ALERTA! Abans de seguir llegint és imprescindible haver vist la pel·lícula. Les paraules que segueixen a continuació no poden arribar a reflectir el que reflecteix la imatge. Sí, una imatge val més que mil paraules.
Començaria definint la pel·lícula com un drama, però m’equivocaria. Utilitzaria la paraula aventura, però de nou aniria errada. Fantasia tampoc és la solució. De fet, potser encara no he trobat la paraula exacte per definir el nou film de J. A. Bayona, A monster calls (potser aquesta paraula encara no existeix). Treballar un tema dur i cruel, com són les malalties terminals, a la pantalla sempre és sinònim de drama, però aquesta vegada no. El director espanyol ha creat un món entre el gòtic i el drama que cala fins al més endinsat dels ossos del cos. No perquè sigui cruel o dur, sinó perquè penetra fins al fons i no surt.
Un nen massa gran per ser nen i massa petit per ser home s’enfronta a la malaltia terminal de la seva mare a través de diferents sentiments (negació, culpabilitat, ira, etc.). L’explosió de sensacions del personatge principal culminen en un monstre que de la mateixa manera que Dickens fa aparèixer els fantasmes del present, passat i futur, farà veure al nen més enllà del que és evident. Una manera de jugar amb els contes infantils de moral profunda i amb temes tant reals i cruels com la de la pèrdua maternal.
La invisibilitat del nen en el conjunt de la societat propicia la creació d’aquest “amic invisible” en el qual trobarà el suport que necessita per fer front a una situació inviable i insuportable per a un infant. Un suport que li vindrà donat per un monstre de forma vegetal que mitjançant metàfores amb contes a la vora del foc aconseguirà que el nen enfronti la situació que tant intenta negar.
Amb un repartiment de luxe que inclou Sigourney Weaver, Felicity Jones, Lewis MacDougall, Liam Neeson, Toby Kebbell, i amb un guió adaptat pel mateix autor de la novel·la que porta el mateix nom, Patrick Ness, Bayona crea una trama enrevessada que conviu entre la realitat i la ficció amb uns tocs de fantasia que no la deixen ser ni una cosa ni una altra. La banda sonora i els efectes de càmera, juntament amb els efectes especials creen un espectacle visual i emotiu que endinsa l’espectador en la colpidora situació que es viu dins la pantalla.
Veredicte
El millor: la cohesió d’imatge, banda sonora i guió
El pitjor: l’etiqueta que porta de drama no és justa
Nota: 9
