today-is-a-good-day

Sitges: frikis, samarretes negres i altres tòpics

- Advertisement -

Quan dius a la gent que vas a Festival de Sitges hi ha dues possible reaccions. La primera és: “Ah! Guai ja hem recomanaràs alguna cosa o quedem un dia i hi anem junts”. La segona és: “Buah… És a mi això el terror i els zombis no m’agrada”.  A la primera resposta res a dir, òbviament. A la segona (que lamentablement és la més habitual encara) la conversa normalment no acaba allà i els he d’explicar què és i quina importància té un esdeveniment com el Festival de Sitges. Normalment començo per argumentar que dins la categoria “cinema fantàstic” hi ha un munt de branques i sub-branques i que en aquest festival no tots són pel·lis morts vivents, cases encantades o monstres fastigosos. 

Us posaré un parell d’exemples. Jo a Sitges he vist films des de films del Woody Allen fins a pel·lícules infantils de dibuixos passant per thrillers policíacs o propostes d’autèntic cinema d’autor. És a dir, una cosa són les pel·lícules que van a la secció oficial i per tant competeixen per guanyar algun premi i l’altra són les desenes d’altres films que s’exhibeixen. Sent el Festival Internacional de Cinema (Fantàstic) de Catalunya hi ha cabuda per moltes altres propostes més enllà de zombis.

- Advertisement -

img_2279

- Advertisement -

Està clar que molts dels assistents que hi ha a les cues de les diverses sales del festival són els que anomeno amb carinyo “els samarretes negres”. Són persones com jo que porten una peça de roba amb algun estampat de les seves pel·lícules, sèries o personatges preferits. Aquella gent que des de fora acostumen a anomenar frikis i que en realitat són autèntics cinèfils. Són els que mantenen les sales plenes i els que saben que gastar-se 7 o 10 euros per segons quina pel·lícula no només val la pena sinó que és més just i gratificant que baixar-se-la i veure-la amb una merda de resolució al l’ordinador (o pitjor encara al telèfon).

Però a Sitges hi passen moltes més coses… A Sitges he vist forjar-se projectes nous. He vist desenes de periodistes, fotògrafs, restauradors, taxistes, productors, actors treballar de valent i de passada trobar o buscar feines noves. Molts dels que diuen que el Festival de Sitges és per frikis no són conscients que el seu govern inverteix gairebé un milió d’euros en aquest esdeveniment perquè és un aparador pel país i genera un prestigi internacional equivalent (salvant les distàncies i la matèria) al del Mobile World Congress, el Sonar o el Barça. Ara que estan tan de moda, no és exagerat dir que un festival que l’any que ve farà 50 anys és tota una estructura d’estat de l’àmbit cultural. I si no us ho creieu feu un repàs a altres països i veure com França té Cannes, Itàlia té Venècia i Alemanya té la Berlinale. A la Península Ibèrica Sant Sebastià i Sitges són certàmens que desperten una atracció mediàtica espectacular (més de 600 periodistes acreditats) , generen riquesa al seu territori i per suposat són un aparador cultural. Un aparador en dues direccions ja que permet als catalans descobrir un cine que sense els festivals no veuríem mai a les sales “comercials” i a al vegada catapulta projectes, directors i productores catalanes a un èxit que seria més difícil sense aquesta plataforma.

fullsizerender-92

Ara pensareu… Quina manera de fer-los la pilota, oi? Doncs no us amagaré que per un cinèfil és un plaer visitar (i haver de fer feina) en un esdeveniment com aquest. Però si ho faig és perquè, com comentava al principi, encara penso que massa gent no sap del tot la importància d’aquests deu dies de cine i el que hi ha abans i després. Així que, resumint, no tingueu por. Hi ha vida més enllà dels zombis. Hi ha cinèfils més enllà dels frikis. I sobretot hi ha molta cultura i economia jugant a primera divisió al Festival de Sitges.

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents