Seriosament Seriosament
La revolució de les sèries televisives va arribar per quedar-se Seriosament

El món es divideix en dos bàndols: els que estimen les sèries i els que odien les sèries. Hi ha aquelles persones que veuen sèries compulsivament, no se’n perden ni una, segueixen totes les novetats i busquen totes les dreceres, legals i no tan legals, per veure-les abans que ningú. A l’altra banda hi ha els haters, els que n’estan farts d’aquesta “moda” de les sèries televisives. Entre poc i massa.

De sèries n’hi ha des que la tele és tele i de sèries bones, també. La democratització i expansió de plataformes i canals televisius i l’accés infinit a internet ens ha permès arribar a la ingent producció que hi ha ara però el seguiment d’un serial, com anar al cine a veure tots els films del teu gènere favorit o comprar tots els discos i anar a tots els concerts del teu grup predilecte, s’ha fet sempre. Els carrosses de 40 anys encara recordem els estius dels anys de només dues cadenes, quan cada tarda gaudiem de l’episodi de Verano Azul, El halcón Milenario, El coche fantástico, El gran heroe americano… I els caps de setmana tocava D’Artacan o Orzowei abans de Primera Session i El Equipo A, V o McGiver abans d’Aplauso. Ara, la manera de veure les sèries evidentment ha canviat (amb visionats autoservei, maratons de temporades senceres…) però la seducció popular d’aquest format és la mateixa.

ee9cd-4dartacanylostresmosqueperros_zps359aeb6f

 

On hi ha una evolució incontestable és en el llenguatge i la qualitat tècnica. Com en tots els cicles històrics de la vida cinematogràfica i televisiva (blanc i negre-color, so mono-estèreo-5.1, 4:3 – 16:9) la immersió en l’alta definició ha permès que la mida sigui important, amb aparells cada vegada més grans i estilitzats, televisors i projectors que han trencat el marc reduït més clàssic, sotmès als primers plans i plans americans, per explorar plans generals molt generals i circenses moviments de grua.

La digitalització dels efectes especials i els macro-pressupostos han acabat de posar les sèries televisives en el terreny fins ara privilegiat del cinema. Aquesta discussió absurda de “sèries sí, sèries no” pertany només als límits de la realitat de “la dimensió desconeguda”, així que gaudiu d’aquestes cues interminables de petites pel·lícules perquè actualment, tal i com no va dir Garci: Que gran és la TV!

macgyverlogo
Quim Crusellas

Quim Crusellas Sense pel·lis a la llengua

Ha mamat cine des de ben petit. Té 7 germans que el portaven a veure, a finals dels 70, pel·lícules de ninjes, kungfu, terrors espacials, ciència ficció efervescent i aventures en llocs inhòspits. Ha realitzat alguns curtmetratges, escrit en diverses publicacions especialitzades i el 2004 va començar el Festival Nits de cinema oriental de Vic, dedicat al cine popular asiàtic que combina pel·lícules, gastronomia i activitats culturals diverses. També és membre del Cineclub Vic des de 1990 i creador de la productora Moviola, especialitzada en producció audiovisual, amb clients com el Festival de Sitges i diverses distribuïdores. Durant 12 anys va realitzar el programa d'actualitat 'El Cinematògraf', guanyador del Premi Zapping al Millor programa de TV el 2008.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*