Cinquanta aniversari de l’incident de Palomares Cinquanta aniversari de l’incident de Palomares
Un retrat humorístic d'un greu accident a Espanya Cinquanta aniversari de l’incident de Palomares

Un recurs habitual de la ficció és situar l’argument d’una pel·lícula en un context real de la història, respectant amb una certa versemblança el que va esdevenir o, de vegades, transformant-lo o adaptant-lo a les necessitats de la trama creada.

La pel·lícula Cuerpo de élite: Misión Palomares entra directament en aquest joc, desenvolupant la trama a partir de la trobada d’una cinquena bomba atòmica que no se sabia de la seva existència i que en realitat el govern espanyol tenia emmagatzemada a l’espera de poder ser utilitzada, com és el cas. És molt probable que els joves, que són candidats a veure aquesta pel·lícula al cinema (i espero que més gent, no només aquest perfil, després en parlarem), no coneguin què va passar a Palomares o que no sàpiguen què és Palomares, que no en tinguin ni idea del què s’està parlant, potser ni de qui fou Fraga ni del seu famós bany, o, fins i tot, ho assimilin com una part més de la ficció. Creieu-me, he fet la prova de preguntar-ho i les persones que em van respondre ni se’ls havia passat pel cap que s’estigués parlant d’alguna cosa real. Cuerpo de élite en té moltes, de coses bones, però ningú en destacarà la seva capacitat per recuperar una part de la nostra memòria més recent, tant recent que ni tan sols està tancada.

Tot just s’han complert cinquanta anys de l’accident nuclear més greu de la història d’Espanya, i el més greu d’Europa en aquell moment. Eren les deu del matí del 17 de gener de 1966 quan un avió bombarder B-52 dels Estats Units xocava a l’aire contra l’avió cisterna K-135, just a sobre de la població de Palomares, a la costa d’Almeria. La mànega no va endollar-se bé, el vent va fer xocar els avions i l’explosió va ser tremenda, desencadenat una pluja de foc. El B-52 portava quatre bombes termonuclears model Mark 28, equivalent a setanta cinc cops la bomba d’Hiroshima si haguessin explotat. Totes quatre van caure, tres a terra i una al mar. Van ser etiquetades d’un a quatre, segons es van anar descobrint, trobades per la pròpia població de Palomares els quals es van llençar a ajudar els tres supervivents de la tragèdia (només van morir set tripulants dels dos avions, no va haver-hi víctimes civils perquè les restes van caure al mar i a alguns camps prop de la serra).

palomares-1

La número 1 es troba actualment al National Atomic Museum de Albuquerque, Nuevo México. Quan va haver abandonat l’avió el seu paracaigudes es va obrir i va aterrar amb relativa suavitat, es va fer malbé el morro però no va arribar a explotar la seva càrrega de TNT, que en realitat fa de detonador de la bomba atòmica. Va ser localitzada i desarmada, és a dir, li van retirar el seu dispositiu de tret, el subministrament elèctric i va ser retornada als EUA. Per tant, no hi va haver contaminació de la primera.
Les bombes 2 i 3 van caure a terra des d’una altura de 8.600 metres. Els seus paracaigudes no es van obrir satisfactòriament i van tenir un dur aterratge. La quarta va caure al mar, amb un correcte funcionament del paracaigudes, però es van trigar més de 80 dies a trobar-la en el fons marí. No va haver-hi cap explosió nuclear però sí que hi havia contaminació radioactiva per l’impacte a terra i al retirar les restes de les dues bombes 2 i 3 i dels propis avions. Penseu que les autoritats americanes no es van assegurar que no havien explotat fins arribar a la zona, i que la població afectada no sabia ni què era una bomba atòmica. De fet, Espanya estava lluny de tenir els coneixements necessaris per entendre com funcionava (el disseny de la bomba atòmica va ser secret fins dècades després), i pels científics espanyols va ser una gran oportunitat d’entendre alguna cosa d’armament nuclear a partir de l’anàlisi de les restes trobades.

Per conèixer els detalls del que va succeir us recomano el documental Operación Flecha Rota (2007) dirigit per José Herrera, on podem escoltar de primera mà els protagonistes de la història, tant dels pilots del bombarder com dels veïns de Palomares. També us recomano el llibre recentment publicat La historia secreta de las bombas de Palomares (2016), escrit per Rafael Moreno Izquierdo, que fa un complet seguiment de com s’ha gestionat aquest incident en aquestes cinc dècades transcorregudes.

La Historia secreta de las bomba de Palomares de Rafael Monero I

El nom del documental té a veure amb el nom en clau que l’exèrcit americà utilitza per fer referència a un incident amb armes nuclears sense que sigui una situació de guerra: Broken Arrow o Fletxa trencada. Bon moment per recordar-vos la pel·lícula Broken Arrow: Alarma nuclear (1996), protagonitzada per John Travolta i Christian Slater i dirigida per John Woo, on uns mafiosos intenten robar una bomba atòmica mentre s’està transportant d’una base a altra, evidentment sense cap relació amb l’incident de Palomares.

Nueva imagen (3)

Malgrat que el règim franquista va silenciar i menysprear l’incident amb titulars als diaris, la premsa internacional es feia ressò de la gravetat de l’accident, considerat fins aquell moment com l’accident nuclear més grau que havia esdevingut al continent (probablement fins l’explosió de Chernobyl el 1986). En un context de Guerra Freda, la URSS estava molt interessada en tenir dades dels residus de les bombes per poder interpretar millor com estaven construïdes. Just això va justificar un gran desplegament de l’exèrcit americà, que va arribar a retirar 50.000 metres cúbics de terra contaminada que van anar a parar a 5.000 bidons que van acabar enterrats en un magatzem de residus nuclears a Carolina del Sur.

Nueva imagen (4)

També es va poder veure el desplegament en la recerca quan es va trobar la quarta bomba caiguda al mar, de la que es desconeixia el seu estat. Es van trigar més de vuitanta dies a trobar-la i va ser gràcies a les indicacions d’un pescador del poble que va veure com queia i va reduir notablement la superfície a rastrejar. Es van utilitzar els submarins d’exploració més moderns del moment i finalment es va trobar intacta a 800 metres per sota de l’aigua. La bomba es va desactivar a tres metres de la superfície per evitar el risc d’explotar al sortir de l’aigua, i tot plegat va tenir un desenllaç perfecte. Una part de l’operació de cerca de la bomba al mar es pot veure a la pel·lícula Hombres de honor (2000), on en Cuba Gooding Jr és un dels bussejadors que treballa a sota del mar.

image_content_17588945_20160112110102

El 7 de març de 1966 es banyava a la platja de Palomares Manuel Fraga, en aquell moment ministre d’informació i turisme de Franco (recordem que va ser el fundador i president del Partit Popular), acompanyat de l’ambaixador d’EUA (que de fet és el que va tenir la idea i el primer que es va banyar en solitari) i pel cap de la regió aèria de l’estret. Eloqüent demostració de que allà no hi havia cap tipus de perill, en una imatge que donaria la volta al món i que veuríem repetida una i altra cop a la televisió espanyola i al No-Do als cinemes.

el-accidente-que-arruino-el-sueno-franquista-de-convertir-a-espana-en-potencia-nuclear

A l’inici del segle XXI es van trobar pous fets pels americans on hi havia enterrat restes de material, com pales, robes i demés estris emprats en la neteja de la zona, tot plegat contaminat. També es van realitzar noves mesures i els resultats van ser alarmants: més contaminació de la que es pensava i, el que és pitjor, més estesa per la zona. Penseu que fins el 2004 no es va tancar amb una balla la zona d’impacte de les dues bombes. El conflicte amb el govern americà continua avui en dia, reclamant que acabin la feina que vam iniciar de neteja i que paguin les despeses i els perjudicis ocasionats.

A la pel·lícula Cuerpo de élite: Misión Palomares s’especula amb l’existència d’una cinquena bomba que va amagar el govern espanyol i que vol ser utilitzada a semblança d’altres pel·lícules emblemàtiques dels darrers anys (només cal recordar la pel·lícula Whachmen (2009), basat en el còmic publicat el 1986 del mateix títol dibuixat per David Gibbons i amb Alan Moore com a guionista i que el podem trobar en castellà editat per ECC Ediciones). Això sí, aquest cop amb grans dosis d’humor, la pel·lícula juga de forma simpàtica i intel·ligent amb els estereotips i tòpics de les diferents zones del territori espanyol, a semblança de pel·lícules i sèries d’actualitat com Allí abajo (2015-) de la que el director de Cuerpos de élite, Joaquín Mazón, n’ha dirigit varis episodis.

La pel·lícula es vendrà com d’humor i d’acció, però és molt més que això. Un disseny artístic i efectes especials amb un resultat excel·lent. Un guió i muntatge molt dinàmic, clar i efectiu (no és tan difícil crear un esquadró i que s’entenguin els orígens dels seus membres, no?). Però sobre tot és una pel·lícula actoral, amb un camaleònic Carlos Areces impecable, i un elenc que soluciona amb solvència la complexitat de dir molt amb gestos i frases curtes i contundents els seus papers, amb María León, Miki Esparbé, Andoni Agirregomezkorta, Jordi Sánchez i un genial Juan Carlos Aduviri, que converteix totes les seves intervencions en hilarants. Compte amb secundaris de luxe com Sílvia Abril, Joaquín Reyes, Rober Bodegas i Pepa Aniorte fent d’una agent murciana amb alguns problemes de dicció… bé, en realitat com tots, no?

30

Jordi Ojeda

Jordi Ojeda CCT - Cinema-Ciència-Tecnologia

Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*