Tothom, qui més qui menys, té una noció de què o qui és Godzilla, aquell enorme i, per què no dir-ho, entranyable, monstre gegant japonès (un kaiju segons la nomenclatura nipona) que la productora japonesa Tōhō va crear fa més de 60 anys, i que ha perdurat fins els nostres dies, fins i tot amb dos remakes occidentals: una oblidable pel·lícula de 1998 i una coproducció japonesa-americana de fa un parell d’anys.
Però potser no tothom ha vist aquell primer film de la Tōhō, que data de 1954, i que lluny de pertànyer al gènere d’aventures, s’acosta més al terror, al cine de catàstrofes, amb certa atmosfera de redempció bèl·lica i nuclear. Jo vaig tenir la fortuna de poder veure aquesta pel·lícula, i en pantalla gran, gràcies a la retrospectiva de Kaiju-eiga (com s’anomenen les pel·lícules del gènere “monstres” de la indústria japonesa) que va fer el Festival Nits Orientals de Vic farà tot just un parell de setmanes, i vaig quedar totalment captivat per la força de la pel·lícula:
- la potència d’aquelles imatges, en un blanc i negre robust per l’època, amb un sentit de l’acció que ja voldrien moltes pel·lícules actuals;
- i sobretot, una banda sonora èpica, solemne, rotunda, que inunda tots els teus sentits des del primer segon de projecció i que atorga a Godzillauna presència absoluta.
Després de tres articles en què he parlat de tres dels més potents compositors occidentals actuals (Williams, Zimmer, i Elfman), crec que és el torn de canviar de continent, i ja posats, d’època.
Akira Ifukube, un compositor japonès nascut al 1914 quasi desconegut per les nostres contrades (tot i haver fet compost més de 250 bandes sonores i diverses obres clàssiques contemporànies), és qui firma aquesta espectacular partitura. Ifukube va destacar als 21 anys amb la seva premiada composició Rapsodia Japonesa, premi que li va permetre estudiar composició occidental. D’aquí que orquestralment, Ifukube destaqui principalment per navegar hàbilment entre la música oriental i l’occidental, on es nota una influència permanent d’Igor Stravinsky.
Segurament per això, la música de Ifukube per Godzilla és tan potent, sobretot contextualitzant l’època de filmació de la pel·lícula. Observem la riquesa sonora de seva la partitura per Godzilla (que va escriure amb 40 anys) en aquesta suite per orquestra de 3 minuts on el tema del monstre protagonitza el primer minut i mig, per passar a la més optimista marxa militar de l’exèrcit japonès composta pel film.
El tema de Godzilla, àmpliament usat al llarg de la partitura, és senzillament brutal. Els metalls de l’inici posen en situació, però és aquesta base de cordes tan marcada, tan actual, la que atorga una personalitat immensa: identifica perfectament una criatura enorme, lenta, imparable, destructora, i cada cop que sona al llarg del film, aparegui o no el kaiju en escena, l’espectador es neguiteja. En cert sentit, recorda al què va fer John Williams 20 anys després pel tema de Jaws, oi?
Però l’obra de Ifukube no es limità només a la música pel monstre: va dissenyar també els seus crits i brams!!! Intel·ligentment, va enregistrar el soroll d’un guant de cuir untat en resina i fregat per les cordes d’un contrabaix, i aquests són els impressionants resultats:
Godzilla 1954 Roars
Ja s’ha remarcat amb anterioritat la capacitat del compositor de poder navegar amb gran habilitat entre la música occidental i oriental. I això queda patent a l’inici de la pel·lícula, on el Japó es descriu per composicions marcadament nipones en clar contrast amb els violins occidentals que defineixen l’amenaça que representa el propi Godzilla, potser amb una intenció més deliberada del què sembla:
Godzilla 1954 Soundtrack- Ootojima Temple Festival
Tanmateix, Godzilla també és una pel·lícula de terror, de destrucció, de tensió davant un perill imparable. Uns passatges musicals totalment dissonants on violents violins contrasten amb potents notes greus de piano, com el següent, demostren la versatilitat del compositor a l’hora d’oferir diferents atmosferes per una pel·lícula a priori tan simple:
Akira Ifukube Anxieties on Ootojima Island
Però no podia deixar de remarcar la que per mi és la joia de la corona d’aquesta banda sonora. No podem oblidar que darrera de tanta catàstrofe, hi ha destrucció, víctimes, desolació, impotència i, per sobre de tot, esperança. No en va, aquest film posseeix una clara analogia entre Godzilla i el bombardeig atòmic del Japó a mans dels Estats Units (de fet, la pel·lícula és un profund al·legat a la no proliferació d’armament nuclear). Aquesta doncs, és l’esfereïdora i trista peça coral que Akira Ifukube va escriure per mostrar una Tokyo totalment en ruïnes després del pas del monstre, cap al final de la pel·lícula. El muntatge del vídeo usa metratge propi de la pel·lícula; pell de gallina és poc:
Prayer for Peace (Godzilla, 1954)
El to menor constant i els acords greus de la secció de corda de l’orquestra ja parlen de desolació per sí sols, guardant bastantes similituds amb el famós Adagio for Strings de Samuel Barber, contemporani d’Ifukube. Però és el cor femení cantant en japonès el què li dóna una força especial, melancòlica. Senzillament impressionant.
I amb aquesta imponent i emotiva peça m’agradarà finalitzar aquest article, amb què he intentat aproximar un cinema clàssic diferent, lluny de Hollywood, però amb igual de talent i capacitat de fer les coses bé, i que a més és una de les meves debilitats: el cinema asiàtic. I què millor que encetar l’extrem orient amb la seva figura més icònica, Godzilla, i la sorprenent partitura que Akira Ifukube va signar fa 60 anys, demostrant una versatilitat a la que costa trobar-li precedents, sobretot tenint en compte que era només per un film de sèrie B.
