes personals del seu soci Will Gardner. I és que un altre missatge que sura al llarg de les set temporades de The Good Wife és la permanent sospita que assetja qualsevol sort d’activitat política. Hi ha un element de l’activitat política que genera tota mena de suspicàcies: les campanyes electorals. Ja sigui el desenvolupament de la mateixa jornada electoral, el finançament de les campanyes, els discursos dels candidats, les enquestes que confirmes o desmenteixen tendències; tot sembla obeir a un joc de falsedats i mitges veritats. No és The Good Wife la única sèrie que posa contra la paret corrupteles vinculades a processos electorals, manipulació d’urnes i compra de vots. Scandal, fins i tot deslegitima unes màquines de votar, tal i com també retratava el film Recount (Jay Roach, 2008) basat en el polèmic recompte de vots celebrat a Florida després de les presidencials de l’any 2000 que van donar la victòria a George W. Bush.
Els paral·lelismes polítics de The Good Wife no s’aturen aquí. Tampoc les similituds es concentren en Alicia Florrick i l’esposa del Governador de Nova York, Silda Wall. En la mesura que Alicia és una dóna de mitjana edat, forta i tenaç, capaç d’incorporar-se amb èxit en un mercat de treball tant competitiu com és el de l’advocacia i en un gran ciutat com és Chicago, les referències polítiques augmenten. I més, tenint en compte que el ressorgiment d’Alicia Florrick es produeix després d’una humiliació mediàtica; d’una posada en escena en la qual ella compareix davant les càmeres en segon pla. A partir d’aleshores, Alicia no para de créixer. Passa de ser santa Alicia (com ella mateixa s’anomena) a ser una persona que domina la seva vida i que manté una relació més desinhibida amb els seus valors ètics i professionals. La figura de Hillary Clinton irromp malgrat no estar present. O sí: com s’ha dit en la presentació del llibre, Clinton apareix al despatx de Diane Lockhart en un retrat. El missatge és clar: els gran líders s’han de donar suport.
